dissabte, 17 d’octubre de 2009

Pixades fora de test

Acostumem a ser poc concrets amb el significat correcte de les expressions o paraules que emprem habitualment. Molts diem “avui tinc estrès” o “quina ansietat que porto a sobre”. Evidentment, l’estrès no és cosa d’un dia i l’ansietat es bastant més que una qüestió puntual derivada d’un jorn feixuc. Banalitzacions, que fem molts, del dia a dia.

Com em faig gran, rellegeixo i/o fullejo llibres per refrescar la memòria. Avui m’ha caigut a les mans La España Imperial, de John H. Elliott; un manual d’història moderna d’Espanya, per així dir-ho. Teòricament és un manual dels bons. He començat a mirar-me’l pel primer capítol, que tracta diferents aspectes relacionats amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Quasi em cauen els collons a terra! El senyor Elliott –que, com us podeu imaginar, no va néixer ni ha la Pobla de Segur ni a Quintanilla de Onésimo- afirma obertament l'existència del concepte polític “d’España” al referir-se al segle XV. Potser el senyor Elliott no sabia de que anava el rollo, potser va escriure el llibre per obligació, ves a saber. Com que ja és mort, no ho sabrem mai del cert.

Ara bé, aquesta idea d’España com a nació pràcticament preexistent ha calat fort en segons quins sectors del pseudointel·lectualisme més rònec, ranci i juantxi de la península ibèrica. Individus com Garcia de Cortázar –capaç d’afirmar que els ibers eren “españoles con taparrabos”- o engendros com Pío Moa, són alguns dels grans bastards de la cultura d’avui en dia. Obviaré fer comentaris sobre Fedeguico Jiménez Losantos o sobre Fernando Savater, ja que el primer no pot ser titllat ni de pseudointel·lectual, i el segon pateix de dislèxia verbal (diu que és antinacionalista quan és espanyolista “a muerte”) i a més, em fan peneta els anys i els “malstragos” que ha degut patir el desgraciat de l’Amador.

A veure, aclarim termes, el concepte “d’España” és d’origen llatí i fa referència a aspectes geogràfics. España com a realitat política no es comença a formar fins que no arriba el primer Borbó. I el “Reino de España” no neix per la voluntat d’un poble que se sentia español. No senyors, no va ser així. L’any 1702 quan la va palmar l’impotent de El Hechizado, aquí -o allí- ningú se sentia español; uns se sentien castellans, perquè vivien al regne de Castella, uns altres navarresos, uns altres aragonesos i, potser, alguns es consideraven catalans. Però d’español, cap ni un. Zero patatero, perquè m'entenguin. “La invención de España” -concepte fantàstic que li robo al gran Inman Fox- és simplement l’excusa de Felip de Borbó i els “novaplantesos” –concepte que ja he inventat jo- per carregar-se un regne, el d’Aragó (sí, sí, res de Corona Catalano-aragonesa; Corona d’Aragó, simplement per jerarquia de títols, perquè nosaltres no teníem rei, teníem comte), amb lleis i furs inclosos i, ja de pas, intentar que tot respongués al model castellà. El fill bord que va néixer va ser femella i li van posar “España”. Clar, entendem-nos, si hagués passat tot a dir-se “Castilla” i no “España” hagués cantat massa que el tema era una annexió en tota regla i segur que hi hagués hagut un rebot generalitzat a Europa, que ara no ve al cas explicar. Després, ja ho sabem; els Borbons van fer un intent d’exercici de centralització a la francesa que va acabar sent un xurro, suposo que pel mal estat de les carreteres i per l’estupidesa congènita i hereditària que demostren tenir tots els monarques de sobredita dinastia.

I tot això no ho dic jo perquè em senti més o menys espanyol o més o menys català. Això són fets, no interpretacions. I per a més INRI, després venen el grapat d’eminències de la ximpleria i et diuen que ells són una Nación (i de les primeres, de les guais!) i que tu en formes part i que, com a molt, tu habites en una región que forma part de la Nación. Sí, una región superxula on hi parlem un idioma segundón –que igual resulta que acaba sent un dialecte del castellà, ves tu a saber- i on tenim un folklore que ens permet ballar sardanes, posar-nos barretina i berenar “pantumata”.

Que se’n vagin a fer punyetes ells i la seva Nación! Catalunya era una nació molt abans que els espanyols tinguessin la més remota idea del que significa aquesta paraula. I, a més a més, com que engego a fer punyetes la seva Nación, engego a fer punyetes la seva selección, la seva Corona, el seu himne i la seva lletra (¿?), la seva bandera, els seus intel·lectuals intel·lectualment analfabets i carregats de romanços i a la mare que va parir España, que era francesa. I si algú vol seguir pixant fora de test que m’apliqui la llei antiterrorista perquè, al damunt, em solidaritzo amb el poble basc.
*Sànset*

6 comentaris:

Elvira FR ha dit...

Completament d'acord amb el contingut i la forma d'escriure tot plegat...la invenció del terme "Espanya" no s'aguanta per enlloc...regnes dispersos enfrontats durant temps...bla bla que em sortiria un comentari molt més llarg que el vostre apunt i no és el cas...M'hi sumo a engegar a fer punyetes el seu himne, la bandera i que el faci falta...Visca Catalunya lliure!

zel ha dit...

Bé, que se la fotin pel... no diré la paraulota, però de tot l'argumentable, no t'has deixat res.

Assumpta ha dit...

Homeeeeeee!!! No la saps la lletra de l'himne dels nostres veïns? Jo sí!! L'he sentit abans de molts partits de futbol... Diu així:

La la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la la...

Jordi Casanovas ha dit...

Amen!

Cris ha dit...

.... estem emprenyats Sanset? Mare meva, no t'has deixat ni un punt ni una coma.... ara un vermutet i no hi pensis més :) (Un petó a la Utnoa, si us plau)

sanset i utnoa ha dit...

Elvira FR: Hagués pogut afegir més. De fet, quan es toca aquest tema, acabes considerant que són tants els motius per envar-los a fer punyetes...

Zel: Millor que no se la fotin per allí, encara faria més pudor l'assumpte...

Assumpta: La lletra em sona d'alguna cosa... però prefereixo l'himen que fan sonar els amics australians, que és més divertit!

Jordi: Això acabarà tenint connotacions bíbliques...

Cris: No, no estic emprenyat, si per això fos, ho hauria d'estar sempre, i no val la pena. El que em sap greu són les interpretacions mal intencionades que alguns fan de la realitat. Per cert, petó enviat!

*Sànset*