dimarts, 5 de gener del 2010

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 4: Cap d’any psicodèlic

Abans d’entrar en l’assumpte vull dir que, tot i el que pugui manllevar del meu minvat intel·lecte en les següents línies, el cap d’any va ser genial. Crec que parlo en nom dels dos si deixo caure que ens va agradar molt i, com podreu veure, va ser irrepetible, sense obviar cap lletra d’aquest mot.

Vam anar a cloure el vell any al Santuari de Paller de Bagà – lloc del qual ja us en havíem parlat alguna vegada i que us recomanem. El dia es va succeir afablement fent el turista per aquelles precioses contrades: Bagà, les Fonts del Llobregat, La Pobla de Lillet (no confondre amb Millet), Castellar de n’Hug...

A les set de la tarda érem al Santuari. Ens vam dutxar i canviar, ben preparats per l’ocasió, i vam baixar al bar, situat a la planta baixa de l’edifici. Allí demanàrem un parell de quintos d’aquella marca que patrocina aquell equip que, segons Utnoa, està dirigit per l’home més guapo del món. A baix ja hi havia un grup de famílies fent gresca i xerinola. El cambrer ens va servir i ens va donar conversa sense que li demanéssim pas:

- Muchos accidentes por aquí estos días (aquell mateix matí havia succeït un accident a Cercs. Dissortadament amb víctimes mortals).
- Sí, ens en hem trobat un aquest matí, a Cercs. La gent va massa depressa i no para compte amb el gel. Vaig respondre.
- Estos mossus son unos cabrones. Tendrían que controlar más la velocidad y no quitar puntos a la buena gente. A mi me retiraron el carné por saltarme un Stop.

Vaja, deuria ser un Stop molt gran perquè li retiressin tots els punts. Després d’explicar-nos com la seva dona, conductora novell, el portava a treballar cada dia al Santuari, es va retirar.

Al cap d’una estona pujàvem a sopar. Exquisit –no m’entretindré més valorant el sopar perquè estic fent règim i, només de pensar-hi massa, patiria un jamacuco. A quarts de dotze érem un altre cop al bar per celebrar l’entrada d’any. Estàvem acompanyats per:

1 – Els gestors del local –encara no sabem ben bé qui mana. Un d’ells, mandrileny d’origen, sempre molt simpàtic, disposava d’un català amb el qual, només de sentir-lo, el mateix Pompeu Fabra gaudiria immediatament d’un orgasme talla tsunami. Aquell home, que sospito que és un agricultor aficionat d’aquella planta gastronòmicament tant valuosa per la dieta Jamaicana, sempre pateix d’ulls vermells. Crec que és culpa de les lents de contacte...

2- Aquelles famílies ja esmentades anteriorment, que havien sopat al bar uns embotits i pa’n-tumaca que havien portat de casa.

3- Un matrimoni amb un fill d’uns catorze anys. Atenció amb el matrimoni: la senyora lluïa uns cabells de color rosa que ens van recordar molt al llom de la Pantera Rosa. Sí jo hagués estat ella –la Pantera, no la senyora- li hagués demanat drets d’autor.

4- Dues senyores d’uns seixanta anys. Estic segur que als anys 70 eren unes hippies federades. Ara són excursionistes i, pel que vam poder veure dies després, s’ho prenen seriosament.

5- Un senyor d’origen equatorià i la seva parella. Aquest senyor, si no formava part laboralment de l’staff del Santuari, era un bon amic d’algun dels membres. Per cert, lluïa una gorra tota plena de brillants de color lila que no es va traure en tota la nit. Crec que la fa anar de perruca. Feia la competència a la senyora del punt 3.

A les dotze ens menjàvem el raïm i, moments després començava la juerga. El senyor de la gorra de brillants liles es va erigir com a DJ i va començar a posar DVDs de karaoke ecuatoriano-boliviano-veneçolà. Allí jo em vaig acollonir. Utnoa tenia un cubata a la mà, i jo un altre. Aquell senyor va començar a oferir el micròfon a la gent. Utnoa i jo vam ser els primers en rebre la suculenta oferta, que vam declinar –almenys jo, no em sabia aquelles cançons i, a més a més, el meu sentit del ridícul no m’ho permetia. La gent va començar a cantar. Les dues senyores excursionistes també van declinar l’oferta. La senyora que havia segrestat i assassinat vilment la Pantera Rosa per transformar-la en tint pel cabell cantava. El seu marit se la mirava amb cara de pànic. El fill, al cap d’una estona, es va animar. Els membres d’aquelles famílies també –que, per cert, devien ser parents del Sergio Busquets, per l’accent bàsicament. Els membres de l’staff s’hi van sumar, quan hi eren, perquè sortien fora molt sovint... Amb el fred que feia al carrer!

Aquell senyor de la gorra era un cantant frustrat que s’esforçava per demostrar que ell podia haver estat una estrella de la balada llatina. Els seus cants de sireno encara ressonen en el fons de la meva ànima.

Aquelles senyores excursionistes, més o menys a la una, se’n van anar a dormir. Utnoa i jo vam fer un quiebro i ens vam refugiar ben a la vora de la barra per diferents motius (visió panoràmica més divertida/estàvem més lluny del DJ de la gorra xillona/estàvem més a prop dels cubates). Un dels membres de l’staff se’ns va acostar i em sembla que ens va oferir coca. Nosaltres li vam respondre que la coca era per sant Joan. Que moltes gràcies, però amb el sopar havíem quedat ben tips. Al cap d’un temps prudencial vam anar a dormir.

I colorí, colorat, aquesta crònica s’ha acabat...


*Sànset*

16 comentaris:

Sergi ha dit...

Coca en un santuari? No està malament. Sort que no vau celebrar el cap d'any en un putiferi...

Tot i que envoltats de frikis, em sembla que vau estar més animats que no pas els meus amics i jo, que vam tenir un entrada d'any una mica descafeïnada. Amb molt martini, això sí.

Clidice ha dit...

i qui diu que cal emborratxar-se per veure visions? a partir d'ara els santuaris també hauran de dur prospecte amb contraindicacions ;)

Elfreelang ha dit...

òndia quina bona crònica i quins personatges....semblen sortits d'un conte....freak! Ja veig que us ho vau passar genial!I sort que era un santuari! un santuari un pèl friqui oi?

neus ha dit...

juas!!!!!!!!! mareta meva... irrepetible i inoblidable, no? jajajaja jo hauria fugit només veure els cabells i la gorra XD

Bon any!!

Jordi Casanovas ha dit...

l'any que ve us emporteu la càmera hauria valgut la pena veure segons què.

Mireia ha dit...

Una manera força diferent de passar la nit de cap d'any!

Assumpta ha dit...

Estic segura que jo m'ho hagués passat pipa amb gent així jajaja

Ara bé, això d'oferir coca està molt lleig, eh?

Això del cabell rosa ja ho va inventar la Nymphadora Tonks! :-))

http://bloghogwarts.com/wp-content/uploads/2009/01/tonks-240x300.jpg

A la foto no es veu molt bé, però al llibre el color del seu cabell és definit com a "rosa xiclet" :-))

MARTELL DE REUS ha dit...

Tinc una especial debilitat per les comarques del Berguedà, Osona, Ripollès, Cerdanya i Solsonès. Nosaltres pel cap de d'any també vam triar-ne una d'aquestes i també vam estar la mar de bé. Malauradament no vam poder gaudir de cap karaoke ecuatoriano-boliviano-veneçolà, potser l'any que ve...

sànset i utnoa ha dit...

Realment Sànset no ha exagerat gens, va ser així. Nosaltres que buscàvem calma i intimitat... i ens vam trobar la festa del karaoke! Val a dir que també van posar cançons espanyolites d'aquelles tan revingudes, i nino bravo! i aquí sànset no has dit que tu també vas cantar...(sense micro!!).

El panorama era molt divertit. I tothom s'ho prenia molt seriosament, tret de nosaltres, les dues dones excursionistes (i probablement lesbianes) i el marit de pink panter...realment feien una parella ben estranya.

Espero que els vostres cap d'any haguessin estat del vostre gust!

petons i gràcies pels vostres comentaris!

Utnoa

Joana ha dit...

M'encanten els Cap d'Any diferents!
Bon Any wapos!!1

Cris (V/N) ha dit...

Que macoooooooooo, i quina enveja, cony, i que bé relateu les experiències de les vostres sortidetes, m'encanta!!!! Bon Any parella, i salut i alegria!!! Bona Nit de Reis macos, petons grans per a tots dos :)

Ferran Porta ha dit...

Osti, aquesta crònica vostra desprèn un àire... no sé... com de festa súúúper freak, no? Potser és injust per a la resta de presents, però fa tot l'efecte que els únics normals éreu vosaltres. Estaveu sols, com si diguéssim?

I una altra cosa: vaja capullo el cambrer de l'stop, no? Es permet insultar els mossos perquè li retiren el carnet... total, por saltarme un stop! Una mica desgraciadet el pavo, no?

Anònim ha dit...

Un servidor tb va anar a Bagà i és un lloc fantàstic! Déu n'hi do en quina situació us vau trobar! Quina gent més "peculiar" que hi ha arreu!

sànset i utnoa ha dit...

Xexu: Sí, es veu que els santuaris són un espai de trobada gastronòmica... Bé, tot i ser descafeïnat, el martini va deure ajudar-vos a aportar-hi cert complement de cafeïna!

Clidice: Unes contraindicacions força originals. Semblava que estéssim en mig d’una de les últimes pelis dels Beatles o dels Monty Pithon!

Elvira FR: Efectivament, aquest santuari està consagrat a Sant Ariel Santamaria, patró de freaks i juantxis.

Elur: A nosaltres, pel nostre interès sobre els estudis socials, aquell punt de surrealisme social va provocar que ens interesséssim més per la situació, tot i el perill que aquesta podria comportar.

Jordi Casanovas: Aquest any, si hi tornem, jurem portar la càmera, i fer una pel•lícula tipo Projecte de la Bruixa de Blair. Llavors, només caldrà esperar que ens caiguin els Oscars...

Mireia: I original, sobretot, original!

Assumpta: Sí que està lleig. Després d’aquell bon sopar! Et puc assegurar que l’estil de rosa-xiclet-central nuclear era ben diferent del de Nymphadora Tonks...

Martell de Reus: Aquestes contrades són una meravella. Ara, em fa una mica de ràbia que, com són “les muntanyes de Barcelona” tinguin aquelles carreteres tan bones. En canvi, el Pirineu de Lleida és la selva. I t’ho dic amb raó de causa, que sóc fill d’aranesa!
Si us animeu a passar aquest cap d’any al Santuari de Paller, segur que hi trobareu el Karaoke, ja que crec que és un fet més de la litúrgia del local.

Utnoa: Sí, vam cantar, però sense micro i dissimulant, que no ens veiessin massa! Això sí, ens ho vam passar bé, molt bé. Jo no ho canviaria de cap de les maneres! i amb tu, més!

Joana: Doncs, ja saps on pots anar!
De tot menys usual!

Cris: Moltes gràcies! I igualment de part de tots dos!

Ferran: Crec que pel sol fet d’assistir-hi ja ens vam imbuir dels aires freaks. Ara bé, vull matisar que aquella gent no eren freaks, sinó que eren –i clarament- juantxis (obviant el fet de no ser ganxets). I eren juantxis perquè, i segons el meu parer, eren freaks amb voluntat de ser-ho. I aquesta és la més encertada definició de juantxisme!
Sí, el cambrer ja feia una pinta força original. Quan ens va dir que li havien retirat el carnet per saltar-se un stop vam pensar que obviava la subordinada de la frase que deuria ser “... por saltarme un stop ebrio hasta el culo i con dos kilos de metaamfetaminas en cada bolsillo”. Un desgraciat, ja ho has dit bé.

Albert B. i R: Bagà és un poble preciós que val la pena visitar de tant en tant. A més a més, els voltants són fantàstics.
Cap d’any peculiar, però molt divertit, t’ho puc assegurar!


Gràcies a tots!

*Sànset*

Rita ha dit...

Una bona crònica! Segur que us ho veu passar d'allò més bé amb aquesta gent tan peculiar... ;-)

Bon any a tots dos, parelleta!

sànset i utnoa ha dit...

Rita: I tant!
Moltes gràcies i igualment.

*Sànset*