CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 4: Cap d’any psicodèlic

Abans d’entrar en l’assumpte vull dir que, tot i el que pugui manllevar del meu minvat intel·lecte en les següents línies, el cap d’any va ser genial. Crec que parlo en nom dels dos si deixo caure que ens va agradar molt i, com podreu veure, va ser irrepetible, sense obviar cap lletra d’aquest mot.

Vam anar a cloure el vell any al Santuari de Paller de Bagà – lloc del qual ja us en havíem parlat alguna vegada i que us recomanem. El dia es va succeir afablement fent el turista per aquelles precioses contrades: Bagà, les Fonts del Llobregat, La Pobla de Lillet (no confondre amb Millet), Castellar de n’Hug...

A les set de la tarda érem al Santuari. Ens vam dutxar i canviar, ben preparats per l’ocasió, i vam baixar al bar, situat a la planta baixa de l’edifici. Allí demanàrem un parell de quintos d’aquella marca que patrocina aquell equip que, segons Utnoa, està dirigit per l’home més guapo del món. A baix ja hi havia un grup de famílies fent gresca i xerinola. El cambrer ens va servir i ens va donar conversa sense que li demanéssim pas:

- Muchos accidentes por aquí estos días (aquell mateix matí havia succeït un accident a Cercs. Dissortadament amb víctimes mortals).
- Sí, ens en hem trobat un aquest matí, a Cercs. La gent va massa depressa i no para compte amb el gel. Vaig respondre.
- Estos mossus son unos cabrones. Tendrían que controlar más la velocidad y no quitar puntos a la buena gente. A mi me retiraron el carné por saltarme un Stop.

Vaja, deuria ser un Stop molt gran perquè li retiressin tots els punts. Després d’explicar-nos com la seva dona, conductora novell, el portava a treballar cada dia al Santuari, es va retirar.

Al cap d’una estona pujàvem a sopar. Exquisit –no m’entretindré més valorant el sopar perquè estic fent règim i, només de pensar-hi massa, patiria un jamacuco. A quarts de dotze érem un altre cop al bar per celebrar l’entrada d’any. Estàvem acompanyats per:

1 – Els gestors del local –encara no sabem ben bé qui mana. Un d’ells, mandrileny d’origen, sempre molt simpàtic, disposava d’un català amb el qual, només de sentir-lo, el mateix Pompeu Fabra gaudiria immediatament d’un orgasme talla tsunami. Aquell home, que sospito que és un agricultor aficionat d’aquella planta gastronòmicament tant valuosa per la dieta Jamaicana, sempre pateix d’ulls vermells. Crec que és culpa de les lents de contacte...

2- Aquelles famílies ja esmentades anteriorment, que havien sopat al bar uns embotits i pa’n-tumaca que havien portat de casa.

3- Un matrimoni amb un fill d’uns catorze anys. Atenció amb el matrimoni: la senyora lluïa uns cabells de color rosa que ens van recordar molt al llom de la Pantera Rosa. Sí jo hagués estat ella –la Pantera, no la senyora- li hagués demanat drets d’autor.

4- Dues senyores d’uns seixanta anys. Estic segur que als anys 70 eren unes hippies federades. Ara són excursionistes i, pel que vam poder veure dies després, s’ho prenen seriosament.

5- Un senyor d’origen equatorià i la seva parella. Aquest senyor, si no formava part laboralment de l’staff del Santuari, era un bon amic d’algun dels membres. Per cert, lluïa una gorra tota plena de brillants de color lila que no es va traure en tota la nit. Crec que la fa anar de perruca. Feia la competència a la senyora del punt 3.

A les dotze ens menjàvem el raïm i, moments després començava la juerga. El senyor de la gorra de brillants liles es va erigir com a DJ i va començar a posar DVDs de karaoke ecuatoriano-boliviano-veneçolà. Allí jo em vaig acollonir. Utnoa tenia un cubata a la mà, i jo un altre. Aquell senyor va començar a oferir el micròfon a la gent. Utnoa i jo vam ser els primers en rebre la suculenta oferta, que vam declinar –almenys jo, no em sabia aquelles cançons i, a més a més, el meu sentit del ridícul no m’ho permetia. La gent va començar a cantar. Les dues senyores excursionistes també van declinar l’oferta. La senyora que havia segrestat i assassinat vilment la Pantera Rosa per transformar-la en tint pel cabell cantava. El seu marit se la mirava amb cara de pànic. El fill, al cap d’una estona, es va animar. Els membres d’aquelles famílies també –que, per cert, devien ser parents del Sergio Busquets, per l’accent bàsicament. Els membres de l’staff s’hi van sumar, quan hi eren, perquè sortien fora molt sovint... Amb el fred que feia al carrer!

Aquell senyor de la gorra era un cantant frustrat que s’esforçava per demostrar que ell podia haver estat una estrella de la balada llatina. Els seus cants de sireno encara ressonen en el fons de la meva ànima.

Aquelles senyores excursionistes, més o menys a la una, se’n van anar a dormir. Utnoa i jo vam fer un quiebro i ens vam refugiar ben a la vora de la barra per diferents motius (visió panoràmica més divertida/estàvem més lluny del DJ de la gorra xillona/estàvem més a prop dels cubates). Un dels membres de l’staff se’ns va acostar i em sembla que ens va oferir coca. Nosaltres li vam respondre que la coca era per sant Joan. Que moltes gràcies, però amb el sopar havíem quedat ben tips. Al cap d’un temps prudencial vam anar a dormir.

I colorí, colorat, aquesta crònica s’ha acabat...


*Sànset*