Aliron, aliron!

Aquesta ha estat la segona temporada futbolística que m’he sentit realment aficionada al futbol i culé fins al moll de l’os.

Jo era del Barça, suposo que com la majoria de catalans, perquè a casa el meu pare ho és i també ho era el meu avi, el padrí Llorenç. De ben petita, el padrí Llorenç em va ensenyar una cançó que, des que la vaig aprendre, cantava a tot drap:

“La seca, la Meca, Vallmoll i la Masó,

el Barça, el Barça, el Barça és campió,

aneeeeeeeem per tot arreu!

Aliron, aliron,

el Barça és campión,

i el Madrid és un cabron”

Crec que a ma mare no li feia gaire gràcia, però mun padrí insistia ferventment. I jo li feia cas. Era un home molt curiós, un altre dia ja li faré un post-homenatge. No n’estic segura, però podria ser que aquesta cançó inclòs se l’hagués inventat ell, doncs Vallmoll i La Masó són pobles relativament propers al seu (al nostre), ho consultaré.

Com deia, jo sóc del Barça abans inclòs de tenir ús de raó, com passa en molts de nosaltres, suposo, és com estar batejat per alguna religió. No mirava mai els partits ni estava gaire al cas de la puntuació fins a final de temporada, que preguntava qui havia guanyat la Lliga. Tot i que si que recordo el Dream Team i haver celebrat botant al balcó de casa la Champions del 92. Com també haver-me posat contentíssima un dia que els meus pares havien anat a Barcelona i em van portar una postal d’en Pep Guardiola. La vaig petonejar durant uns quants anys, la postal. Però més enllà, res.

Quan vaig conèixer a Sànset i ens vam fer nòvius ell em va dir que no li agradava gaire el futbol, que només mirava “algun partit important”. Jo vaig pensar que m’anava de perles perquè no suportava veure un partit per la tele, ho trobava avorridíssim! I sí que, junts, vam veure algun partit important, com ell deia. Per exemple la Champions del 2006. Ara bé, es veu que la cosa havia canviat quan ens vam retrobar. A principis de la temporada passada vam tenir una petita enganxada perquè ell volia anar a veure un partit de Lliga normal i corrent en plena Festa Major de Tarragona. No m’ho podia creure! Qui era aquell home? Qu'est-ce que c'est ?

Al final vaig utilitzar la tècnica “si no puedes con tu enemigo, únete a él”. No sabia res de futbol! Vaig fer mil i una preguntes a Sànset (i encara en continuo fent) i vaig veure gairebé tots els partits. Si miro enrere i em comparo amb l’actualitat... sóc una autèntica entesa futbolística! I se m’ha despertat l’afició per seguir aquest esport fins al punt de celebrar un gol com ho fa tothom quan estàs al bar. Recordo que al principi em feia vergüenza ajena que la gent s’aixequessin quan el Barça feia un gol i cridessin d’aquella manera!

Cal dir que he tingut la sort de començar en un dels millors moments, doncs m’he emportat un munt d’alegries en els meus dos primers anys de culé incondicional. Recordaré tota la vida el moment en que Iniesta va fer el gol de la semifinal de la Champions, va ser molt fort! Tothom es va tornar boig! El sentiment que va despertar al bar on estàvem va ser extremadament espectacular. Volaven cadires!

Nois, noies, culés i no culés, us he de dir que la meva intenció era fer un post crític cap al futbol però no m’ha sortit... ! Així que el deixo per un altre dia... es veu que avui he necessitat plasmar la meva trajectòria futbolística i el sentiment d’emoció que se m’ha despertat fa ben poquet. Potser va començar com una estratègia, però... qui es recorda d’aquell dia?

Ah! I que sapigueu que jo vaig confiar en el Pep des del primer dia! :P


Utnoa