El filtre dels meus ulls

Quan es desprenia d’aquell filtre semblava que als seus peus s’obria un món ple de possibilitats i de regalats colors.

Un nou prisma el feia somniar i entendre tot allò que l’envoltava des d’una altra òptica. El seu espai engendrava formes embrionàries i donava pas a una fecunda imaginació. Aquells colors es tenyien i es vencien amb nous tons i amb algun minúscul bri que li regalava un somni més. Era un món inaudit, era el seu rutinari descobriment.

Només volia que una cosa fes que seguís fruint per l'hàbit més casolà. Intuïa què ella s’acostava i l’imaginava tan bella com sempre. No es perdia mai cap dels seus compassats moviments, que la descrivien i la feien tornar la més plàstica de les ballarines. Quan ella ja quasi hi era, la notava més seva. Ella el sentia tant seu. La seva escalfor el feia creure viu, arrelat al somni que es descrivia amb aquella felicitat que als altres els era ignota.

Només era necessari intuir-la, com aquella vella cala, massa cops oblidada per l’absurditat de l’esdevenir, que anhelava l’arribada de la més fastuosa de les naus. I quan s’hi abarloava, se sabia viva; era segura de seguir sent i de seguir-hi volent ser. No requeria veure-la, només calia notar-la, pressentir-la, perquè en fruís una enriolada joia que era sinònim d’un mar ple de possibilitats.

Ell necessitava aquell filtre per poder seguir concordant amb un món més absurd del que podia imaginar. Quan se’l treia, quan el trencava, només el lligava a no volar, a no desprendre-se’n, notar-la amb ell. Així ell se sabia feliç.

*Sànset*