diumenge, 14 de novembre de 2010

Viure amb la por

Jo sóc una persona patidora i que em preocupo fàcilment per les coses. Quan podria considerar que, en general, passo una bona època, tot i els ets i uts constants de la vida, no puc evitar posar en dubte la continuïtat d’aquest relatiu estat de felicitat i em castigo pensant quan s’acabarà o què passarà que farà que tot se’n vagi en orris. Abans potser ho exterioritzava més i no podia evitar fer-ne comentaris, però últimament la processó va per dintre, i el tipus de pensament que em martiritza és el mateix. Sóc conscient que viure d’aquesta manera, amb aquesta por permanent de que vingui la desgràcia, no m’ajuda en res, al contrari, em predisposa a percebre el drama, propicia la desconfiança en la gent que m’estima i em fa menys agradable. Fa temps que sé que funciono d’aquesta manera, però avui, no sé ben bé per què, hi he estat pensant i he decidit que no ho faré més. Per què no puc dir en veu alta i ben fort, cridar-ho als quatre vents si vull, que estic segura que en Sànset m’estima?

Per experiència, entenc que tampoc cal posicionar-se a l’altre extrem i pensar que és impossible que em passi quelcom horrible o que no voldria que em passés a mi per a res. Intento ser conscient que tot és possible i que pot ser que en Sànset em sigui infidel, per exemple, cosa que m’aterroritza. Però no vull viure enganxada a aquesta idea. Si ara les coses van bé... per què intentar trobar-li el cantó negatiu? És poc intel•ligent emocionalment.

Avui he decidit que vull viure contenta i feliç, vull afrontar els problemes i els petits obstacles que van sorgint, amb força i valentia, sense amagar-me sota el nòrdic a plorar per qualsevol cosa. Passo un bon moment sentimentalment, per què no puc reconèixer-ho i acceptar-ho? Sembla que només pugui reconèixer que estic molt preocupada pel tema laboral, però no que estic amb un gran home que sé que m’estima i que vol estar al meu costat.

De vegades sóc tan tonta que penso que si ara, avui i aquí dic que em sento feliç, als pocs segons m’estarà passant alguna cosa dramàtica. Això és ser supersticiós? Potser només és una mena de mecanisme de defensa a la inversa, és a dir, per adjudicar-me la culpa quan alguna cosa no surt bé. Ja n’hi ha prou de tirar-se pedres a l’esquena! El permanent i massa constant locus de control intern hi ha vegades que em paralitza, sobretot en aquelles ocasions que no és l’opció correcta.


Utnoa


27 comentaris:

Rita ha dit...

Segurament això és conseqüència d'alguna mala experiència anterior, però no sempre les coses han de sortir malament i a mi em sembla que pel que diu a vegades en el bloc, en el Sànset hi tens un magnífic company i amic que gosaria dir que t'estima moltíssim. Potser que t'ho creguis i deixis de pensar en res que ara mateix no hi té cabuda.
Petons, preciosa!

Lluïsa ha dit...

De por, tots en tenim en algun moment, però si només ens dediquem a pensar en el que pot passar quan les coses ens van bé, no podem viure aquests moments amb plenitud.
Que més endavant passa alguna cosa? Doncs s'afronta quan arribi.
Més d'una vegada he sentit dir que si un problema té solució, ja la trobarem; i si no en té, no cal perdre el temps buscant-la.
Utnoa, viu aquest moment dolç amb tranquil·litat i no hi donis més voltes.
Petons!!!!!

Ferran ha dit...

Ai, Utnoa, que em sembla que som germans bessons! A mi em passa exactament el mateix, és malaltís; si estic malament, perquè estic malament, i si estic bé... perquè podria estar malament en qualsevol moment. En sèrio, és ridícul. I el pitjor és que sé que és ridícul, però no puc evitar pensar que les coses es puguin espatllat.

Si trobem la recepta per curar aquesta tonteria que portem a sobre, ens la passem? :)

Carme ha dit...

M'encanta aquest paràgraf on dius, "Avui he decidit ..."

Et diré una cosa... que per dir que estàs bé, que et sents feliç, mai t'ha de passar res dolent. Si ha de passar, passarà diguis el que diguis, però en tot cas sempre és més probable que passi si només és això el que veus (la por) que no pas si veus coses positives.

Trobo que has pres una bona decisió.

XeXu ha dit...

Jo de tu aniria amb compte, darrerament veig en Sànset molt afectuós amb en Banyeres, jo crec que aquí hi ha alguna cosa.

Ho diré d'una altra manera. Per què ha de ser ell el que et posa les banyes? Que no pots ser tu la que coneixes algú i tens una relliscada. No ara, no la setmana que ve, ves a saber quan. No sé com és ell, però el veus preocupat per aquest fet. I no obstant, pot passar. I ara em diràs tu que no, que jo mai..., que jo sóc molt... sí, sí, tots ho diem això.

Viure amb por és el pitjor que hi ha, i t'ho diu un que hi ha viscut, i a qui li han ensenyat que no té sentit. Per més que estimis a una persona sempre la pots cagar, i això és en els dos sentits. Viure pensant que pot passar... és no viure. De fet, hem de viure pensant que pot passar, assumir-ho. Perquè tant li pot passar a ell com a tu, hi ha empat. Però si estimes algú ja no busques res, i el més probable és que si t'ho posen en safata davant dels morros ni ho vegis. Per contra, pensar que pot passar, i tenir gelosia només porta a estats destructius i auto-destructius. Perquè tu vols que la teva relació funcioni, oi? Doncs aquesta por no la fa funcionar, t'ho asseguro. Dubtar de qui tens al costat és el pitjor que es pot fer. I mira, jo em moriria si em passés, em desfaria. Però prefereixo estimar bojament, fins l'extrem, de l'única manera que es pot estimar, i pegar-me la gran hòstia. Almenys, el temps que he estat bé, l'hauré viscut al màxim. Ja tindré temps de pensar que he viscut enganyat i rebolcar-me en la merda si al final es demostra que és així. Però fins llavors, la relació és fantàstica i ho dónes tot, t'obres, fas qualsevol cosa per l'altre, i no cal dir que convides a l'altre a actuar igual. Quan més dónes més reps, això és una màxima. Si sempre t'han d'estirar pot començar a ser un problema.

Elfreelang ha dit...

La por és paralitzant i la preocupació com diu el nom és ocupar-nos de coses que encara no han passat....hem de viure el present que al capdavall és l'únic que sentim, felicitats i enhorabona per desfer el malefici que ens lliga no hi ha res com desfer-lo....Si et sent feliç sent-hi i no li donis més voltes...

McAbeu ha dit...

Estic d'acord amb la CARME (cosa que ens passa sovint :-D).
Els problemes s'han d'intentar arreglar quan sorgeixen si és que sorgeixen. No vull dir que haguem de viure despreocupats del tot i de tot però el que no hauríem de permetre és que aquesta mínima preocupació necessària es convertís en un patiment continu que ens faci mal.

lolita lagarto ha dit...

jo n'estic segura .. el Sànset t'estima..

la por només guanya si no t'hi enfrontes, "la por va trucar a la porta
algú va anar a obrir,
no hi havia ningú"
M.L.King

celebro que avui hagis decidit dir que ets feliç! aquesta felicitat serà sempre teva..

garbi24 ha dit...

Has fet molt bé en decidir-ho, ara et falta posar-ho en pràctica que és el més difícil. Però val al pena fer-ho

Josep Lluís ha dit...

Tots tenim les nostres pors i inseguretats. Això no és, de per si, una cosa dolenta, encara que ens faci patir a vegades. No pensis en supersticions i confia en el teu company. Recolzeu-vos l'un a l'altre i tot anirà bé.:)

Albert B. i R. ha dit...

A mi també em passa! Quan passen coses bones, penso: "OStres, ara per a compensar, segur que vénen tot un reguitzell de desgràcies!". Area bé, mai m'ha passat amb el tema de la infidelitat. Espero que la meva parella no m'ho faci mai!

rits ha dit...

viu i gaudeix el moment. t'ho mereixes. I no pensis el pitjor, això no t'ho mereixes gens.

Saps quina és la ventatge que tens ara mateix? que saps que això et passa. Que saps que per molt bé que vagin les coses, tens por que alguna pugui anar malament. I saber-ho et fa més forta. Perquè et fa fer un post tan sincer com aquest. És agafar aquesta por per les banyes i dir-te, quan els temors t'aclaparin, dir-te que no, que no hi ha motius per tenir por. Que els problemes, ja els solucionaré quan toqui.

A mi sovint tb em passa. quan tinc una bona ratxa sento que no la disfruto pel què pugui passar, o em busco altres conflictes interns, altres problemes, com si no pogués gaudir del moment. Poc a poc vaig intentant que això no em passi. No porto una ratxa espectacular, tinc moltes coses que em neguitegen i no em deixen somriure, però intento buscar les que si, per això faig els bocins de dimecres, perquè almenys, per un moment penso en lo bo que si que funciona.

Gaudeix d'aquests bons moments, abraça el sànset, comenta-li els neguits de la feina, treu-los a fora perquè la vida et somriu!

Assumpta ha dit...

Ostres, Utnoeta, no et facis mal així, dona. Fes cas a la Carme: Si alguna cosa (del que sigui, de la feina, de la vostre situació econòmica, del que sigui) ha d'anar malament, SEGUR que no té res a veure amb que tu abans hagis pensat que "vius una època bonica".

No agafis pors, no les deixis créixer, fes-les fora quan encara són petites... :-))

No hi ha ningú a qui sempre tot li vagi bé ni a qui tot li vagi malament... hi ha coses que van bé, hi ha coses que van malament i, entremig, una immeeeeeensa gradació de coses que van "més o menys" :-)

Si ets feliç, crida que ets feliç i ja està!! I pensa que pot durar sempre... jo crec en l'amor etern... existeix... segur!! :-))

Carquinyol ha dit...

entenc perfectament això que comentes, conec gent molt propera que fa exactament el mateix. I et dic el mateix que els hi dic a elles:

"la vida ja s'encarrega desgraciadament de fer-nos passar per tràngols poc agradables, així que millor ens preocupen del que tenim en curt termini i gaudim ara el que puguem i demà passat ja veurem..."

mar ha dit...

doncs ami em passa a l'inrevés... tinc por, sí. Com tots suposo...
Però també intento gaudir dels petits moments que tinc a tocar abans que perdre'm en elucubracions de futur que només em porten patiments i dolors...

cal saber viure i aprofitar la vida!
l'instant...
estar bé amb una mateixa, avui, és l'ingredient essencial per tal que les coses vagin com han d'anar...(que no és el mateix que cap a on nosaltres vulguem que vagin...)
i demà ja pensarem, si cal, en allò que tindrem al davant...

petons bonica!
i bona setmana preberlinesa!

montserratqp ha dit...

Com t´entenc, com t´entenc, Utnoa. Amb els anys jo n´he après una mica, però només una mica que no arriba a prou. I després de tenir un fill , que per a mi ha estat una experiència de felicitat plena, les pors se m´han accelerat. Ai, la Vida!

Agnès Setrill ha dit...

Permete'm un consell tret de l'experiència de molt de patiment semblant al teu,: fes-te concient, distreu-te quan et vinguin aquests pensaments, no deixis que es posin dins al cap més de 2 minuts, apunta bé i fotal-hi patada!
Canvia de direcció cap a on sigui!

Aquests et poden fer sentir tant de mal, com si passés en realitat, i oi que no cal?
Si hagués de passar, no per estar-hi pendent d'aquesta miça possibilitat, deixaria de succeïr.

Mr. Missis ha dit...

Utnoa, no ets l'única que tens aquests temors. M'has clavat els sentiments que m'assolen tot sovint.

Jo estic sortint d'una època bastant fosca (especialment per dolències físiques que he hagut de lluitar amb molta força). Me n'estic sortint, me n'he sortit i, així i tot, a vegades em sento atemorit de cridar als 4 vents que he estat fort, valent i he tingut una empenta de collons per a tirar endavant i no deixar-me vèncer en les situacions en que m'era molt més còmode quedar-me a casa, arraulir-me i no veure ningú ni viure res.

Doncs ni que sigui via teclat.... me n'he sortit!!!! I com diria aquell... per els meus collons!!!

Albert ha dit...

Et posaré un exemple futbolístic. Potser no t'acaba d'agradar, però et pot servir:

Quan un futbolista juga nerviós, en realitat està nerviós perquè té por de fallar i que per culpa seva el seu equip perdi. Però en realitat, estant nerviós només aconseguirà fer-ho pitjor. En canvi, si jugués tranquil, seria més fàcil que les coses li sortissin bé.

Doncs el mateix has de fer tu; no tenir por. Així que crec que aquest canvi que dius que has fet t'anirà molt bé.
Adéu!

kweilan ha dit...

Hi havia una persona molt estimada per mi que deia si ens preocupem quan no passa res, què farem quan passi alguna cosa que s'ho mereixi? Gaudeix dels moments aquests i no pensis en el que no ha passat.

P-CFACSBC2V ha dit...

Si ho poses en pràctica, seràs més feliç.

Joan ha dit...

Bravo. Si no t'agrada això del teu caràcter, digues-li adéu. I ja està.

La felicitat és una actitud.

kika ha dit...

aqui et donen unes receptes per la felicitat:

http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20101115/54071069580/las-personas-reflexivas-son-mas-infelices.html

deixar de pensar!

sànset i utnoa ha dit...

MOLTES GRÀCIES A TOTS PELS VOSTRES COMENTARIS!

RITA: les males experiències sovint aporten desconfiança i inseguretats que és complicat obviar, però amb el temps i els anys i sobretot les demostracions que l'altra persona et faci del que sent cap a tu ajuden moltissim! Un petonet

LLUÏSA: ja en tens de raó ja! Si les coses van bé... per què capficar-se en res? entenc el que em dius i aprenc la lliçó però a l'hora de la pràctica és on em perdo. Potser hauria d'estudiar una micona més... ;)

FERRAN: oh! gràcies! em consola que algú m'entengui perquè també ho viu així, tot i que no me n'alegro perquè això és un no viure! t'asseguro que si trobo la recepta o ni que sigui algun ingredient, te la passo! Gràcies germanet :P

CARME: moltes gràcies pel suport. Suposo que dir "avui he decidit..." implica un trencament amb tot allò negatiu que no et deix tirar endavant. També t'he de dir que molt parlar però no m'he fet massa cas a mi mateixa des que ho vaig escriure...hehe, però es va intentant!

XEXU: em faria molta gràcia que realment en Sànset em sigués infidel amb el Banyeres, seria una noticia bomba i un gran cotilleo per a la blogosfera! ;) Evidentment que jo pus conèixer algú, tal i qual, però aquest tema el tinc clarissim!Per mi és una falta de respecte increïble per a l'altra persona, per tant, d'aquesta aigua no en beuré! Crec que tens molta raó quan dius que viure amb por és fatal, igual que també en una relació cal donar-ho tot, i jo sóc molt de donar eh! però no estic d'acord en que donar molt vagi sempre acompanyat de rebre molt... Un petó i gràcies!

ELFREELANG: dies després del post no estic tan segura d'haver desfet el malefici... però ja he fet un pas i reconèixer "públicament" aquest sentiment o aquesta manera de ser crec que m'ajuda a adonar-me que és algo que vull canviar o matisar.

MCABEU: ja ho pots ben dir perquè és així, d'una cosa que no existeix se'n fa una muntanya que t'acompanya cada dia. Realment és una manera de viure les coses molt dolorosa i que cal abandoar ja! Moltes gràcies!

LOLITA LAGARTO: moltes gràcies per les paraules de M.L.King, m'han agradat molt. També m'ha agradat quan has dit que aquesta felicitat serà sempre meva... sentir que un estat és teu i només teu fa que el visquis amb més intensitat.

GARBI24: com tu molt bé dius el següent pas és la pràctica. De fet, ja he incomplert algunes premises... només durant aquesta setmana. Sóc un cas! Bé, realment el que passa és que és algo que va tant amb mi que és complicat d'abandonar però tot es pot aconseguir! Moltes gràcies!

JOSEP LLUÍS: gràcies per passar-te per aquí! Sé que no és dolent tenir pors i inseguretats però crec que en el meu cas aquestes sobrepassen el límit per viure bé. Intento confiar-hi, cada dia una miqueta més!

ALBERT B.iR.: la veritat que en aquest cas he utilitzat el tema de la infidelitat però em passa amb la majoria de les coses! A veure si amb el temps aconseguim canviar una miqueta aquesta manera de pensar en les coses, ja que no té cap suport científic, hehe. Gràcies

sànset i utnoa ha dit...

RITS: entenc que saber el que em passa i expressar-ho en un post no és una tasca fàcil per tothom, en aquest sentit crec que tinc avantatge perquè em conec bastant bé i no em costa reconèixer els meus errors o els meus defectes, sóc bastant introspectiva, de vegades massa! El que si que sembla que facii de vegades, com una tasca de masoquisme, és, quan estic bé o tinc una bona temporada, buscar-me qualsevol excusa o debilitat, com tu dius, conflicte intern, per treure'n alguna cosa negativa. Potser és que em costa acceptar que les coses em puguin anar bé... hi seguiré pensant. Moltes gràcies maca!

ASSUMPTA: tu i el Josep Lluís sou l'exemple d'amor eteeeern! hehe. Jo també hi crec, o hi creia, cada vegada em costa més, suposo que per com van les coses en general en el món, societat... Tens raó en que així em faig mal i em paralitzo davant el poder disfrutar del moment. A veure si a poc a poc...! Gràcies bunica!

CARQUINYOL: ja ho sé ja! i de vegades saber la quantitat de coses dolentes que encara m'han de passar... també m'horroritza! això és un altre tema a controlar també! gràcies!

MAR: ja queda poquet poquet, si! quines ganes, oi? Doncs estar bé amb mi mateixa és el gran tema, tu ho has dit! i també és un tema que tinc pendent... potser tot ve d'aquí...

MONTSERRATQP: ja m'imagino que si ets de naturalesa patidora quan tens un fill tot s'intensifica. Espero anar calmant aquestes ànsies de patir per quan arribi el moment, sinó si que serà un no viure per mi i pels meus fills! pobrets... hehe. Gràcies!

AGNÈS: moltes gràcies pel consell, realment és una bona tècnica que ja he aplicat algunes vegades però considero que només em serveix per sortir del pas, després, tard o d'hora acabo petant per algun cantó...

MR MISSIS: em sap molt greu que hagis hagut de passar per moments difícils però m'alegro molt que siguis capaç de cridar totes aquestes emocions tan positives! Jo estic contenta i orgullosa de coses que he passat i que he superat i que m'han ajudat a ser millor, però només m'atreveixo a dir-ho quan ja fa molt de temps d'allò!

ALBERT: moltes gràcies maco, m'ha agradat moltissim el teu exemple futbolístic tipus Villa, hehe. Realment és així i el neguit i la por et paralitzen tant que t'impedeixen fer allò que tan desitges!

KWEILAN: suposo que patir per allò que encara no ha passat o no saps ni si et passarà és com una manera de posar-te a prova a petita escala per si allò hagués de passar, tot i que, realment és una pràctica bastant estúpida. Intento deixar-ho!! Moltes gràcies.

P-CFAC: estic en ello i ja tinc ganes de veure'n algun fruit! Intento no pensar que és quelcom que va amb la meva naturalesa i que porto enganxat com una paparra!

JOAN: m'agrada que diguis que la felicitat és una actitud quan molts ens entestem en pensar que és un estat. Gràcies!

KIKA: gràcies!!! en realitat donar-hi tants tombs no ajuda gaire!

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM, LES VOSTRES PARAULES LES TINDRÉ EN COMPTE SEMRPE!

Utnoa

Oriol ha dit...

Jo també sóc patidor i en algun moment havia pensat això de "tot va massa bé". Desgraciadament els problemes no són tant fàcils de contenir: estaria molt bé que si una cosa va molt bé i no en parlem, continues anant bé! Suposo que quan en passes uns quants prens la decisió que has pres tu: gaudir dels moments de felicitat i no amagar-te'n! Sort!

nur ha dit...

Utnoa: crec que tots hem viscut moments així, però potser són els anys o potser és una actitud que t'entestes a trobar que fan que al final prioritzis les alegries a les penes i que miris d'assaborir els moments de felicitat per comptes de gaudir d'aquell estat de por i negativitat continu.

No hi ha cap recepta meravellosa, però com ja s'ha dit més amunt, has d'aprofitar els moments preciosos o les etapes apacibles que ens ofereix de vegades la vida perquè, desgraciadament, també hi ha etapes i moments d'altres menes.

Ei, Berlín és una bona motivació per començar a assaborir-ho, oi? :)