divendres, 16 de juliol de 2010

HOMENATGES

Si algun dia esteu a casa, ben espaxurradets al sofà, i rebeu una trucada que resa: senyor/a hem pensat que es mereix un homenatge. Creiem que li hauríem de dedicar una plaça o un carrer del poble, volem que la biblioteca pública o l’escola duguin el seu nom o tenim la intenció de fer un acte solemne a la sala de plens de l’ajuntament i lliurar-li les claus de la ciutat; la vostra resposta ha de ser un clar i contundent NO. Penseu que us hi va la vida!

Habitualment, els homenatges de tot tipus de solemnitat es duen a terme quan ja t’has mort. Fet que no t’hauria de preocupar en excés, per ser francs. Ara, si te’n volen fer algun en vida... mala senyal: o estàs molt fotut o el Pulpo Paul ha predit que enguany no albiraràs poder menjar el raïm.

La nostra societat ja gaudeix d’aquestes originals casuístiques sociològiques. Quan et moris –encara que hagis estat un cabronàs de dos parells de collons- tothom dirà: “ostres, que n’era de bona persona” o “els bons són els que se’n van abans”. Tot per quedar bé. No diguem mal del mort, no fos cas que se’ns aparegui en somnis o aconsegueixi capturar-nos i enviar-nos a l’altre cantó de la pantalla de la TV al més pur estil poltergeist.

Altanto però, que si l’homenatge te’l fan en vida és molt pitjor; o ets una persona molt venerable –en termes generacionals- o tens alguna cosa molt lletja i la teva esperança de vida és més aviat ínfima. O les dos coses, ves a saber.

De fet, nombrosos en són els exemples. No cal escenificar el fet d’homenatjar a un mort, que tots en coneixem una bona pila. D’homenatjar a un “viu” també en sabem molt. Recordaré sempre el del professor Agustí Altisent: el vam homenatjar en dilluns i va bellugar menys d’una setmana. De vegades, esperem que els nostres objectius siguin centenaris per dir-los “quina bona feina la que heu fet, bandidos”, l’exemple del doctor Moisés Broggi és ben clar. Altres cops, quan sabem que estan fotuts i és poc provable que se'n surtin sencers, correm a donar-los premis i a reconèixer-los els mèrits. Quan ells, en la seva dicotomia, crec que tenen altres coses més importants al cap. Els casos d’en Pasqual Maragall, l’Ovidi Montllor o Pere Anguera corroboren la sentència.

Això sí, de gent tossuda que ha estat homenatjada i es nega a morir-se n’hi ha uns quants, i penso en dos prioratins de naixement; en Xavier Amorós i la Neus Català. Si per mi fos, els retirava l’homenatge, per sociòpates.

Tanmateix, cal tenir present que l’homenatge-mortalla no només se succeeix quan t’homenatgen, sinó també quan t’anti-homenatgen. Sí, sí, quan et facin un homenatge però al revés. Rotllo missa negra, perquè ens entenguem. Recordo el cas del feixista –que no fetitxista... o potser també- Ramon Serrano Suñer. Aquest senyor, fill de mare gandesana, tenia un carrer dedicat, a la capital de la Terra Alta. Farà cinc anys, la gent del poble va decidir fer-li l’apropiat anti-homenatge que es mereixia, és a dir, desdedicar-li el carrer i canviar el seu nom pel de “carrer de Miravet”. Al dia següent, el subjecte, estirava la pota.

Coneixent els antecedents, un servidor prefereix que, des del sofà estant, mai el truqui ningú per oferir-li cap tipus d’homenatge. Per molt que se’l mereixi o per molt que amaneixin l’acte amb unes bones braves i cava del millor. Val més curar-se en salut. I mai millor dit.
________________________________________

P.S.
Dosificant mala llet, la intenció del suprascrit només ha estat dir-vos que ens hauríem d’esforçar més a dir a la gent “que bé que ho has fet, estem contents de tu” quan així ho creguem. És molt fàcil criticar, i tots en sabem molt. Ens és molt més difícil de reconèixer la feina ben feta. Dir-li al mort que sempre romandrà en un raconet del nostre cor no el farà sentir millor, us ho asseguro.

*Sànset*

22 comentaris:

Jordi ha dit...

Ostres, sóc el primer!! hehehe

Omple molt i et puja la moral sentir frases afalagadores. Tenim el costum de no fer-ho i de només dir coses quan estan mal fetes. No senyor!!

Ah!! És una llàstima que pensis així, perquè a la Banyera ja havíem engegat un homenatge al Sànset (en vida, evidentment)... Ara m'hauré de fotre els canapès jo solet...

P-CFACSBC2V ha dit...

També és trist, però, que hagis d'esperar a morir-te perquè se't reconeguin els mèrits, com els ha passat a molts artistes, escriptors…

McAbeu ha dit...

Tens tota la raó, quan un personatge famós es mor tots els mitjans de comunicació en fan grans reportatges però consulteu aquests mateixos diaris del dia del naixement d'aquest mateix personatge famós: Ni una paraula sobre el tema... i no em negareu que és més important que hagi nascut que no la seva mort, no?

P.S.: Ho sé, ho sé... em comença a afectar la calor ;-D

P.P.S.: Estic completament d'acord amb el teu P.S.

òscar ha dit...

A mi, posat a homenatjar, sempre m'ha agradat molt més allò tan esportiu de retirar la samarreta. L'enganxen amb dos filferros, un bon joc de focus il·luminant-la, musiqueta representativa i tota la penya aplaudint.

I, fins el que sé, això no et condemna a traspassar de manera inmediata.

Joan ha dit...

Ostres, potser hem de plantejar els homenatges a la carta. Mmm, que tal carrer del Constitucional? O millor, rebategem la Plaça Espanya!

Ferran ha dit...

M'apunto a rebatejar la Plaça Spain, Joan! (podriem dir-li Plaça dels Estats Veïns, per exemple?).

Els homenatges... em semblen molt secundaris. Estan bé quan són justos, sí... però em semblen poc importants. En tot cas, per suposat cal enretirar homenatges fets a feixistes varis, del color que siguin; això sense dubte.

garbi24 ha dit...

Home ara se perque el Johan ha tornat la placa....no la vol dinyar el paio i segon, si la gent hauria d'apendre a agrair un xic més que no costa res de res

Núr ha dit...

Tens molta raó, especialment pel que fa a la lletra petita. Sempre he pensat que és molt important dir el que penses a les persones que t'estimes, sobretot dir-los que les estimes, com són d'importants per a tu, quan fan coses bé, solucionar una discussió, etc. Fer-ho davant d'una tomba no serveix de res...

Albert B. i R. ha dit...

A Barcelona, per desgràcia, les coses no funcionen com a la Terra Alta. Aquí tenim un alcalde que posa noms de feixistes als Museus.

XeXu ha dit...

Començant pel post, segur que no m'equivoco si penso que t'ha passat pel cap en algun moment fer servir aquest misteriós poder dels homenatges amb algú concret, o alguns. Va, canta.

I per la part blava, per una vegada diré que això ho tinc superat. És de les poques coses que m'agraden del meu comportament (que no vol dir que agradi als altres). M'agraden les coses ben fetes, i si no es fan, seré el primer en retreure a qui sigui el seu desinterès o falta de professionalitat si és a la feina. Però jugo molt amb la llei de la compensació, posat que faig això, sempre dic també les coses bones, i destaco les qualitats de la gent davant dels altres. No és gens estrany que feliciti algú pel que ha fet, encara que potser es queda més la bronca i l'enrabiada que hauré tingut amb algú altre. Però a tots ens agrada que ens diguin que ho fem bé, i és cert que no sol passar. Doncs jo miro de fer-ho quan algú s'ho mereix, i tant!

Lluïsa ha dit...

Home, que em truquin per dir-me que em volen fer un homenatge, ja et dic que no m'agradaria; ara, quan algú ho fa per demanar-me un cop de mà o que l'ajudi en algun projecte, la veritat és que m'afalaga. Quan la gent del teu voltant, o no tan propers, et respecten i valoren, això sí que és un homenatge!

Assumpta ha dit...

Fem un homenatge a la calor? jejeje... arribaria la tardor de cop? :-DD

Perdoneu, estic obsessionada... Pateixo molt.

Ferran ha dit...

Assumpta, jo també estic obsessionat amb el tema, també pateixo horrors. Aquí seguim amb unes temperatures de rècord absolut; a aquesta hora tenim encara 29,5°C... estic desfet :-(

Carme ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Carme ha dit...

No et preocupis Sànset, si quan estic espatarrada sobre el sofà, o aquí com una addicta a l'ordinador ve algú i em proposa de fer-te un homenatge, ja li diré que no... no em plantejo pas que m'ho proposin a mi, mai no se m'haguera acudit. Ara com que et veig preocupat, t'asseguro que ens negarem a fer-te cap homenatge, al menys mentre visquis, je, je, je :)

Ara penso... i si tots els homenatjats morts, fossin com tu, Sànset que no volien ser-ho en vida per por de palmar-la? I si això és una mostra del més gran respecte envers ells? Oh! és que tot s'ha de mirar des de diferents punts de vista, eh? ;)

Joana ha dit...

Jo també crec que s'han de fer "en vida", no sols als famosos i coneguts, també als que tenim al costat.
Fina ironia la teva... :)

Elvira FR ha dit...

Els millors homenatges són els que fem , petits però importants en el dia a dia quan reconeixem a algú altre la feina ben feta i li diem...

Albert ha dit...

Ostres, doncs precisament l'altre dia estava pensant en homenatjar-te, quina llàstima...

Estic d'acord, s'ha de reconèixer la feina ben feta a més de criticar els errors, tot i que no és fàcil.
Adéu!

Oriol ha dit...

Tens tota la raó Sànset, sempre ens costa massa dir (i fins hi tot adonar-nos de) les coses bones, fins en els casos de gent molt propera. Sembla mentida que tot i aquesta estupidesa que ens defineix com humans, la nostra raça hagi sobreviscut tant de temps!

Per cert, això de "desdedicar-li" un carrer a algú i que estiri la pota és interessant... Ves a saber si podríem dedicar i "desdedicar" uns quants carrers...

Agnès S. ha dit...

A principis d'aquest any, vaig rebre una invitació per assistir a l'homatge als represaliats pel franquisme...
A pesar de tot, me'n alegro i penso que més val tard, (per tard que sigui), que mai.


I tornant a la "conya", el que diu l'Oriol, aqui damunt, és boníssim! Dediquem carrers als nostres enemics, ja!

Ull de cuc ha dit...

Totalment cert! quantes vegades ens podríem haver sentit genial sentint elogis? es fa molt per aquí, mai s'ha educat en dir les bones coses de cadascú... segur que si ho féssim, tots viuríem millor. Almenys amb més somriures :)

sànset i utnoa ha dit...

En essència estem tots d'acord. Tan de bo en fóssim més. De moment, però, haurem de seguir gaudint d'homenatges en temps de descompte o quan el partit ja s'ha acabat. Uns quants més i això canviarà.

Gràcies a tots pels vostres comentaris.


*Sànset*