diumenge, 5 de setembre del 2010

Necessitava escriure!

Necessitava escriure!

Són els últims dies i els retocs finals sembla que no siguin mai els finals! Em falten tantes coses! PER QUÈ? PER QUÈ?

Sempre a últim moment. Sempre. Però... com s'ho fa el meu cervell per determinar quan és l'últim moment per a cada ocasió concreta? Puc dir que tinc una alta capacitat per detectar els últims moments i tot i així acabar tenint temps? Us ho diré si finalment divendres puc entregar i defensar el meu projecte, que de moment, és una dada dubtosa!

M'hagués agradat poder treballar aquests últims mesos sense cap pressió més que el treball mateix. Sense cap preocupació, aïllada del món. Però no he pogut. En el món blocaire és relativament més senzill: decideixo i anuncio que no escriuré en 2 mesos, i llestos! Tot i haver estat preguntant al meu company contínuament què n'era de vosaltres. Però amb la resta del món que m'envolta m'ha resultat, francament, més complicat. Sempre necessito estar en contacte amb els meus, em costa molt aïllar-me. Tot i veure que de vegades la gent ho fa, es tanca un temps i després torna, a mi em costa molt.

Aquests dies, seguint la tònica d'en XeXu i la Tarambana, se m'han acudit mil situacions que he pensat que eren posts, però és clar, la promesa que em vaig fer a mi mateixa no m'ho permetia. Més que situacions, han estat sentiments o sensacions. Aquelles que et recorren el cos de cap a peus (sí, alguns pensem amb els peus!). Sensacions més aviat negatives que no et pots treure del damunt i tot per què? et preguntes. Per què i per a qui.

No sé si és l'edat, si és l'estat de maduració en que em trobo, si és cosa del cicle vital... o si són factors més de personalitat, però em sento bastant decepcionada amb algunes persones. Aquest estiu m'ha fet adonar de coses que mai abans havia vist. He estat bastant aïllada d'algunes amistats, tot i costar-me molt perdre el vincle, però m'he distanciat, i no només pel ditxós projecte, sinó més aviat per aquestes coses que he vist.

A vegades jo veig coses que els altres no veuen. O dit d'una altra manera, penso que més aviat és que veig coses on probablement no hi són. Però jo les veig. Veure és creure? Bé, no ho sé. El cas és que sembla que el món m'estigui portant a fer coses que no vull fer. És deixar-se portar? Deixar-se influenciar? No ho sé.

Potser és que aquesta personeta innocent s'està fent gran. No ho sé. No sé res! Només sé que jo tinc molts motius pels quals no vull tenir facebook, per mi no és qualsevol cosa, de fet crec que no ho és qualsevol cosa, però bé, la majoria ho considera com una cosa sense importància. Per mi intervenen molts factors en el fet de tenir facebook. Però què fer quan totes les teves amistats en tenen? La meva mare té a les meves amigues agregades! I em diu que me'n faci perquè elles per allí es diuen coses i jo no hi puc participar. I altres coses.

I no sé, em sento insegura. I m'ofego només de pensar que qui creia que estava al meu costat ja no hi és, o no hi ha estat mai, o fa molt de temps que ja no hi és, i jo no ho sabia.

Recomençar? Potser és que m'he adonat que ja no comparteixo tantes coses amb aquestes amigues, potser les havia posat en un pedestal i no s'ho mereixien? Potser és simplement que busquem coses diferents? Potser jo m'allunyo més de la seva forma global d'entendre el món i les coses que hi passen? Potser jo ja tinc uns altres interessos? I com ho manejo tot això? COM HO GESTIONO? I com sé si és això o no una altra cosa...?

Moltes coses ronden pel meu cap. I algunes només són excuses per donar pas a d'altres, probablement les més importants o les que defineixen com em sento i com valoro tot plegat.

Un recull d'unes quantes coses que si s'escriuen ja sonen diferent. O si més no... sonen.

Necessitava escriure!


Utnoa

PS- Gràcies a les vostres paraules de suport en els comentaris als posts d'en Sànset!

26 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

A vegades racionalitzem i voldríem tenir resolt i solucionat un tema "emocional" així amb una sola decisió. Voldríem saber com gestionar-hi i endavant! I sovint els temes emocionals no tenen res de simples ni de senzills. I si tens tantes raons (com jo) per no ser del facebook, no cal que te'n facis perquè elles en són. Això està clar! Però tampoc em sembla un bon moment per decidir res, ar a que se t'han ajuntat la feina, la desconnexió de l'estiu i les seves actituds que no t'han agradat. Jo no prendria cap decisió (clar que jo tot m'ho penso molt) sense haver-les vist altre cop i intentat tornar a la "normalitat" la que sigui, la que teníeu abans. Si després d'aquest intent encala les sents distants o tu t'hi sents d'elles... doncs aleshores si, que potser és una altra etapa ala teva vida... per anar a millor, segur, sempre mentre ceixem anem a millor!

Ànims amb la feina, que sembla que ja falta poc! i tant de bo que tot et vagi molt bé...

Sergi ha dit...

Em sembla que no és cosa només teva això de deixar les coses per darrera hora, i que el cap t'avisi de quan és el límit per posar-s'hi. Si no comences ara, no hi arribes. I llavors comences. A mi sempre m'ha passat, i sempre he acabat a l'hora. Sota pressió es treballa millor, sens dubte.

A banda d'això, el facebook és el dimoni, no em cansaré de dir-ho mai. Ara que la religió va de capa caiguda, tenim un nou déu indiscutible, algú que regeix les nostres vides i ens diu sempre què em de fer, ens cuida, ens aconsella i ens dóna tot el que necessitem. Abans tenia un altre nom. Es deia internet. Ara es diu Google.

I si hi ha déu, ha d'haver-hi un dimoni, per allò dels antagonismes. Aquest es diu Facebook, i el seu lloctinent és el twitter (tot i que aquest em cau una mica més simpàtic). El carallibre treu el pitjor de les persones, els instints més baixos s'hi concentren i absorbeix totalment com les pitjors drogues.

He dit.

A banda d'això, és preocupant que es perden alguns costums perquè 'ja ho vaig posar al facebook'. Per sort, els meus amics són més considerats. Els més considerats de tots, no en tenen. Els altres, si es diuen alguna cosa d'interès, ho fan per mail perquè jo també hi pugui participar.

Potser això et donarà una idea del que són els amics, i del que són els coneguts. És una autèntica merda pensar que gent en la que ens recolzàvem no eren terra segur. Però per altra banda, també et diré una cosa. Pot ser el simple fet d'evolucionar de maneres diferents, així es perden algunes amistats. Però en Sànset fa un temps ja va fer un post arribant a conclusions similars amb amics seus. Espero que no et/us senti malament que ho digui, però si els dos teniu aquestes sensacions o problemes potser haureu de començar a pensar si a) sou massa exigents o b) teniu algun problema amb la gent vosaltres.

Ho sento, no sóc d'aquests que es posa cegament a donar la raó als blogaires i al que expliquen. Sense conèixer les dues versions no puc dir-te que tens raó i que les teves 'amigues' són unes bruixes.

I dit això, acaba el màster ja d'una vegada i torna, hombre ya!

Que per cert, l'acabaràs segur, això ni ho dubtis.

lolita lagarto ha dit...

Sovint sentim molta estimació cap a persones que amb el pas del temps s'han distanciat de la nostra manera d'entendre la vida , em sembla que això li passa a tothom, però el conflicte és quan aquests canvis en la forma d'entendre la vida comporten que per continuar relacionant-t'hi hagis de acceptar fer accions que tu no faries normalment. Crec que hi ha una línia on cadascú hi posa el límit d'allò que pot acceptar. A mi m'agrada ser tolerant sempre i quan els valors humans i d'amistat no quedin alterats. De tota manera és cert que sempre hi ha amics amb qui hi comparteixes més criteris i això fa que ens sentim molt més a prop d'ells perquè l'amistat avança, amb els altres hi queda l'estimació-que no és poc- i les trobades que vas compartint.
En resum és un tema que com diu la Carme la raó no pot solucionar i sempre la força del sentiment acaba decidint.
No t'amoïnis i segueix el que et dicti el sentiment, no et precipitis, el sentiment sempre acaba tenint més força que la raó.
Sort en el teu projecte!

Ferran Porta ha dit...

Utnoa, la vida és constant evolució. Malament aniriem si no fos així. En aquest camí, que fem tots, canvien perspectives, interessos, prioritats... canvien moltes coses. Per això no som iguals als 20 anys que als 30 (no ho dic per l'edat, sino pel temps transcorregut).

Ara, imagina't: si a més de canviar tu, canvia la gent del teu voltant (que sí, que també canvia)... és normal que, arribat un moment, amb algunes persones descobreixis que ja no hi ha el que us unia. Sí, és normal. I no passa res. Gràcies pels bons moments viscuts, els portaré sempre a la memòria; ara, toca a cadascú seguir el seu camí.

The show must go on... i no passa res.

Endavant, Utnoa!

PS: el yuyu del Facebook no el comparteixo, i encara menys com el veu en XeXu. Jo hi sóc i us ho asseguro: ni explico res que no vulgui explicar, ni em sembla que... "treu el pitjor de les persones, els instints més baixos s'hi concentren i absorbeix totalment com les pitjors drogues", XeXu dixit. Vamos, que de fet no sé d'on treus aquesta percepció, XeXu! És una eina més, com els blogs, i cadascú en fa l'us que vol; no té més importáncia.

Garbí24 ha dit...

Estàs en un dels graons de la vida on has de triar algunes coses que si ho penses fredament no son gaire importants, però el que si has de tenir clar és que en les coses que encara podem triar has de fer-ho al teu gust, que be masses que ens tenen imposades, sigues tu mateixa i fes el que et vingui de gust mentre puguis.
I el mes important de tot...no t'hi capfiquis. M'agrada que divendres presentis el projecte....;) ho aconseguiràs

Sergi ha dit...

En Ferran està posseït!!! Compte amb ell, vade retro!!! Aigua beneïda a dojo!

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

Res, que m'he centrat en el tema del Feisbuc aquest i m'he deixat de respondre la meitat del post...

He contestat ràpidament i s'ha empassat la segona part del comentari amb un dramàtic "service unavailable" o quelcom semblant.

Deia que MOLTÍSSIMA SORT DIVENDRES!!! I que jo sí que sóc una autèntica experta en deixar coses pel darrer minut... a vegades acabant molt de matinada qualsevol cosa que havia tingut temps de sobres per fer abans... O sigui que tu segur que no ets tan desastre com jo :-))

Elfreelang ha dit...

T'han dit tantes coses i tant ben dites que ara jo no sé que puc dir-te de nou...referent a això del feisbuk a mi no m'agrada però és una cosa , mania meva suposo la gent confon saludats agregats coneguts i amics...em penso que l'amistat és una altra cosa...molt més important...quan canviem i els nostres amics també canvien a vegades ho fem i ho fan en sentits oposats...i aleshores potser és l'hora de trobar noves amistats...tanmateix ànims i que acabis el treball a temps!

rits ha dit...

Ostres, Utnoa! quantes coses!!!! i molt interessants.
Primer de tot, endavant i ànims. La darrera setmana. Un darrer esforç. Segur que anirà molt bé.
En quant a les decepcions, a les persones que tens al voltant i com les percebs, t'entenc perfectament. Fa un temps vaig arribar a la conclusió que quan més ofuscada estava en coses, més coses negatives en veia. I que no em portava enlloc. Que no podia esperar res dels altres ni exigir. Ni calia donar voltes. Que a vegades tenia la sensació que m'embolicava sola. Ara, darrerament, per decepcions, sobretot per un conflicte absurd amb una amiga em replantejo moltes coses. I com veig l'amistat. A mi em costa molt intimar amb la gent, sóc de grups petits però amb vincles molt forts. I tenir moltes relacions socials tampoc m'és important. I quan perdo una amistat, em fa mooolt de mal. Darrerament m'ha costat acceptar coses i veig fantasmes en actituds d'altres. Crec que tinc que passar. Sé que no estic en un bon moment. Potser l'engoixa del treball fa que et fixis en més coses. No ho sé, però segur que una bona explicació ho arrecla tot.

Bé, m'he embolicat. Em sap greu.

I del facebook, doncs jo en tinc, xò passo bastant. com diu en Ferran, és una eina més. em permet retrobar-me amb gent que fa molt que no en sabia res, però no sóc de les que xerra i segueix compulsivament als altres. suposo que tinc un facebook avorrit, xò ja m'està bé.

Anònim ha dit...

Potser el millor que pots fer és acabar aquesta feina que tant de treball t'està portnat i tot seguit començar a respondre les preguntes. En un estat de tensió i estrès a vegades es poden prendre determinacions un pèl precipitades.

Assumpta ha dit...

Reescric el meu comentari anterior, doncs parlava d'una persona que aprecio molt i... el món és molt petit i no voldria per res que ho llegís... potser és cert que em va enviar el mail i es va perdre... prefereixo confiar :-))

---------

No tinc Feisbuc ni en penso tenir mai. Qui vulgui parlar amb mi que ho faci cara a cara, per telèfon o per correu electrònic, que és una cosa molt maca i molt privada.

I la meva germana en té... i jo sé bastant com funciona... i ella juga a les Granges i a la Cafeteria... i per tenir més "veïns" (com encara té prou seny i no agrega a desconeguts, com altre gent) té diversos comptes... I jo puc jugar amb una de les granges perquè tinc les seves contrasenyes...

Però pensar que "allò" és la forma amb la que jo m'he de comunicar amb la gent m'esgarrifa. Em fa pànic. I ho dic, precisament perquè hi puc entrar i puc veure com ho fan servir alguns.

He de dir que la meva germana és molt moderada (no en quant a tems sinó en quant a us)... No posa gairebé res personal i bàsicament s'entreté amb els Jocs (com si fos qualsevol altre joc) doncs, tot i així, jo li veig quelcom de perillós al feisbuc aquest.

Kudifamily ha dit...

Utnoa,
només volia enviar-te un petonarro virtual enoooorme, donar-te molt de suport i enviar-te un munt de bones vibracions i bons desitjos per divendres!!!
Ho faràs deeeeeee conyaaaaaaaaaaa!!!

I tu, Sànset, ja ens estàs explicant tot com va, a temps real, eh????

petons parella (vaig de cul i no comento, però us segueixo)

Joan ha dit...

Ostres, tenies el pot de les essències concentrant-se i ho has abocat tot de cop!

Abans de res, molta sort per divendres. Patiràs com una boja, clar, però hi arribaràs a temps i ho faràs molt bé, dona. Però això ja ho saps. Sempre ha estat així, no?

En quan al carallibre, jo en tinc i com si no el tingués, poca cosa puc dir. Però una eina no fa res per sí mateixa, són les persones que hi ha al darrera. Una mica de consciència per a tots plegats i llestos.

Cris (V/N) ha dit...

Utnoa, petons i molta merda, com diem al teatre.... :) I si, el facebook pot servir o et pot amargar l'existència si no el tens "capat", sé el que dic, ais....

Núr ha dit...

buff, moltes coses!

En primer lloc, m'agradaria que el XeXu ens expliqués la seva experiència personal amb fèisbuc per entendre per què en parla així. Per a mi és una eina més i, com a eina, el seu ús dependrà de l'ús que en faci cada persona i del coneixement que cada persona tingui sobre aquesta eina. Així doncs, si una persona oblida els amics perquè té fèisbuc és perquè la persona és imbècil, no perquè el fèisbuc sigui el dimoni.

Jo tinc fèisbuc i el ninuBunik no en té. Jo no poso fotos on surti ell, perquè així m'ho ha demanat i prou. Tinc amics amb qui em relaciono per fèisbuc, amics amb qui em relaciono per correu electrònic i amics amb qui em relaciono per telèfon. I, sí, tinc gent afegida a fèisbuc amb qui no tinc gaire relació, però també tinc correus electrònics i telèfons de gent amb qui ja no em relaciono, només per si de cas algun dia he de contactar-hi. Ara bé, tinc filtres posats i tinc molta gent capada i que no pot accedir a certa informació. I llestos. On és el problema? Qui hi vulgui ser que hi sigui, i qui no, que no hi sigui, però perdre amistats, perdre el contacte per ser-hi o no ser-hi... Això és cosa de les mateixes persones, no del telèfon, del correu electrònic, del bloc, del twitter, del fèisbuc o de sa puta mare, hòstia!

...perdó! És que m'encenc una mica...


Pel que fa a les teves amigues, deixa'm dir-te una cosa que t'ha dit més gent: espera que passi tot. El meu consell és que et centris a fer el que has de fer, que serà divendres (o no?). Després fes una escapadeta o alguna cosa amb la qual t'evadeixis del món totalment. I torna a la teva quotidianitat. Aleshores podràs jutjar. Ara estàs nerviosa i aquests pensaments només t'atabalaran més. Si després de tot això continuen aquestes sensacions i mal rotllet, llavors decideix. Però no ho facis ara, perquè potser tens massa coses al cap que no t'hi deixen veure clar.

Un petonet, preciosa! I molta, molta sort! Seguim en contacte!!!!

Joana ha dit...

Bentornada Utnoa. Jo tenia ganes de llegir-te i gestionar les emocions i els sentiments s'aprèn amb l'edat i amb les vivències.
Quan escarmentes saps que t'has de retirar i anar a la teva. Estar bé amb tu i "prescindir" una mica o força dels demés...sobretot dels que no t'aporten res de positiu.
Desitjo que el projecte sigui tot un èxit! Crec que t'ho mereixes...
petons al Sànset :)( amb el teu permís, clar)

Joana ha dit...

Bentornada Utnoa. Jo tenia ganes de llegir-te i gestionar les emocions i els sentiments s'aprèn amb l'edat i amb les vivències.
Quan escarmentes saps que t'has de retirar i anar a la teva. Estar bé amb tu i "prescindir" una mica o força dels demés...sobretot dels que no t'aporten res de positiu.
Desitjo que el projecte sigui tot un èxit! Crec que t'ho mereixes...
petons al Sànset :)( amb el teu permís, clar)

kweilan ha dit...

Benvinguda Utnoa que ja et trobàvem a faltar. Abans de tot, sort el divendres...I respecte el que dius de les amigues...les persones canvien i algunes que ens pensàvem amigues ho deixen de ser, però altres van ocupant el seu lloc.

Agnès Setrill. ha dit...

Potser necessitaves escriure per eliminar tensions?
En qualsevol cas, per això va molt bé aquesta màquineta.

Sort aquest divendres que veig que tens quelcom important.
Ànims i escriu, escriu, dona si et va bé!

Ferran Porta ha dit...

XeXu... buuuuuuuuuu, tremolaaaaaa!!! hihi...

Utnoa, amb la parrafada que et vaig deixar anar se'm va passar:

S O R T !

Joana ha dit...

Una etapa més... no hi donis més voltes.
Jo també he passat, he volgut passar, un estiu una mica solitari...

Oriol ha dit...

Doncs mira, jo ara m'acabo d'adonar que aquest estiu no he vist ni una sola vegada a gent que havia estat important en algun moment. I si, penso que ja no vull el mateix que ells (el Facebook dels pebrots és una d'aquestes coses i, com tu, penso que té més implicacions que "simplement tenir-lo") i que potser veig coses que ells no saben o volen veure. Al cap i a la fi, potser no és un problema; cadascú ha de fer el seu camí i en aquest deixarà enrere algunes persones i en coneixerà d'altres. Jo així em sento molt a gust!

Salut!

Núr ha dit...

Aquí també desapareixen els comentaris, com a ca'l Jordi?

Mireia ha dit...

Hem de fer en cada moment allò que necessitem.

Albert ha dit...

El Facebook té coses bones i coses dolentes. Entre les dolentes, destacaria que t'acaba absorbint un dia o altre (jo m'hi vaig acabar registrant) i que l'amistat a través d'Internet no és el mateix.

Fes el que creguis més convenient en totes les situacions que se't presentin.
Sort amb el projecte!