Demanar-me perdó per ser com sóc

Per coses que es van donant a la vida moltes vegades he d’acabar concloent (després de molt donar-hi voltes) que un determinat grup de persones és indesitjable, fet que fa que et quedis amb una mínima sensació d’alleugeriment. Penso, això passa perquè aquesta gent són així, me n’allunyo i punt, o, simplement, no m’hi he de casar pas! Així que passo, ja en trobaré de millor. Això significa que no em culpabilitzo i justifico a favor meu el fet de no encaixar en aquell grup, fet que fa que acabi suposant que són ells els raros i no jo.


Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.


Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.


Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.


Utnoa