dijous, 12 de novembre del 2009

El conte de les sabates

Un dia, ja fa temps, una amiga em va explicar un conte. Era un conte d'un dels reculls de Jorge Bucay. No és que sigui una aficionada als escrits d'aquest bon home, però en aquell moment, per tot plegat, aquell conte em va venir de fàbula.

Com que va veure que m'havia agradat i que lligava amb la meva situació l'endemà quan ens vam veure em va donar una cosa. Havia imprès un petit dibuix d'unes sabates i l'havia plastificat. "Perquè les portis a la cartera". I així ho faig. Allà on vaig les sabates m'acompanyen.

A vegades FER SABATES és una bona opció!


*Utnoa*


DOS NÚMEROS MENYS
Un home entra en una sabateria i un amable venedor se li acosta:

-En què puc servir-lo, senyor?

- Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.

-I tant, senyor. A veure: el número que busca deu ser... un quaranta-u, oi?

- No. Vull un trenta-nou, si us plau.

- Disculpi, senyor. Fa vint anys que treballo en això i el seu número deu ser un quaranta-u. Potser un quaranta, però no un trenta-nou.

- Un trenta-nou, si us plau.

- Disculpi, em permet que li prengui mida del peu?

- Prengui la mida del que vulgui, per això vull un parell de sabates del trenta-nou.

El venedor treu del calaix aquell aparell estrany que utilitzen els venedors de sabates per mesurar peus i, amb satisfacció, proclama: “Ho veu? És el que jo li deia: quaranta-u!”.

-Digui’m, qui pagarà les sabates, vostè o jo?

- Vostè.

- D’acord. Doncs llavors, em pot donar un trenta-nou?

El venedor, entre resignat i sorprès, marxa a buscar el parell de sabates del trenta-nou. Pel camí s’adona del que passa: les sabates no són per a l’home, sinó que segurament són per fer un regal.

- Senyor, aquí les té: el trenta-nou, i negres.

- Em pot portar un calçador?

- Se les posarà?

- Sí, es clar.

- Són per a vostè?

- Sí! Em pot portar un calçador?

El calçador és imprescindible per aconseguir que aquell peu entri en aquella sabata. Després de provar-ho diverses vegades i de ridícules posicions, el client aconsegueix ficar tot el peu dins la sabata.

Entre ais i grunys fa unes passes sobre la catifa, amb creixent dificultat.

- Està bé. Me les quedo.

Al venedor li fan mal els peus pel sol fet d’imaginar els dits del client aixafats dins les sabates del trenta-nou.

- Les hi embolico?

- No, gràcies. Me les emporto posades.

El client surt de la botiga i camina, com pot, les tres illes de cases que el separen de la feina. Treballa com a caixer en un banc.

A les quatre de la tarda, després d’haver passat més sis hores de peu dins aquelles sabates, té la cara desencaixada, els ulls vermells i les llàgrimes li cauen copiosament dels ulls.

El seu company de la caixa del costat l’ha estat observant tota la tarda i està preocupat per ell.

- Què et passa? Et trobes malament?

- No. Són les sabates?

- Què els passa, a les sabates?

- M’estrenyen.

- Què els ha passat? S’han mullat?

- No. Són dos números més petites que el meu peu.

- De qui són?

- Meves.

- No t’entenc. No et fan mal els peus?

- M’estan matant, els peus.

- I doncs?

- T’explico – diu, empassant saliva -. Jo no visc una vida de grans satisfaccions. En realitat, durant els darrers temps tinc molt pocs moments agradables.

- I?

-M’estic matant amb aquestes sabates. Pateixo terriblement, és cert... Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui, pots imaginar el plaer que sentiré? Quin plaer, paio! Quin plaer!

Jorge Bucay

9 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

això és masoquisme invers ;) sentir dolor ara per gaudir de la seva absència més tard.

Assumpta ha dit...

Ostres... pobre, haver de fer aixó per, després, poder tenir una satisfacció.

I és que sempre es pot estar pitjor, clar...

sànset i utnoa ha dit...

Potser, amb una cosa tan simple com traure's les sabates a l'arribar a casa i saber que el nec-oci s'ha acabat trobem una de les més grans satisfaccions de la vida; ser lliures!

*Sànset*

neus ha dit...

ostres... només de llegir-ho ja em fan mal els peus. El millor? descalçar-se arribant a casa... i qui diu descalçar-se, diu treure's la roba de carrer i posar-se qualsevol parrac còmode, i qui diu posar-se parracs còmodes diu prendre's les coses amb una mica més de lleugeresa, encara que costi un xic.

Una abraçada, maca!
i moltes gràcies pel que m'has dit a can Mugró :*)

Joana ha dit...

Oblidem els petits plaers enfrascats a trobar les grans emocions de la vida...

Antonio ha dit...

Bon dia.

Gracies pel conte!l'estava buscant per internet perque ahir mel van explicar i ho he posat al gogle. M'ha sortit el teu bloc i ho has explicat motl be

zel ha dit...

Jollons, quin patir només per ...res? UN XIC EXAGERAT, el senyor!!!! Jejeje, petons!

Elfreelang ha dit...

Fa molts anys, de ben segur abans que en Bucay hagués nascut....el conte aquest més o menys similar ja corria pel món ( almenys me l'havia explicat a mi un professor quan jo tenia 12 anys...i el meu avi en tenia un de similar...) La "moraleja" està molt bé ...(malgrat l'hagi fet passar per seva aquest senyor)

sànset i utnoa ha dit...

Jordi: a vegades fa falta patir una miqueteta perquè el gaudir sigui més gran!

Assumpta: el seu cas és probablement extrem, però aplicar-ho de tan en tan no està malament :)

Sànset: una altra interpretació del conte, si senyor!

Elur: si que se sent una lleugera satisfacció arribar a casa i canviar-se de roba!

Joana: aquests petits plaers hi són cada dia, només els hem de saber veure!

Antonio: m'alegra molt haver-te estat d'ajuda.

Zel: per ell aquest patir porta a una gran satisfacció!

Elvira: no sé si ell s'adjudica el conte com a seu, ara no ho recordo. Però en moltes ocasions ell fa un recull i diu sempre d'on provenen o d'on els ha tret.

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Cada interpretació reflecteix una miqueta una part de vosaltres!

Utnoa