CRÒNIQUES COL·LOQUIALS: El conte de la SGAE

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà i més absurd, un senyor que disposava tant d’òrgans reproductors masculins com femenins. Els seus amics l’anomenaven Ramoncín l’andrògin. Aquest, a qui, per cert, li agradava molt donar el cante, es va associar amb un tal Borau, que havia estat castrat a mossegades anys abans per la terrible fetillera Marina Rossell (bromes a part, vicepresidenta de la SGAE). Amb el temps, i per avorriment, el tal Ramoncín l’andrògin, va decidir abraçar la fe del Terrorisme Musical, anomenada “del pollus fritus”, el fundador de la qual era el seu amic Borau. En Borau havia decidit donar-li aquell nom, temps ençà, en clara al•lusió a l'inesborrable desacato que li havia provocat na Marina Rossell al cruspir-se les seves parts innobles –desconeixem si aquesta es va menjar el pollo femella fregit o de viu en viu, però ens decantem per la primera opció.

En Ramoncín, ràpidament, va anar escalant posicions a la secta, fins que va aconseguir desbancar en Borau –riau, riau- esdevenint així el Rey del Pollus Fritus. Tanmateix, en Borau no es va enfadar pas, i no li van quedar més collons –jeje- que obeir el seu nou amo i senyor. Amb el temps, els dos, com no sabien que fer ni on anar i perquè eren mala gent de mena, van decidir professionalitzar el seu cante i protegir-lo legal i jurídicament mitjançant la fundació de la SGAE (Societat General d’Andrògins i Eunucs) per tal de preservar llurs interessos i els interessos d’aquells qui eren com ells. Tots els seus amics i seguidors s’hi van arreplegar.

Quan tota aquella gent es reunia, la lluna es tenyia de sang al copsar les seves paranoiques cerimònies, misses negres i desagradables concerts. Però amb això no en van tenir suficient, i el malvat Ramoncín va decidir engendrar ell sol –ja que disposava de mitjans per fer-ho...- les lleis de la seva fe. Un matí va pujar al Monte Paxulí i allí va esperar a que el seu venerat i implacable messies, conegut com Ariel Santamaria, el “messies del juantxisme”, li donés les taules de la llei. L’Ariel, com mai va amb presses i s’anava parant a tots els bars que trobava pel camí, va tardar 40 dies en arribar. Quan va ser allí, el messies Juantxi li va lliurar les dues taules que contenien les 10 lleis del Pollus Fritus, que feien així:

1. Cobraràs a aquells qui descarreguin música mitjançant sistema P2P.
2. Cobraràs a aquells qui es comprin un CD verge.
3. Cobraràs a aquells qui es comprin un DVD verge.
4. Cobraràs a aquells qui es comprin un pen drive.
5. Cobraràs a aquells qui es comprin un disc dur extern.
6. Cobraràs a aquells qui tinguin una connexió a Internet de banda ampla.
7. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
8. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i no emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
9. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i hi tinguin la ràdio encesa.
10. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i no hi tinguin la ràdio encesa.
_______________________________

P.S. Demano disculpes a l’Ariel Santamaria, a qui respecto profundament. Sento haver-lo fet sortir en una història on els protagonistes són en Ramoncín i la SGAE. Per res del món voldria incloure a l’Ariel al mateix sac que aquesta gent. Simplement ha estat una llicència que m’he pres per tal d’aportar major grau de surrealisme a l’aventura.

P.S.2. A na Marina Rossell no li demano disculpes.

P.S.3. Per cert, tenim un nou bloc, un bloc musical, on hi vessem cançons que ens agraden i en volem dir alguna cosa, esperem que sigui del vostre gust i us invitem a que el visiteu! Si pot ser, discreció ,que la SGAE no ho esbrini. No m’agradaria haver de veure’m les cares amb el terrible Ramoncín.

P.S.4. I sí, sé que hem colat publicitat sense cap tipus d'escrúpol.

*Sànset*