dimecres, 3 de novembre del 2010

Pisos d'estudiants: emocions i sentiments. Capítol I

Viure en pisos d'estudiants és una experiència complexa d'explicar, s'hi ajunten tantes coses que probablement no ens equivocarem si diem que viure en un pis d'estudiants implica experimentar en algun moment totes les emocions i tots els sentiments que l'ésser humà és capaç de sentir. Després de sis anys practicant aquest esport d'alt risc, em disposo a fer un petit estudi pseudoantropològic de les emocions i sentiments que he experimentat en primera persona gràcies a la convivència amb éssers de tot tipus.

En aquest primer capítol us presentaré el fàstic. Cal tenir en compte que no sempre pots escollir les persones amb qui et poses a viure. Tots tenim un costat obscur que apareix quan comparteixes un mateix espai de convivència. En el meu cas, dues energumens amb qui vaig viure un cert temps, em van ajudar a incrementar la meva sensació de fàstic en trobar-me regals especials com el de la fotografia en llevar-me als matins.

El fàstic és un sentiment que implica una resposta de rebuig o de fugida, davant de quelcom repugnant. Probablement ara, tots hagueu tancat ja la finestreta del nostre bloc en veure aquestes llenties tan apetitoses... Així es van quedar després d'estar la tira de dies en repòs sobre el marbre de la cuina... Llenties en putrefacció, descansin en pau.

Heu de saber que l'anticipació d'una sensació de fàstic ajuda al manteniment de l'equilibri fisiològic i psicològic que ens garanteix el benestar. Estimats blocàires, doncs, no us passeu massa estona contemplant la fotografia, no intenteu trobar-hi el truc, no en té. Sigueu intel·ligents i anticipeu la sensació de fàstic, per un benestar i equilibri físic i emocional.



Utnoa...

37 comentaris:

Eulàlia ha dit...

ei,
ja us val ee compartir aquestes coses..
ja jo he vist que avisaves no mirar la foto.. peró és que clar.. la curiositat.. el morbo..
en realitat sóm una mic macabres
·

lolita lagarto ha dit...

no vull mirar... però aix quin fàstic!!

Carme Rosanas ha dit...

I tu, què? eh? en lloc de marxar corrents i anticipar el fàstic de manera sana, sana, vas i fas la foto!

Jo et faig cas només un cop d'ull i encara de reüll i ja en tinc prou... quin fàstic!

Si aconsegueixes fer-nos experimentar totes les emocions com has fet amb aquesta, et faré una reverència que el cap em tocarà als peus. :) de moment has aconseguit fer-nos arribar el teu fàstic fins a l'altra banda de la pantalla, je, je, je...

Tu, jo i l'Otis ha dit...

... no sé si vull saber què era el contingut de l'olla abans de passar a millor vida...

En els meus 10 anys de compartir pis crec que puc afirmar rotundament que cap (CAP) dels accidents succeïts a la cuina no va arribar mai al nivell del lavabo de nois del pis que vaig compartir a Sabadell. Sort que tenia 2 lavabos i que les noies vam decidir tenir-ne un per nosaltres soles...

i sort que en aquella època no s'estilaven les càmeres digitals...

Agnès Setrill. ha dit...

Segur que no era un experiment d'algú que feia biològia, això???

DooMMasteR ha dit...

Buuuaaaa! Aquí hi ha vida, segur! xD

Molon labe ha dit...

Per menys van envair Iraq... una arma de destrucció massiva...

Albert ha dit...

La veritat és que aquestes llenties no em venen massa de gust ara mateix...

Però alguna cosa bona tindrà compartir pis, no? Esperaré els següents capítols.
Adéu!

Jordi ha dit...

Però quin fàstic! jo diria que ningú s'ho menjaria a excepció d'en núñez de Crackòvia que, al ser gratis, s'ho menjaria molt de gust.

Sergi ha dit...

I pensar que a la majoria d'anuncis demanen compartir només amb noies... Si sou molt més guarres!!!

Clidice ha dit...

eeeeeeeeeccccccccccsssssssssss, em costaria tornar a menjar res en un lloc on hagués vist això! sempre més em vindria la imatge al cap. Això és terror i no el REC2 dels nassos. A veure si et "classificaran" el blog ;P

Assumpta ha dit...

Ostreees jo he pensat el mateix que l'AGNÈS!! :-))

Un autèntic experiment de biologia... XEXUUUUUUUUUU vine a dir-nos si es pot aprofitar alguna cosa d'aquesta olla!!

Jo això encara ho podria suportar... em feien més fàstic (molt més) algunes experiències d'wc que vas explicar una vegada (aaaaixxxxxx aaaagggghhh)

Elfreelang ha dit...

Deu n'hi do les llenties! un estudi antropològic? no més aviat de microbiologia no? per sort puc compartir moltes coses però pis d'estudiants estudiosos dels microorganismes de les llenties no no l'he compartit mai....

Garbí24 ha dit...

està molt bé molt, d'aqui vareu aprendre a no deixar les llenties sobre el marbre. Per què no vareu tornar-hi no?

Anònim ha dit...

Això són llenties? Ostres! Realment és una foto molt bona. No en tindràs alguna més que exemplifiqui aquesta vida de compartir pis d'estudiants?

mar ha dit...

tota una experiència que jo no he viscut mai!

per sort!

(espero llegir també les coses positives que té el compartir pis... per veure si haig de reconsiderar la meva realitat de no compartir pis amb desconegudes)

Assumpta ha dit...

Per cert... i ara de veritat, Què vol dir això de "anticipar" el fàstic?

Per la forma en que tu ho expliques i per com respon la CARME, suposo que és algun concepte psicològic, però no ho entenc...

A mi una cosa em fa fàstic quan la veig... com puc "anticipar" aquesta sensació si no sé el que m'espera? I suposant que pogués endevinar que veuria alguna cosa fastigosa i anticipés aquesta sensació... què hi aconseguiria?

La pregunta és sincera perquè jo sóc una persona que té un munt de manies i tal... si això de l'anticipació és un mètode perquè passin, m'agradaria molt saber què és i com es fa :-)

Sergi ha dit...

Això són [eren] llenties?? Jo em pensava que era el producte d'una dura nit alcohòlica al pis, i que el post aniria d'alguna altra cosa...

MARTELL DE REUS ha dit...

Hi ha dues experiències vitals que no he pogut viure personalment: fer la mili i viure en un pis d'estudiants. En el primer cas sempre m'he alegrat molt de no haver-la fet i pel que veig ara en el segon cas tampoc m'he perdut gaire cosa.

JJMiracle ha dit...

No hauria dit mai que això eren llenties…

Marta Contreras ha dit...

El fàstic també el recordo bé de les meves experiències de pisos d'estudiants. Menjar oblidat pels racons, olors infectes de plats sense rentar, menjar putrefacte després de dies d'estar la nevera apagada per no pagar l'electricitat... Encara sento aquesta fàstic si hi penso, ecsssssss

Joan ha dit...

Entenc el teu fàstic com una extensió. A mi aquestes llenties no em fan tant fàstic (total, són només una foto i no me les he de menjar) com els individus capaços de generar-les. Com es pot ser tan ...

Això dels pisos compartits és tot un què, se'n podria escriure una enciclopèdia sencera.

sànset i utnoa ha dit...

EULÀLIA: gràcies per passar-te pel bloc! jeje, potser si que som una mica macabres... jo ho he volgut compartir perquè tants anys de compartir pis amb "desconeguts" es mereixia un apartat al bloc. I llavors se'm va acudir incloure aquesta fotografia perquè és una de les coses que més m'ha impactat en aquests anys!

LOLITA LAGARTO: gràcies! he posat la foto sota el text per si algú no la volia veure, jeje, però entenc que abans que llegir se sol mirar la foto, és, redundantment, més visual...jeje. Fa fàstic, sí, sí...

CARME: la veritat és que fer la foto va ser idea de la meva companya "normal" (no energúmena), ella és més morbosa per coses així que jo! La veritat és que jo mateixa m'he deixat el llistó ben alt pels pròxims capítols! Si això no és fàstic... no sé què pot ser! Gràcies!

TU, JO I L'OTIS: així que tu també saps què és això de compartir pis, eh? Quines experiències! Crec que cal plasmar-ho, mai pot caure en l'oblit! ni les bones, ni les dolentes! Els lavabos també són tot un món en els pisos d'estudiants... Gràcies pel comentari!

AGNÈS S: Doncs la companya a qui se li va acudir tal "experiment" estudiava farmàcia. Potser sí que estava buscant la cura per alguna malaltia... o al contrari, potser buscava la malaltia...eeecs! Gràcies per passar!

DooMMasteR: si cliques sobre la fotografia es fa més gran. Si tens ganes d'entretenir-te una estona pots dedicar-te a buscar-hi vida... sí... Gràcies!

MOLON LABE: ja ho pots ben dir. Quan la companya autora de tal obra se'n va adonar (crec recordar que li vam haver de dir...) va deixar l'olla en remull amb lleixiu durant uns quants dies més. Cal dir que jo MAI MÉS vaig utilitzar-la. Gràcies!!

ALBERT: Gràcies! Oi tant que hi ha coses bones! I molt bones! Ja les aniré explicant!

JORDI: sí que és ben bé fàstic, com més m'ho miro més me'n fa! I ara quan penso que la companya no es va alterar al veure-ho... potser ella si que s'ho hagués menjat...eeecs! merci!

SERGI: jeje, molt bona. La veritat és que això és un mite, perquè ja hem pogut comprovar que les noies... que hi ha de tot a tot arreu, vaja! gràcies!

CLIDICE: jaja, esperem que no passi a ser de l'odisfera per aquest post! Això és ben i ben real! Jo no vaig tornar a menjar en aquella cassola... Gràcies!

sànset i utnoa ha dit...

ELFREELANG: Elvira! no m'acostumo al teu nom nou! Gràcies pel comentari. La veritat és que sí que sembla un experiment... però en principi tan sols era la intenció d'una despistada molt despistada de cuinar unes llenties... aiiix!

GARBI24: Noooo!! Jo no vaig participar en aquest experiment culinari!! Això una de les companyes... jo tan sols m'ho vaig trobar!! Gràcies!

ALBERT B.R.: doncs si que en tinc més! però em va semblar que amb una n'hi havia prou. Però la cosa no va ser puntual. Dues de les companyes tenien el menjar podrit dins la nevera tranquil·lament... bff, horrible! Gràcies!

MAR: Per segons quines coses crec que viure en un pis d'estudiants és una experiència molt positiva. Ja us aniré explicant! Gràcies!

ASSUMPTA: gràcies pels dos comentaris maca! La veritat és que quan vaig escriure el post del labavo no havia previst començar aquesta mena d'apartat, però s'hi podria incloure perfectament, jeje, m'encanta que te'n recordis! Sobre l'anticipació del fàstic... que jo sàpiga no es cap tipus de tècnica ni teràpia, simplement el que he llegit és que el fàstic al ser una emoció que és considerada negativa ja que provoca rebuig, és important conèixer-se a un mateix per poder, d'alguna manera, evitar passar per un mal tràngol :)

XeXu: ja ben podria ser, jeje, però en aquest cas vaig veure una mica el procés de putrefacció... així que puc descartar que es tracti d'una altra cosa... És impressionant conèixer la deixadesa de les persones!

MARTELL DE REUS: Gràcies! Home, en aquest cas ja pots veure que si que te n'has perdut de coses, sobretot la possibilitat de veure unes llenties en aquest estat... jeje. Sobre lo de fer la mili me n'alegro! sempre he pensat que devia ser horrible!

P-CFACS: gairebé podria ser la foto per la imatge misteriosa de l'Assumpta! Gràcies!

MARTA: gràcies per passar-te pel bloc! La veritat és que la vida en pisos d'estudiants és peculiar, si, jeje!

JOAN: La veritat és que quan penso en la noia que les va cuinar i les va deixar "pochar" em ve al cap aquesta foto... Viure en diversos pisos d'estudiants t'ensenya moltes coses! Gràcies!

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!

Utnoa

Miquel ha dit...

Aquest és el meu cinquè any en apartaments d'aquests i bé, crec que ajuda a ser més tolerant amb els altres i conèixer-se millor a un mateix.

Joana ha dit...

Per sort quan vaig compartir pis a les 3 ens agradava cuinar i ens ho menjàvem tots.
El que em sao greu és no haver anat d'Erasmus...no sé si a la meva edat hi estic a temps :))
Quin fàstic de menjar :(

rits ha dit...

ah, però són llenties? no ho hagués endivinat mai!!!!

serà un plaer llegir les aventuretes de pis d'estudiants!!! jo m'ho vaig perdre.....

Assumpta ha dit...

Jo recordo TOTS els posts que llegeixo, qualsevol dia el cap m'explotarà, però de moment vaig fent ;-)))
Aquell de l'wc és digne de ser a aquesta nova secció :-))

montse ha dit...

Quants secrets compartits que amaguen els pisos d'estudiants.

Salut!!!

montserratqp ha dit...

Ai, ai, ai....jo sempre he tingut peneta de no haver pogut viure en un pis d' estudiants (el tren em permetia tornar a casa cada dia i sortia més barat)...però potser després del teu estudi d´emocions i sentiments (i només anem pel capítol I!)encara hauré d´estar contenta.

kika ha dit...

quina angúnia! recordo molta brutícia d'aquells anys, però no tenia records tan directes !

Mireia ha dit...

En els pisos on jo havia estat no passaven aquestes coses. Però amb quina mena de gent vivies? Nosaltres un any vam teniru una fauna ( llegeixis persones) que deu n'hi do però aquestes coses, no.
Seguiràs la sèrie, oi?

Rita ha dit...

Per sort, no he hagut de compartir mai pis. Sí que en fa de fàstic la foto, sí... :-(

zel ha dit...

No creguis, sense ser ja estudiant, alguna vegada he deixat florir alguna cassola a la nevera...ho sento...

Unknown ha dit...

Det ant en tant alguna csa es floreix o es fa malvé, a la nevera -o fora d'ella-. El que sorprèn és un pot de llenties com aquest, descomunal!
Qui les va llençar? elles o tu?

Ferran Porta ha dit...

Parfavó! He sigut prou morbós per ampliar la foto i...

...

hmmm...

aitx

...

me'n vaig a arrojar; quin fàstic!!! :(

sànset i utnoa ha dit...

Anem a per la segona tanda de comentaris! jeje

MIQUEL: Et dono tota la raó, conviure amb altres persones és una gran experiència i si, troban-te aquests temes per la cuina, acabes curat d'espants! Gràcies!

JOANA: això del Erasmus s'ha posat molt de moda, ara. No tens bon curriculum si no has fet un Erasmus! Jo tampoc l'he fet, les llenties són d'un Sèneca! ;)

RITS: gràcies maca, espero no avorrir-vos!

ASSUMPTA: ets una blocaire com cal! :)

MONTSE: ja ho pots ben dir, ja!! I els que queden per revelar! Gràcies!

RITA: viure sol o en família no té res a veure amb tot aquest món, jeje, però també és divertit! Gràcies!




MONTSERRATQP: jo crec que, al cap i a la fi, és una gran experiència i, malgrat les llenties putrefactes, estic contenta d'haver-la viscut, probablement sinó, no seria on estic ara! Gràcies

KIKA: gràcies a haver fet la foto el record se'm fa més viu! Aixx!! Gràcies!!

MIREIA: no sempre pots escollir amb qui viure, bé, de fet sí que ho esculls, mínimament, però la primera impressió, en aquests casos, mai és la bona! Intentaré seguir la sèrie, a veure q tal! Moltes gràcies!

ZEL i EULÀLIA: si que és veritat que de vegades, al fons de la nevera, apareix alguna que altra cosa una miqueteeeta podrida, però com això...MAI!!! jeje. Moltes gràcies!

FERRAN: doncs si doncs si perquè no tenies per què ampliar-la...jeje, i mira que al post aviso eh!? gràciesss!

MOLTES GRÀCIES A TOTS PELS VOSTRES COMENTARIS!!!

Utnoa