dimecres, 28 d’octubre del 2009

Demanar-me perdó per ser com sóc

Per coses que es van donant a la vida moltes vegades he d’acabar concloent (després de molt donar-hi voltes) que un determinat grup de persones és indesitjable, fet que fa que et quedis amb una mínima sensació d’alleugeriment. Penso, això passa perquè aquesta gent són així, me n’allunyo i punt, o, simplement, no m’hi he de casar pas! Així que passo, ja en trobaré de millor. Això significa que no em culpabilitzo i justifico a favor meu el fet de no encaixar en aquell grup, fet que fa que acabi suposant que són ells els raros i no jo.


Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.


Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.


Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.


Utnoa

9 comentaris:

neus ha dit...

no sé Utnoa, no cal ser tan radical. Tothom és com és i ens hem d'acceptar per més estranys que ens facin sentir.
Jo no faig, per exemple, el que se suposa que hauria d'estar fent als meus 35 anys i per alguns sóc rara, però se me'n fot. Jo estic bé amb mi mateixa la majoria de temps i això és el que compta, sempre.
El perdó demana'l quan hagis ofès, ferit, trepitjat o jo què sé, però per ser com ets? no penso pas que ho hagis de fer.
Si hi penses bé, és una sort que no ens entenguem amb tothom que anem trobant... no donaríem l'abast!!!!!!!!!! jeje
Va, bonica, una abraçada!!! i si cal puja a tots els núvols que trobis i si n'has de baixar que sigui suaument ;*)

Assumpta ha dit...

Ah, doncs no sé, Utnoa, no cal ser tan radical...

Ai! que això ja ho ha dit Elur!! jeje

La veritat és que anava a començar igual que ella :-) perquè el que et volia dir és que el més probable és que a vegades siguis tu la rara i a vegades "els altres"... mai de la vida pensis que només ets tu i tot el que tu tens que no et permet encaixar en determinats llocs o determinades persones...

En tot cas... quin mal és ser "raro" si no fas mal a ningú? Com diu Elur... has ofès a algú volent? Has criticat a algú per fer mal?... No? Tan sols penses diferent? Bah!! això no és tan important!! Ja em pots ben creure ;-))

Sergi ha dit...

Si no sé per què passo pels llocs, si llavors em trobo amb comentaris d'aquestes dues de dalt, i ja no em queda res interessant per dir. Com si pogués ser-ho encara que ho digués de primeres...

Tots som estranys a la nostra manera, tots tenim les nostres coses. Tot el conjunt de virtuts i defectes que tenim és el que ens fa ser com som, i ara em diràs que no tens cap amic amb el que t'entenguis, o una parella. Doncs aquesta gent t'estima pel que ets, per tot el que ets.

Si veus que vas descartant gent potser sí que t'has de preguntar si fas alguna cosa malament, pensar que nosaltres tenim la raó i que tots els altres s'equivoquen si que et convertiria en una mica friki, i en una esquizofrènica també. Plantejar-se coses, tenir dubtes, és bona senyal.

El que no has de fer és flagel·lar-te, i no has de demanar perdó per com ets. T'asseguro que de vegades tots en tindríem motius, però per no anar-ho fent constantment, entre tots ens cobrim les esquenes, i demanem perdó només quan fem alguna cosa mal feta, com diu l'Elur.

Viu, deixa viure, i fes la teva, que si no fossis com ets, no tindries la gent que tens al voltant. No els agradaries.

zel ha dit...

Vaja, encara avui he plorat per tenir una sensació bessona de la teva, encara avui m'han "acollonat" per plorar per sentir-me així, a contracorrent...però se que no puc canviar, i finalment m'accepto... i em renyo i demano perdó, però...sóc com sóc, i m'he d'estimar, també... així que mira't i estima't en la teva diferència.

Cris (V/N) ha dit...

No t'has de perdonar res cadascú és com és, però si que de vegades ens hem de "disfressar" per estar de cara a la galeria, però prent-ho potser com un exercici de contenció, no cal anar tot el dia portant la contra al món.... només quan calgui.... Estic d'acord amb els comentaris que t'han deixat els companys més amunt.... De totes maneres, adonar-se que el que porta el pas canviat és un mateix, ja tens molt de camí fet reina!! Un petó gran :) i, com diuen els francesos: "vive la difference"

sànset i utnoa ha dit...

Moltes gràcies a tots. No m'esperava comentaris tan "matxacons", jeje. No, però ja està bé. Us entenc, i possiblement jo us diria el mateix a vosaltres en lel cas que ens canviessím els papers, però quan això li toca a un mateix és més complicat. No es tracta de ser radical, només vaig posar els papers sobre la taula. Ara veig les coses així i no m'agraden. I ho volia escriure. A vegades la gent del nostr voltant immediat no pot entendre aquestes "tonteries".

Moltes gràcies per tot!

Utnoa

Elfreelang ha dit...

Ser una "rara avis" en un món mediocre i vulgar no està gens malament....l'autoreflexió està bé...però per tirar endavant i canviar alguna coseta, mai per fustigar-nos! Endavant !

sànset i utnoa ha dit...

Què puc dir jo quan ja ho saps tot?

A mi m'agrades -i molt- així de "rareta". Perquè la teva "raresa", ser com ets, creure el que creus, pensar com penses, et fa ESPECIAL. I ser especial en el món que vivim, tal com diu l'Elvira, és el que et fa ser l'agulla en el paller. Allò que a molts, si et coneguessin, els faria tenir esperança en el món.

*Sànset*

sànset i utnoa ha dit...

Elvira: moltes gràcies. El problema és que últimament penso que no em serveix per a res. I faig cap a la fustigació.

Sànset: espero agradar-te així molt de temps! ;)

De totes maneres a vegades fa falta aquest punt d'introspecció crítica amb un mateix per moderar algunes coses.

petons!