dilluns, 12 de juliol de 2010

DE EPISTOLA HISPANIAE

Avui que estàs cofoia per aquella estrella que podràs lluir a partir d’ara sobre el teu blasfem escut i que el barça ha tingut per bé de regalar-te, t’escric aquesta carta. Te l’escric a tu, Espanya, perquè ets qui més se la mereix. Llegeix atenta, estigues tranquil·la i no t’acceleris, que per res del món desitjaria que sofrissis una parada cardíaca i que, demà mateix, haguéssim d’enterrar-te i embolcallar-te en mortalla de calç viva.

Sé que estaràs sofrint una ressaca gens menyspreable. Ara bé, fes ús del bri d’intel·lecte de que disposes i pren consciència del que ara t’escriuré, que no voldria haver-ho de repetir o emprar la versió adaptada per a inútils profunds. No sé si vas estar atenta a la manifestació que es va dur a terme a Barcelona aquest dissabte. Fes el favor de no empassar-te el que et vomitava la toia del teu gabinet de premsa –el Mundo, la Razón, ABC, etc- que es va descomptar. Això et passa per contractar gent que no va passar del cicle inicial de l’educació bàsica. Sí que érem cinquanta mil. I un milió i escaig més. Tampoc et deixis entabanar pels que t’afirmen que la manifestació va ser en contra del teu TC o en contra teva.

Desafortunada amiga, els catalans no tenim la necessitat de fer com fas tu. No necessitem anar en contra de res ni de ningú. No ho volem i no ens fa cap falta. La manifestació del dissabte va ser per Catalunya. Per nosaltres i per res més. Per la nostra voluntat i pel nostre anhel sincer d’esdevenir Poble. Perquè ni tu –i tu, que ets com ets i ho sabem- ni cap dels teus còmplices sicaris mai aconseguirà fer-nos deixar de creure en qui som. I sí, la manifestació va ser per nosaltres, per la nostra dignitat. Va esdevenir un clam alegre per la independència. Ho saps i et fot. Doncs, dos pedres.

Desenganya’t, incòmoda companya de camí, que no només hi érem els catalans rojos y radicales. Hi érem tots. Com t’expliques, sinó, que al meu costat hi anés una senyora paraplègica i quasi bé centenària? Estàs fotuda, i ho saps, perquè veus que has despertat allò que et fa més por. I No cal que t’esforcis a reconfortar-te pensant que els nostres polítics –els catalans- no són suficientment valents com per fotre aquell cop de puny a la taula que és tan necessari. Ells potser no, però nosaltres sí.

Ai Espanya, què en farem de tu, si no ets més que l’ombra d’un país bord i carregat de pseudointel·lectuals analfabets i impotents que només trempen quan recorden l’article 8 de la teva carta magna? Saps que cada dia en resta un menys perquè t’amputin. Perquè, ara a tu, et retallin. Aquell dia, que ja s’acosta i que tu tant t’has esforçat a regalar-nos, sigues conscient que només te’n sortiràs si renuncies el teu derecho de conquista. En cas contrari, la gangrena et mataria.

Espanya, gaudeix avui del teu opi futbolístic. Assaboreix amb delit el gust d’aquells sis catalans que ahir van vestir els teus colors perquè, potser, és la darrera vegada que ho pots fer.

Bon vent i barca nova!

*Sànset*

33 comentaris:

Carme ha dit...

Ets optimista, Sànset! I això em convé a mi. Vindré a llegir-te com sempre, però repetint i repetint...

Jo és que continuo amb els meus dubtes: Espanya té orelles per sentir? Té ulls per llegir? Té intel·ligència per entendre?

Clar que bé cal intentar-ho i segur que tens raó. I necessitem els optimistes i els que tenen fe en el futur.

I des de J.Maragall que ja va dir deu fer 100 anys "Escolta Espanya!" fins ara mateix... Espanya ha estat sorda, muda, cega i analfabeta.

De tota manera jo m'acomiado amb tu: Bon vent i barca nova!

Onejant com a comiat una senyera estelada...

F.Puigcarbó ha dit...

tens tota la raó, només que a vegades dir el mateix amb més elegancia i ironia fina fa encara més mala i cualla més. Sincerament la carta destil·la excessiva rancunia més que com prensible, però si jo fos espanyol i la llegis no lacabaria i em cabrejaria com una moca dient-te de tot. Però el problema rau en que si haguessis escrit del mateix d'una manera més subtil i ponderada la reacció seria la mateixa, per tant ja està bé així i no en facis cas. D'aqui a vuit anys, la mateixa carta la podràs tornar a publicar exacta si tornen a guanyar un Mundial de fútbol, i aquest és el nostre problema, no el d'ells.

sànset i utnoa ha dit...

Jo vaig ser a la manifestacií reconeixeré públicament que em feia molta mandra anar-hi i que pensava que per un que no hi anés no es notaria. Estic i vaig estar tan contenta de ser-hi que no ho canviaria per res del món. Crec que dissabte em vaig fer més independentista que mai i els meus dubtes es van esvaïr. Em vaig fer gran amb tots els que hi erem o amb tots els que ho miraven des de casa. Em vaig sentir tan viva i plena d'esperances!! Us ho dic en sèrio!! Era escèptica... potser no ho hauria de deixar de ser del tot però... Vosaltres vau veure quanta gent va sortir al carrer??? I la que faltava!

Sé que falta molt per fer i que això no significa "res" però... per mi va ser un dia molt important. Molt.

Utnoa

McAbeu ha dit...

Catalunya va deixar sentir ben clar la seva veu en la Gran Manifestació de dissabte i la teva carta és un reflex fidel de com estan les coses ara. Hem parlat i si no ens volen escoltar és més problema seu que nostre.
No espero res de part dels "veïns", em fa més por que els que aquí s'han de posar al davant (perquè així els hi hem encomanat a les urnes) ens tornin a fallar. Esperem que no!

Jordi ha dit...

Ens vam fer veure i sentir. Però no hi ha res pitjor que qui no veu ni sent. Ara, crec, és el torn dels polítics, de fer-se veure a Madrid i d'explicar-los d'una vegada per totes què cony volem!

Clidice ha dit...

Espanya? ah! si! un país de la UE diuen. Per fi, vaig assistir a un acte on un poble s'expressava, per a ell mateix, per afirmar-se. On era Espanya el dia 10? Lluny, molt lluny, en els cors de la gent no hi havia rancúnia, hi havia el convenciment que tot depèn de nosaltres. Serà o no, però el pas endavant de dissabte només el temps ens dirà quan de gran va ser. :)

garbi24 ha dit...

I varem veure com els nostres feien petons a la nostra senyera en uns moments que tot el mon ho veia, això també és un missatge per els de l'espanya profunda. Cada granet de sorra compte.
Una selecció catalana per els propers mundials!!!!!!

Joan ha dit...

La manifestació de dissabte ha deixat algunes idees molt positives. Ens hem fet grans. Ja no ens cal cridar contra Espanya, sinó només a favor de Catalunya. Ja no ens distreuen amb estatuts de fireta, tenim clar on anem. No ens cal la seva aprovació, no demanem permís, només informem. Senyors, ha estat un plaer. Ens veiem per la frontera.

Mireia ha dit...

Molt optimista et veig!!! L'últim cop que els catalans vestiran la "Roja", ja m'agradaria ser tan optimista!!

Albert B. i R. ha dit...

Espanya no ha volgut escoltar ni escoltarà mai. No hem de perdre el temps. Anem pel dret, a favor nostre i ja es trobaran els fets consumats.

Jordi ha dit...

La manifestació els va fer mal, però crec que el que més mal els va fer de debò va ser veure com, a la seva màxima festivitat històrica en "el deporte rey", dos jugadors onegéssin la senyera catalana.

Hi ha alguna cosa que ha començat a Catalunya i que ja no té aturador...

Oriol ha dit...

Tant de bo sigui així. Ets més optimista que no pas jo, però què coi... benvingut sigui l'optimisme! Esperem que sigui el primer pas del nostre propi camí.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Espero que tant de futbol i tanta tonteria no facin oblidar tot el que va passar dissabte. No havia vist mai tanta gent junta. Ni tantes senyeres. Ni tantes famílies manifestant-se unides (pell de gallina!)

P-CFACSBC2V ha dit...

M'agrada aquest optimisme teu. És necessari, en aquests temps que corren. La manifestació de dissabte, però, en certa manera convida a l'optimisme.


A part d'això, és curiós que la policia tingués més feina ahir a la nit que dissabte: l'espanyolisme ranci i violent s'ha de fer notar una vegada més.

kika ha dit...

si, si siguem optimistes, mentre puguem,... i espero que duri i que al final no hi hagi decepcions!

Jesús Párraga ha dit...

"blasfem escut"
"enterrar-te i embolcallar-te en mortalla de calç viva"
"bri d’intel·lecte de que disposes"
"inútils profunds"
"còmplices sicaris"
"Estàs fotuda"
"no ets més que l’ombra d’un país bord i carregat de pseudointel·lectuals analfabets i impotents que només trempen quan recorden l’article 8 de la teva carta magna"

Una miqueta de mala llet sí que gastes, amic Sànset. Ara bé. estic d'acord amb tu en què "no només hi érem els catalans 'rojos y radicales'" De fet trobe que de "rojos" n'hi hauria ben pocs... o, més aviat, ningú. Ara, això de que "Hi érem tots" em sembla una mica exagerat: n'hi ha més de seixanta-mil catalans, fins i tot n'hi ha més d'un milió i mig... i estic segur que la majoria d'ells sentiria vergonya de les teues paraules.

en Girbén ha dit...

Diumenge vaig llegir un molt lúcid article del mestre Ramon Folch on exposava una de les dificultats de fons que impossibilita aquesta relació. Ell parlava d'un país que no sols es va negar al saber i a la raó quan pertocava (entre el XVI i el XVIII), sinó que s'hi va enfrontar amb ràbia. I així segueix, brandant la fe amb la convicció d'un cabrer, oposant-se al saber perquè sap que aquest el despullaria.
Com bé et pots imaginar, dissabte també hi érem (érem els manifestants nº 55999 i 56000).

Assumpta ha dit...

Això dels 56.000 és un insult més a afegir a la llarga llista. N'estic ben cansada i avorrida.

Bé, nosaltres hi varem ser i sabem que el Passeig de Gràcia era ple de gom a gom, tant que la manifestació ni podia avançar...

VISCA CATALUNYA LLIURE!!

Elvira FR ha dit...

Bona epístola Sànset respecte als 56.000 es veu que no saben comptar...però si tanta necessitat tenen de minimitzar la xifra per alguna cosa serà...jo que vaig estar a la del 2003 crec contra la guerra d'Irak puc donar fe que era una gernació semblant milió i escaig...

XeXu ha dit...

Jo penso que no cal ser tan virulent contra Espanya. Com a país pot tenir més o menys simpatia per nosaltres, però si algú ens ataca són els governants i els mitjans. No cal posar a tothom al mateix sac. O si ho vols veure d'una altra manera, penso que no ens hem de rebaixar a cert nivell, que ens pot equiparar a com ens tracten a nosaltres. Si ho fem, demostrem no ser millors que ells.

Ferran ha dit...

Bestial la teva epístola, Sànset; com sempre, apuntes, dispares... i encertes!

Una de les meves més grans preocupacions aquestes últimes hores és demanar tothom que NO cal preocupar-se per si Espanya hi sent, hi veu... o hi toca. Ens és igual! No crec que sigui la nostra feina fer missatges pels espanyols. El nostre deure és treballar per nosaltres, ser rigorosos, saber on volem anar... i posar-nos les piles!

Que Espanya ens escolta? Aha. Que no ens escolta? Aha. Ens veus, Espanya? Sí? No? Aha. Que Espanya... això o allò? Aha! Senzillament, no és el nostre problema!

Sànset, jo també crec que som en el bon camí.

MARTELL DE REUS ha dit...

España no es mereix res, ni tan sols l'excel·lent epístola que li dediques incapaços com són del menor esforç intel·lectual.

zel ha dit...

Només puc dir "collons", perquè ja ho has dit tot, i malgrat la virulència, tens més raó que un sant (quina dita tan dolenta)...ja m'entens...

Joana ha dit...

Ara ningú parla de la "prima" que rebràn els jugadors?, una vergonya, ho sento...
Bon escrit!

sànset i utnoa ha dit...

Carme: és que ho hem de ser! Sempre. Si no ho som mai aconseguirem res, ho hem de tenir clar. No s’avança mai enmig de llàgrimes i dubtes. Encara que sigui difícil, la única via és ser optimistes!
Espero que Espanya no sigui sorda. Està clar que muda no ho és. Ens ha de sentir i ha de prendre consciència del que passa, més enllà del que consideri o del que digui la seva carta magna.

F. Puigcarbó: jejeje, t’asseguro que he intentat ser fi i subtil... ara, a aquestes altures poc més ho puc ser. Això sí, vull deixar clara una cosa del que he escrit: aquesta carta dirigida a “Espanya” es refereix als polítics i als poders fàctics del país. Per res faig referència a la gent. Bàsicament perquè de gent n’hi ha per tot, igual que aquí, i ningú hauria de tenir suficient capacitat per discernir com ha de generalitzar. En canvi, puc parlar i em puc dirigir amb tota franquesa als “poders fàctics”, perquè tots –duna forma o d’una altra- van a una.
Entenc que el problema el tenim els dos, no només nosaltres. En el sentit d’aquest terme –ja massa repetit- de “l’encaix”. Nosaltres patim que ells no sàpiguen –o no vulguin saber- com fer-nos encaixar. Ells pateixen que nosaltres no tinguem la intenció d’acatar tot el que ens sentencien. I compartirem que d’acatar nosaltres en sabem. El problema és que ells, ara, s’han passat. És a dir, acceptem que el Congrés ens retalli l’Estatut sortit del Parlament. Ok. Aquí ja s’haurien de donar per satisfets. Per què “rizar el rizo”? ja és exagerat. Dantesc.

Utnoa: i sort que hi vam ser! ho podrem recordar sempre!
Vam carregar les piles i vam poder esperançar-nos encara més.
I jo, més feliç encara d’haver pogut anar-hi amb tu!

M. H. McAbeu: La teva por és compartida, t’ho asseguro. Cada dia hi confio menys. Cada dia tinc més clar que l’empenta no la protagonitzaran els polítics, ho haurem de fer el Poble. I ens haurem de representar a nosaltres mateixos. Jo, però, espero que aquest dijous els nostres polítics no ens tornin a fer avergonyir. Ja ho saps, sóc optimista de mena!

Jordi Banyeres: Tant de bo tinguis raó i els nostres polítics s’encomanin del nostre valor!

Clidice: Espero que representi un pas endavant. Un clar i ferm pas endavant. Els polítics ho han de copsar i representar-lo. En cas contrari, han de plegar perquè hauran perdut gran part de la seva legitimitat. El temps ens dirà el què. Ara bé, aquests primers dies seran claus, i hem d’estar alerta.

Garbi24: M’agradaria que tinguessis raó. Ara, sóc plenament conscient que només ho aconseguirem si tenim un Estat. Perquè la FEF...
Porto molts dies plantejant-me quin paper hauria fet una selecció catalana en aquest mundial. A semis, tranquil•lament. Oi?

Joan: i tant! ens demostra la nostra maduresa com a Poble. Ens demostra que, com tan bé dius, ens hem fet grans i que, per tant, ja podem anar sols, no necessitem a ningú que ens tuteli. Només ens falta això, dir-los: s’ha acabat. (No) ha estat un plaer.

Mireia: et dic com li deia a la Carme: hem de ser optimistes, sempre! És a dir, hem d’aspirar a la utopia, perquè si no aspirem a tot, no aconseguirem res. I només podem aspirar a “tot” si som alegres i optimistes.

Albert B. i R.: Això em recorda a aquella política del president Macià. “Política de fets consumats”. És una bona forma de fer, perquè els enganxaríem “en bragas”. A veure, el que passa és que sempre haurem d’actuar amb previsió i planificació. I ells també ho faran. El que està clar és que, quan la majoria vulguem, podrem.

M. H. Jordi: Tan de bo tinguessis raó. La imatge del Puyol i del Xavi amb la senyera va valdre la pena. Era el mínim. Ara, des de l’Estat –si fos un Estat madur- no s’hauria de criticar. I ja he sentit més d’un comentari... i jo em pregunto, el Ramos no lluïa orgullós la d’Andalusia?

sànset i utnoa ha dit...

Oriol: i tant! l’optimisme sempre ha de ser benvingut, perquè és clau i bàsic per poder començar a enlairar-nos. El necessitem. Un país d’optimistes sempre serà un país millor!

Tu, Jo i l’Otis: Jo també ho espero. I n’estic segur. El futbol, per molt opiaci que sigui, no pot fer que s’obviï un fet com el del dissabte. El futbol és una cosa, i la política n’és una altra. Això sí, estic segur que més d’un s’esforçarà perquè el “las roja” dissipi la manifestació. Nosaltres, ha estar atents i a no deixar que passi.

PC: I tant que ens hi convida. En som molts, i molts que no hi van anar per A o per B. Cal que ho tinguem present. Això pot ser el començament de la nostra maduresa. Pot representar el nostre primer pas.
Sobre la teva comparació... tu ho dius tot. No puc afegir res més. Queda clar del tot!

Kika: siguem-ho! Ara, de decepcions sempre n’hauran. Mai serà fàcil i sempre ens semblarà que podríem haver fet més. Però, quan això passi, a tornar-nos a alçar. “Tossudament alçats”, com va dir el mestre. Aquesta és la nostra fórmula per l’èxit. Un èxit que serà nostre. Ho tinc ben clar.

Jesús Párraga: Primer de tot, sigues benvingut al nostre raconet. Hi pots passejar sempre que vulguis!
Abans de res, i com li he dit a l’amic F. Puigacarbó, vull matisar a qui es dirigia la meva epístola, perquè em sembla que no ha quedat massa clar (mea culpa): feia referència i versava sobre els poder fàctics espanyols i espanyolistes, tant polítics com no. Els que controlen el país, res més. Ja ens entenem...
Amic, entendràs que quan empro el terme “rojo” ho faig en forma d’eufemisme perquè –com bé suposes- de “rojos” de debò en deurien haver ben pocs. Més que res per una qüestió purament generacional... ara bé, i ja em disculparàs, un com a mínim si que hi era: l’Heribert Barrera. I no només “rojo”, sinó que també “separatista”!
Bé, t’agraeixo que em repeteixis els comentaris que consideres menys oportuns. Potser sí que gasto mala llet. O potser no sóc “políticament correcte” i escric el que penso. Ves a saber...
Com ja t’he dit a qui em referia... el que no resta massa clar és això de “blasfem escut”. Per això t’ho explicaré. Tots sabem que s’hi inclou en l’escut espanyol. Hi ha quelcom amb quatre barres vermelles sobre fons groc. Vet aquí perquè li dic “blasfem” –com podria emprar un altre terme menys religiós: perquè, si aquest símbol hi és (i en el context que hi és, entendem-nos), és per una qüestió ben simple relacionada amb una victòria bèl•lica. Per annexió. Perquè ens hi van obligar.
Com t’he dit quan he afirmat allò dels “rojos”, et dic el mateix quan afirmo que “hi érem tots”. Ara, fas bé en comentar-ho, no fos cas que algú pugui creure’s que tot el món o tots els països catalans o tot Catalunya o tot Espanya –ves a saber!- belluguessin per la manifestació! Gràcies per corregir-me, t’ho repeteixo: no, no hi érem tots. Només hi érem un milió i escaig de persones.
Bé, i concloc dient-te que respecto la teva darrera opinió, però no la comparteixo. De fet, no sé si et refereixes a la forma en com ho he expressat o al missatge que trameto. De totes maneres, el que és clau és el sentit, el missatge i la voluntat. I, segons el meu parer, la majoria de gent que hi érem, compartíem el missatge, el sentit i la voluntat. Perquè, tu hi eres? saps de què anaven els càntics? coneixes que hi havia escrit a les pancartes?

sànset i utnoa ha dit...

en Girbén: éreu dels últims manifestants, doncs! jejeje.
Estic totalment d’acord amb el que ens expliques. I de fet, no és més que el continu intent de fer efectiu un suposat dret de conquesta. Per sort –per nosaltres- no els ha acabat de sortir bé!

Assumpta: Una més. I una llarga llista. Ahir em comentava la Utnoa que a la web del Mundo hi van penjar imatges de “la prova” de la manifestació que es va fer a la plaça sant Jaume dies abans. I ho exposaven com si fos la manifestació... això no és –un altre cop- delictiu? Com a mínim, inapropiat.
M’uneixo a tu: VISCA CATALUNYA LLIURE!

ElviraFR: És la negació de l’evidència. Els seus motius tindran. Per ells farà, perquè si tanques els ulls la trompada és més forta...

Xexu: Tens raó. Per això he matisat que no em referia a Espanya en general, sinó a la seva “camarilla”, per dir-ho així. Com tu has dit: als governants i als mitjans. Llavors, estem d’acord en la justa virulència!
D’acord amb tu. I, de fet, no crec que em posés al mateix nivell. L’escrit és clar i concís. I matisat el meu error –sincerament, em referia a aquests en concret, per res a la “gent normal”- resta clar que, al meu entendre, s’ajusta, tot i perdre allò del “políticament correcte” que tant ens ha acompanyat...

Ferran: Estic amb tu. Hem de fer la nostra, independentment de si els altres albiren quelcom més enllà dels seus nassos. Ja s’ho trobaran.
Anem pel bon camí, i tant! Sembla que, després de molts anys de cerca infructífera, l’haguem trobat. Amb una mica de sort, de rauxa i d’empenta no el perdrem!

Martell: Home, sempre he estat d’aquella gent tant tossuda que s’esforça per fer-se entendre. Entenc que m’han fallat les formes. O potser no... He estat molt clar, i això a molta gent –sobretot dels que manen i fan ressonar- no els agradarà. Ells mateixos. Potser és un escrit cabrejat. No et diré que no. És un escrit que diu “prou”, “n’estic fins als collons”. I ho han de saber, que som molts que ja en comencem a estar fins al capdamunt!

Zel: jejeje... tot i això no crec que hagi estat virulent. Almenys, no gaire. El fet és que em refereixo a una institució i a uns líders que es mereixen –així ho crec- la meva sinceritat planera i... encara una mica més!

Joana: Amb el que cobren... si ho senten, que ho facin de gratis, que no els vindrà d’un milió d’eurets!

Gràcies a tots pels vostres comentaris!

*Sànset*

Assumpta ha dit...

Ei, la Utnoa em va deixar un comentari al blog i us vaig respondre ahir mateix per mail... us ha arribat? :-)

Albert ha dit...

Molt bon escrit. Deixant les coses ben clares.

Tot i això, em temo que aquests catalans que es van vestir de vermell ho tornaran a fer a l'Eurocopa 2012 i el Mundial 2014 com a mínim. Encara hi ha molta feina a fer.
Adéu!

sànset i utnoa ha dit...

Assumpta: diria que sí!

Albert: Encara queda molt camí, i tant. Ara, cada dia en queda menys... qui sap quan arribarem a la meta. Potser ens sorprenem!

*Sànset*

P-CFACSBC2V ha dit...

Un apunt: ahir al vespre, per error, hi havia posada la primera a la tele i, lògicament, reportatge de la Roja al canto; no van estalviar paraules a comentar que en Villa portava la bandera asturiana, però no van dir ni una sola paraula de la senyera de Xavi i Puyol.

Anònim ha dit...

Párraga q te l'han fotut doblà!

sànset i utnoa ha dit...

PC: Ja m'hi vaig fixar també. Vaig buscar a la web del Marca i, sobre el tema senyera, no en deien res.

És curiós, perquè s'entesten a dir que no som més que una altra autonomia. Com les altres. Això sí, després no ens ofereixen el mateix tracte.

Perquè serà?

Anònim: Si ens llegeixes, sabràs que no m'acaben d'agradar els "anònims". Més si feu comentaris entre "desagradable perquè sí" i analfabet com tu fas.

*Sànset*