Tot llegint el darrer post de THE LOST ART OF KEEPING A SECRET m’ha vingut aquell cuquet, que de tant en tant em ve, d’escriure sobre allò que en Pujol en deia “País”.
L’altre dia, al post NOTÍCIES FRESQUES, esgrimia l’iniciativa de fundar el COCOUET. Tot això sota un tel satíric i irònic. Avui però, no escriuré en clau d’humor. Avui escriuré en clau d’amor. Ho puc fer. Sé estimar; estimo a la meva parella, estimo als meus i estimo al meu país.
De ben petit em va cridar l’atenció la figura d’en Xirinacs –que va ser amic del meu pare i company en la seva lluita. Gràcies a en Xirinacs, vaig descobrir els principis pacifistes d’en Ghandi. En Xirinacs predicava sempre una màxima d’en Ghandi, que mai he volgut oblidar, i que resa així: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”.
L’Estat espanyol ha estat, és i serà, violent amb allò que mai ha entès, que no entén i que no pretén entendre. L’Estat espanyol no entén l’existència del meu país. L’Estat espanyol no vol entendre perquè no em sento espanyol. La Constitució espanyola no em convida a viure lliurement; m’obliga a formar part d’una país que no és el meu. La Constitució espanyola és violenta i m’amenaça sota el paraigües d’uns articles -2 i 8- que permeten a l’exèrcit envair el meu país. La Constitució espanyola no em deixa triar lliurement el meu camí. Els mecanismes institucionals de l’Estat espanyol, com el tribunal constitucional, són bel·ligerants i violents amb el meu país.
Sóc un no violent. Però no puc restar neutral. Em sento atacat. Em sento ferit per un invasor que m’intenta fer desaparèixer a base de retallar les llibertats que em mereixo. Per tant, em declaro enemic de l’opressor, de l’invasor; de l’Estat espanyol.
Aplaudeixo això de les 12 editorials conjuntes del dia d’ahir. Una mostra d’unitat que ens fa més forts –menys dèbils. Ara bé; jo no vull un estatut. Jo no accepto molletes de pa, cada cop més diminutes, que només em serveixen per seguir malvivint. Jo vull una constitució. I sóc conscient que aquesta constitució mai l’obtindrem demanant-la. La llibertat no es demana, es pren. I ningú ens ho podrà negar; el dia que tots vulguem, el dia que siguem prou forts, el dia que deixem de ser un poble covard, aquell dia, serem lliures.
*Sànset*
L’altre dia, al post NOTÍCIES FRESQUES, esgrimia l’iniciativa de fundar el COCOUET. Tot això sota un tel satíric i irònic. Avui però, no escriuré en clau d’humor. Avui escriuré en clau d’amor. Ho puc fer. Sé estimar; estimo a la meva parella, estimo als meus i estimo al meu país.
De ben petit em va cridar l’atenció la figura d’en Xirinacs –que va ser amic del meu pare i company en la seva lluita. Gràcies a en Xirinacs, vaig descobrir els principis pacifistes d’en Ghandi. En Xirinacs predicava sempre una màxima d’en Ghandi, que mai he volgut oblidar, i que resa així: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”.
L’Estat espanyol ha estat, és i serà, violent amb allò que mai ha entès, que no entén i que no pretén entendre. L’Estat espanyol no entén l’existència del meu país. L’Estat espanyol no vol entendre perquè no em sento espanyol. La Constitució espanyola no em convida a viure lliurement; m’obliga a formar part d’una país que no és el meu. La Constitució espanyola és violenta i m’amenaça sota el paraigües d’uns articles -2 i 8- que permeten a l’exèrcit envair el meu país. La Constitució espanyola no em deixa triar lliurement el meu camí. Els mecanismes institucionals de l’Estat espanyol, com el tribunal constitucional, són bel·ligerants i violents amb el meu país.
Sóc un no violent. Però no puc restar neutral. Em sento atacat. Em sento ferit per un invasor que m’intenta fer desaparèixer a base de retallar les llibertats que em mereixo. Per tant, em declaro enemic de l’opressor, de l’invasor; de l’Estat espanyol.
Aplaudeixo això de les 12 editorials conjuntes del dia d’ahir. Una mostra d’unitat que ens fa més forts –menys dèbils. Ara bé; jo no vull un estatut. Jo no accepto molletes de pa, cada cop més diminutes, que només em serveixen per seguir malvivint. Jo vull una constitució. I sóc conscient que aquesta constitució mai l’obtindrem demanant-la. La llibertat no es demana, es pren. I ningú ens ho podrà negar; el dia que tots vulguem, el dia que siguem prou forts, el dia que deixem de ser un poble covard, aquell dia, serem lliures.
*Sànset*
12 comentaris:
Sí senyor, em trec el barret.
I si aplaudeixo l'editorial d'ahir no és per l'estatut, sinó per que la societat comença a bellugar al marge dels polítics, com els 13-D.
Un gran text el teu, i jo el podria subscriure tranquil·lament, penso igual que tu. Però més d'una discussió a la catosfera m'ha costat la meva idea de que som una minoria els que pensem així i que la majoria de catalans no volen les coses que nosaltres volem. Aquí als blogs sí, és clar, tots tenim un perfil semblant. Però només cal veure qui mana al nostre país per saber que no volem la independència i un país propi. El PSC no té cap voluntat nacionalista, però tot i així guanya. I si guanya CiU, seran nacionalistes, però tampoc tenen cap intenció sobiranista. On anem, doncs? Què reclamem. Sincerament, a mi també se m'inflen cada cop més les pilotes quan veig com es riuen de nosaltres els del govern espanyol. Però què hi podem fer si ni nosaltres mateixos ens ho creiem? El problema és que davant d'alguns comentaris i vexacions cap a nosaltres em torno 'sí violent', i això no hauria de ser.
Jo tampoc vull un estatut, i ara encara menys. Al blog de l'Òscar no he acabat escrivint el que vaig a dir ara, m'ho he deixat al tinter perquè he pensat que no calia. Però és cert, l'estatut se'l poden fotre pel cul els del constitucional aquest, que encara els agradarà. Millor ens plantem al parlament i diem 'senyors, ha estat un plaer (ofegant un riure per sota el nas), però nosaltres només estàvem de pas, eh, ja marxàvem. Apa, que els vagi bé, ja ens trobarem a les cimeres europees. Si poden...'.
Jo, quan en Sànset es posa així d'amorós per aquest tema, què voleu que us digui... sempre penso que no hi ha res a fer. Jo mai he estat així de passional en això, ho sento, però amb una altra intensitat, potser. Però a vegades penso que per culpa de les persones com jo, que ho sentim però que no ens acabem de comprometre (no sé si seria aquesta la paraula), no es fa res al respecte, bé, res o poca cosa, i aquests escrits queden perduts als blogs personals.
Gràcies, Sànset, per recordar-me sovint d'on sóc.
Utnoa
Un escrit preciós, Sànset. L'he vist aquest migdia però com anava amb presses he pensat que millor deixar-lo per ara que l'he pogut llegir amb la calma que es mereix :-)
Penso igual que tu. Jo també sóc no violenta, absolutament... i també penso que aquest Estatut és poca cosa... però aplaudeixo l'unitat dels diaris (i vaig copiar el text al meu blog) perquè em va agradar la sensació d'unitat que això representava. Em va donar la sensació de que "passava alguna cosa" i que jo hi volia ser en aquesta "cosa" :-))
Aquesta tarda he anat al metge. A l'otorrino. Vaig agafar un refredat molt fort fa prop d'un mes i no em puc treure de sobre la tos i, a més, m'ha provocat taps a les orelles que em donaven vertígen... En fi, un desastre...
La Doctora parlava castellà.
Jo català.
Ella castellà.
Jo català.
Ella castellà.
Jo català.
I així una bona estona que m'hi he estat. Ens hem somrigut, ens hem parlat molt educadament. M'ha deixat les orelles bastant bé... crec que m'ha millorat força el tema de la inseguretat i rodaments de cap. No tinc res dolent a dir d'ella. Una bona professional.
Ara bé... quan de temps deu portar a Catalunya?
I així faig sempre. No em dóna la gana de canviar d'idioma a meva pròpia terra, la terra que m'estimo... i jo també parlo d'amor :-) amor de veritat, amor pel meu marit estimat, amor pels meus i amor pel meu país :-))
Visca Catalunya!!
M'ha agradat molt el teu post i la menció a Xirinacs...el que són les coses...quan Xirinacs s'estava davant de la Model per a demanar l'amnistia , a l'acera del davant i s'hi van anar aplegant tot un grup de gent que cada tarda hi anava a fer-li companyia i a solidaritzar-se amb ell jo també hi era algunes tardes amb ell i l'altra gent, era ben jove jo 16, 17 anys ...Posats a fer perquè no com Txèquia i Eslovàquia...es van separar i ja està...però crec que no ens deixarien pas...si per un estatutet tot aquest renou...
Cada cop som més els que volem un Estat propi i n'estem farts d'Estatut. Cada dia és un dia menys que ens falta per a ser independents!
Conec molta gent que se sent catalana però que no vol la independència, que l'estatut ja li va bé...altres que l'Estatut -com als blocs- no és res...per això, em va agradar l'editorial d'ahir pel que significava d'unitat perquè si no sempre acabem discutint i altres s'emporten els beneficis.
Bon post Sànset.... No sé què passarà, però, espero que sigui bo!
Carme: Estic d’acord amb tu. Jo també ho aplaudeixo, pel fet que algú es comença a mobilitzar. A veure si hi ha sort i això només és el principi!
Xexu: Desgraciadament, també crec que som una minoria els que pensem així. De vegades, crec que ens convindria un govern espanyol ben agressiu amb nosaltres i que no anés amb compte amb les formes perquè la majoria prengués consciència del que realment passa.
Està clar que ni el PSC ni CiU volen res que faci un mínim tuf d’independència. Ara bé, em sembla positiu que cada cop Convergència tiri per un nacionalisme “radical” (que no em sentin que els dic “radicals”, a veure si em crucificaran...) i tenen clar (sembla i espero...) que no poden pactar amb segons quin partit. Ara, ERC també m’ha caigut molt baix, ja que entenc que un independentista no pot pactar amb un espanyolista. La màxima d’ERC hauria de ser la independència, i no la còmoda butaca del govern. Al final apostaré per un independentisme social i no polític, però llavors, qui coi em representarà???
El tema de tornar-se “si violent”. Més d’una vegada m’hi he estat a punt de tornar. No vull ser petulant, però crec que, en aquest tema tinc la raó, i els que em discuteixin el fet que els Països Catalans tenen raó de ser i es mereixen ser, estan molt equivocats, i com ho estan, no es mereixen que em torni violent. Com sé que tinc la raó, amb la raó els puc vèncer. I amb aquesta raó puc convèncer als meus, i el dia que estem (la majoria) convençuts, els que no tenen raó ben poca cosa podran fer. Llàstima que pocs són profetes a la seva terra...
Jo tampoc vull un estatut, ja ho he dit. Però menys, vull que se’m riguin a la cara. Si encara tenim una mica de dignitat nacional els podem dir que aquest estatut no el volem i que, si ells ho consideren convenient, i com bé has dit, se’l poden fotre pel cul!
Utnoa: Tu no ets el problema, perquè tu aniràs a votar. El problema són aquells que són totalment passius, que no volen lluitar i que no volen fer res perquè recuperem allò que teníem i que només ens van prendre amb l’ús, i l’abús, de la força.
Assumpta: Aquesta sensació d’unitat és molt positiva, i cal valorar-la. Ara, necessitem alguna cosa més, la societat i els polítics s’han de mobilitzar. Si no ho fem, l’esforç dels diaris no passarà d’una simple anècdota.
Jo, que treballo en un lloc força “castellanitzat”, cada dia em trobo amb gent que em parla en castellà. Si és gent nouvinguda, no tinc cap problema en canviar d’idioma (perquè tinc la sort de ser poliglota, no bilingüe). Ara, si sé que fa temps que són aquí mai canviaré el català pel castellà. Perquè aquesta gent que fa temps que és aquí, si fos a França, per exemple, em parlaria en francès, però com entenen la cultura catalana com a “culturilla” o “cultura de 2a”, no els mereix la pena fer l’esforç. Aquí rau la necessitat de ser un país, i no una broma de mal gust com som ara.
Espero que et recuperis aviat!!!
Elvira FR: M’ha fet molta gràcia això que coneguessis en Xirinacs. Li tinc una gran estima i un gran respecte, doncs la considero una de les figures més íntegres que conec. Una persona tan íntegra que va saber morir, allò que més costa, amb la màxima integritat. Crec que en Xirinacs mai serà prou valorat.
Tant de bo poguéssim aspirar a que ens passés el que li va passar a la República Txeca i a Eslovàquia. No crec que sigui possible. Espanya mai es voldrà desprendre de Catalunya per les bones. Sembla que segueixin tenint la necessitat de demostrar que són capaços de retenir les seves conquestes (i ens ha tocat a nosaltres ser la darrera colònia que fot el camp de l’imperi, això és mala sort...).
Albert B. I R.: Ja m’agradaria que això fos realitat. Ara no sé si ho és, però hem de lluitar perquè així sigui!
Gràcies per passar pel blog.
Kweilan: Molt bona interpretació del que significa l’editorial d’abans d’ahir. Ara, jo no entenc que molta gent se senti catalana i no vulgui la independència. De pàtria només se’n pot tenir una. Espanya no és la meva pàtria, és el meu Estat, i hi sóc per deure, no per voluntat. De pàtria només en tinc una; Catalunya. Tinc un amic que se sent català i espanyol, un molt bon amic i una persona que considero molt intel·ligent. Ell hem raona que se sent espanyol perquè una Catalunya lliure seria dèbil. Però ell mai em diu que sigui un patriota espanyol. Cultural i emocionalment se sent català. A aquesta gent els hem de convèncer que una Catalunya sola i pròspera és possible, llavors, aniran pel mateix camí que nosaltres.
Cris: Jo també ho espero. I ho espero de tot cor. Anhelo que així sigui.
Moltes gràcies a tots!
*Sànset*
Mmm... doncs jo dec estar molt equivocat, perquè no crec en els Països Catalans. Això per mi era una fantasia d'infància, de quan anava a l'escola. No vull al meu costat a ningú que no vulgui estar-s'hi. Si a Catalunya som una minoria els que volem la independència, o els que simplement no ens sentim espanyols per molt que ens obliguin a ser-ho, a València, a Balears... qui t'ha dit que volen estar amb nosaltres? És que els hi hem preguntat si ho volen? No els podem fotre al mateix sac, que ells facin la seva guerra, que prou feina tenen. Segur que hi ha catalanistes en aquestes terres. Els recomano que vinguin a viure a Catalunya, jo els rebria amb els braços oberts. Però t'imagines un estat independent que hagis de compartir amb Francisco Camps, per exemple? València és del PP, i Balears ara ni ho sé, però ho ha estat. Abans m'ajuntaria amb el País Basc que amb aquests territoris, que se'ls ha imposat que són Països Catalans però no se'n senten. Repeteixo, hi ha de tot, però ells sí que són una minoria. No hi crec, gens, no crec que ningú em pugui convèncer d'això. Vull una Catalunya lliure, Catalunya, la meva terra. I qui vulgui que s'hi apunti. Però res per imposició sota un nom fictici i irreal.
Xexu: Jo crec en els Països Catalans (o diguem-li com vulguem) per una qüestió d’aspirar a màxims. Crec en els PPCC per unitat cultural i històrica. Bé saps perquè la gent de les Balears i del País Valencià parlen català. Aquesta gent parlen català pel mateix motiu que els Andalusos i els extremenys parlen castellà, i ningú els nega la pertinença a Espanya o, històricament, a la Corona Castellana. Pel tema aquest, per la unitat cultural, et dic que aspiro al concepte de PPCC, encara que sóc ben conscient que tant les Balears com València (la 2a més) han estat “contaminades” per aspectes migratoris i per la tàctica del “dividere pro vincere” que, aquesta vegada sí, els governants espanyols han aplicat tant bé.
És evident que la majoria de valencians i la majoria d’illencs no volen la independència, ni formar part dels PPCC. Però nosaltres hem d’aspirar al màxim. En el cas que Catalunya aconsegueixi la independència, benvinguda sigui, però Catalunya només és una part del meu país. Com Castella només és una part d’Espanya.
Els bascos mai es voldrien unir a nosaltres, ens veuen com unes “maricones”, suposo que pel nostre tarannà, ves a saber...
Salut i República (com deia aquell...)!
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada