dimecres, 14 de juliol de 2010

Tickling

Ahir estàvem tranquil·lament al sofà. S'hi està bé al sofà, eh? Quin invent! I mira que en aquest d'ahir quan t'hi asseus tornar-te a aixecar és gairebé una odissea. És tan vell que quedes enfonsat en ell com si s'et volgués cruspir.

És curiós el fenomen sofà. Comences assegut i acabes, sempre, mig estirat de costat. Tal com us dic, se't va cruspint. T'esprem totes les teves forces. Sense energia!!

Doncs ahir, estàvem tranquil·lament al sofà. Al principi asseguts, després, òbviament, mig estirats de costat. Un a cada punta del mateix sofà que es cruspeix les persones, els peus de Sànset em venien a parar a l'alçada de la meva panxa. Ell és molt bromista, no sé si ho sabíeu, i era evident que en algun moment m'acabaria posant els peus a la cara. Total, que ja es veia que ell volia gresca, així que ens vam posar a jugar (sempre és més divertit que segons que facin a la T.V). El cas és que entre una cosa i l'altra va sorgir el tema de les pessigolles. I Sànset que és molt competitiu, no sé si ho sabíeu, diu:

- A veure quanta estona aguanto deixant que em facis pessigolles a la planta dels peus!

UO! Quina ocasió! No és fàcil trobar algú que es deixi pessigollejar els peus així que vaig acceptar el joc, encantada!!! La veritat és que va aguantar com un valent! Jo li aguantava fort el turmell perquè no pogués enretirar el peu (que malvada!) mentre no parava de fer-li pessigolles; ara més ràpid, ara més lent... Es cargolava de riure! De fet ara no sé si vaig parar perquè m'ho va demanar o perquè em va fer pena. Jo sóc molt empàtica i aquesta situació la trobo terrible.

- Ara tu! - exclama el bromista i competitiu Sànset.

Gairebé no va poder ni tocar-me el peu. Les pessigolles són la tortura més cotnradictòria! No pots parar de riure però el que produeixen no és pas plaer ni alegria, sinó una mena de patiment que et fa indefens.

Bé, i ja us podeu imaginar la resta:

- Ara al "sobaco" (aixella o axil·la pels lletraferits)! - deia un Sànset mostrant cada cop més la seva cara de nen petitó....

Bé, quan em va tocar a mi això de l'aixella dir-vos que no vaig poder ni aixecar el braç... Tinc moltes pessigolles!

Després de la tortura va venir la calma i el nostre tema de conversa es va centrar en el que havia succeït. És altament curiós el tema de les pessigolles. Ens produeixen riure, molt de riure, però no obstant no ens produeixen el mateix plaer que riure d'un comentari graciós o d'un gag de Friends. Jo diria més, i és que poden ser utilitzades perfectament com a mètode de tortura. L'instint d'enretirar la part del cos que està essent pessigollejada és tan fort que jo l'igualaria al d'enretirar l'extremitat que saps que et serà amputada (tot i no haver-ho experimentat...).

També vam estar parlant sobre el fet d'autoinduir-se les pessigolles. És impossible! Proveu-ho. Vam pensar que potser era pel fet que si et fas pessigolles amb la mà notes tacte a ambdues parts del teu cos (mà i peu), això podria anul·lar la sensació de pessigolles? Vam fer estudi empíric i vam provar-ho amb un objecte extern. Ni rastre de pessigolles. Podria tenir alguna cosa a veure, doncs, el fet que tu ja saps el que t'espera? ...

És interessant parar-se a pensar en la nostra experiència amb les pessigolles. I adonar-se que és un recurs altament utilitzat per pares i mares quan volien fer-nos passar una bona estona de petits. Realment era una bona estona? Jo no ho tinc com un fet traumàtic, però tampoc agradable del tot. Quan veies al pare que venia a omplir-te de pessigolles... jo recordo sentir una mena de sentiment contradictòri entre por i diversió...

Podrien ser considerades com una mena de masoquisme amb o sense el component sexual? S'utilitzen com a joc, com a forma de coqueteig i també com a estímul sexual. I s'entenen com un acte que es contradiu en ell mateix. Plaer i tortura?

Es veu que una psicòloga americana, Christine Harris, ha dedicat part de la seva trajectòria en recerca a investigar sobre les pessigolles (tickling). Us enllaço un dels seus primers articles "The Mystery of Ticklish Laughter". Seguiré investigant...

Utnoa

22 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Tampoc aguanto els pessigolles! Són una tortura! I mai ahgués proposat deixar-me'n fer. I menys als peus, el lloc més delicat de tots!

Jordi ha dit...

Jo no tinc gens de pessigolles als peus. De fet, quan la meva xicota em fa massatges als peus m'adormo. M'encanta!

P-CFACSBC2V ha dit...

Sí, és curiós, tot això. No sé per què ens fan riure…

Joan ha dit...

Ui, sóc poc receptiu a les pessigolles però és tot un tema, la veritat. Cal complicitat per compartir aquesta dolça tortura, sí. I clar, comences amb les pessigolles i ...

garbi24 ha dit...

Si ho sé i estic preparat les aguanto totes inclus les de les plantes dels peus .
Seguiu jugant...es molt.....indispensable!!!!

Clidice ha dit...

a mi ja me'n fan només que em mirin amb la intenció! no hagués aguantat pas gens ni gota! :)

lolita lagarto ha dit...

és ben curiós això de riure només de pensar-hi..! no sé..miraré aquest article a veure si en trec res..

Ferran ha dit...

Hehe, jo sóc com la Clidice: només la intenció ja em fa riure i estremir alhora.

Quin post més curiós i divertit, Utnoa; mai no m'havia fet cap plantejament a l'entorn de les pessigolles. Senzillament... les defugia, o reia :) És interessant pensar-hi.

XeXu ha dit...

Ui, jo en tinc moltes de pessigolles. Però també reconec que si te les fan de manera convenient, són molt excitants. I bé, plaer i dolor de vegades estan més lligades del que pensem...

Agnès S. ha dit...

Una mica psicològic deu ser, perquè jo, que tampoc aguanto les pessigolles, només de llegir-te, ja en sento una mica per tot arreu!

T'asseguro que si a mi m'aguanten pel turmell, desperto una força per alliberar-me que no em faig responsable dels meus actes., i amb el peu lliure puc fer molt de mal!

Assumpta ha dit...

Estic al·lucinant del que expliques que va aguantar en Sànset!!! :-))

Jo no aguanto res... és més, només veure un sol dit que s'apropa amb aquestes malèvoles intencions ja em ve el riure.

Recordo una vegada, érem a la cuina... no sé què feia, que ell s'apropa i anava a fer com si em volgués agafar a coll passant cada mà seva sota una aixella meva i aixecant, doncs... per més que em va prometre, assegurar i donar la seva paraula d'honor mil vegades que no em faria pessigolles, m'agafava el riure només que apropés la mà a dos pams de mi... impossible!!

Carme ha dit...

Jo també sóc de les que en tinc moltes, moltes i no aguanto gens... gens...continuarem estudiant, doncs!

elur ha dit...

El meu pare ens en feia abans de posar-nos a dormir, ens deixava rebentades i exhaustes de riure i així ens adormíem de seguida.
De més grans ens en feia (i a vegades fa) fins fer-nos emprenyar i després s'emprenya perquè ens hem emprenyat :P
Jo en faig a l'Arnau perquè en té moltes i m'agrada veure com riu. Sempre dic que quan sigui gran em tindrà mania per culpa de les pessigolles...
La meva cunyada riu com una boja mentre s'emprenya com una mona i acaba mossegant i esgarrapant tot rient però fent mal, no ho suporta ;)
Jo no en tinc de pessigolles (i això ho diem molt els qui en tenim i ens fa pànic que ens en facin)
Fer pessigolles és un acte d'egoisme?

Jordi ha dit...

Sí que és contradictori això de les pessigolles. Fa riure, però pateixes. De fet, quan eres petit i et feien pessigolles, al començament feia riure, però si no paraven en un període determinat t'enfadaves.

Jo sóc dels que s'aguanta les pessigolles, però perquè crec que gairebé no en tinc. En canvi la meva parella només que li freguis mínimament la planta del peu ja pateix un munt! Curiosos comportaments! Per exemple, el que jo no suporto és que em toquin el melic. Grrrr!! Quina sensació quan et posen el dit a dintre! Aisss...

Oriol ha dit...

Jo no suporto que me'n facin (cosa que agrada molt a l'Anna), però m'encanta fer-ni al Jac (qui, indirectament, les reclama... encara que se'n cansa aviat i s'emprenya!). Curiós, certament!

Kudifamily ha dit...

Uooooooo, jo no aguanto les pessigolles als peus... em morooooo!!! De riure, però és que també em fan sortir la vena bèstia, perque li fotria una coça a qui me les fa (normalment en jordi)
Curiós tema aquest de les pessigolles, sí...
Petons parella!

rits ha dit...

ostres, això si que és un estudi amb base científica i comprovada i contrastada!!!

jo en tinc moltes de pessigolles. i totes em generen un somriure, excepte unes: la panxa, em posen molt tensa, no sé perquè.

el que més plaer ens dóna, de vegades tb ens fa patir. van del bracet.

Albert ha dit...

Tens raó, és molt curiós que ens facin riure al mateix temps que ens produeixen una sensació força desagradable. A mi no m'agraden gaire; sort que a mesura que et vas fent gran la gent no et busca tant les pessigolles com quan ets petit.
Adéu!

sànset i utnoa ha dit...

Sí que sóc competitiu sí... i també nen petitó, jejeje.

És curiós això de les pessigolles. I després de la nostra reflexió encara ho és més. Ara, si els xinos ho tenien com una tortura, per alguna cosa seria!

I quin mal em feia tot després!!!

M'ha agradat molt el que has escrit, m'ha fet molta gràcia!

Un gran petonàaaas pessigoller!

*Sànset*

Núr ha dit...

Jo, a part de tenir moltes pessigolles, tinc els reflexos una mica violents, així que sempre aviso les persones que em vulguin fer pessigolles de les conseqüències: una bufetada, una puntada de peu, un cop de colze a les costelles si m'ataquen per darrere... No hi puc fer més! Ah, i foto uns crits que fan por! hahaha

Quant als pares, has de reconèixer que, encara que les pessigolles semblin més una tortura, quan te les fan rius i, després, et queda una sensació d'alleujament i el somriure a la cara. Deu tenir alguna cosa a veure amb la pujada d'adrenalina i de tensió: estàs tens pel patiment, però després quedes relaxat.

Ara llegiré l'article aquest que enllaces, a veure què! :D

Lluïsa ha dit...

Tema curiós aquest de les pessigolles. No sóc de les que en ténen moltes, però si que hi ha dos punt "complicats" per tocar; la planta dels peus, per massa i a la part del darrera del coll perquè em posso tensa, curiosament, just al costat d'aquesta zona, les sensacions són unes altres.

sànset i utnoa ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris! Tema curiós aquest de les pessigolles... oi?

M'ha agradat molt que m'expliquessiu la vostra experiència amb elles i si en teniu o no. És interessant saber també perquè hi ha persones que en tenen i d'altres, sortosos ells, que no.

Disfruteu d'elles si en teniu i del fet de fer-ne als que si que les patim!!

Bon estiu macos!

Utnoa