dilluns, 10 de maig de 2010

Sóc pessimista per naturalesa

Ho sóc. Ho he sigut sempre i crec que ho seré per sempre més. Va amb mi. Em defineix. Forma part de la meva personalitat, caràcter o temperament, diga-li com vulguis!

I per què dic que ho sóc? Per què sempre m’espero el pitjor. És com pensar que a últim moment, tot i portar un punt d’avantatge i el gol average aquell a favor, el Madrid guanyarà la lliga.

Quan tinc una bona temporada, on sembla que les coses vagin rutllant prou bé, també m’espero el pitjor. És a dir, no puc deixar de pensar i angoixar-me perquè aviat alguna cosa anirà malament. Alguna cosa s’espatllarà. Algun punt es capgirarà i deixaré de gaudir d’aquella relativa tranquil·litat en la que algú em deixava i a la vegada no em deixava estar immersa.

Quan no tinc una bona temporada no hi ha manera de veure aquella llum, de la que tothom parla, al final del túnel. No la veig. I la caixa de Pandora sembla que sempre me la deixo oberta! Així que s’escapa tot. Tot. De tal manera que el pessimisme amic augmenta i aquells moments solen ser molt complicats.

El pessimisme que m’acompanya allà on vaig al llarg dels anys em fa estar molt alerta. Observo amb els ulls com a plats tot allò que passa al meu voltant. He de poder captar sempre qualsevol cosa dolenta que em pugui passar, per això estic al cas de tot. Del més mínim detall. Us en faríeu creus si us expliqués la de coses que controlo! Però no en plan manipuladora, eh! Simplement per això, pel pessimisme ditxós!

Però estar tan atenta a tot el que passa al meu voltant no és pas un avantatge. Pseudoinconscientment espero dels altres les mateixes atencions que jo ofereixo. I aquest alt grau d’exigència sobre els altres em perjudica enormement, fins al punt de sentir la necessitat d’acabar les relacions amb les persones, de pensar que no valen la pena, perquè no em sento ben tractada. Aquest és un error cognitiu greu que he comès tota la vida. Sembla molt simple, però adonar-se’n m’ha costat molt temps i m’ha resultat una tasca grandiosament complexa. Una meta confusa. Ara que ho he pogut identificar cal anar amb peus de plom i vigilar, doncs l’amic pessimisme potser no era tan amic... Ja hi tornem a ser, vigilar! Observar. Posar atenció. Oju!

De vegades intento trobar-li una part positiva al pessimisme. M’he d’esforçar molt per trobar-li. I l’únic que se m’acut és que llavors, a l’haver-me esperat el pitjor, estaré molt més contenta i eufòrica quan el Barça guanyi la Lliga.


Utnoa

20 comentaris:

Jordi ha dit...

A mi també em passa Utnoa. Com que sempre penso malament i de forma pessimista, totes les bones notícies m'alegren el doble i les dolentes, m'afecten menys perquè ja me les esperava. No sé si és de covard, però no puc canviar-ho.

Carme ha dit...

El pesimisme té la part bona que explica perfectament en Jordi, aquí dalt... però la part bona s'esfuma si el patiment o la preocupaciño o l'agoixa es fa més gran que el pessimisme.

L'optimismke també té coses dolentes, com els grans desenganys.

Millor verue que la vida té múltiples alternatives i que si es tanca una porta se n'obrirà una altra... i a vegades pensant le s coses negatives aconseguim fer la "profecia que s'autocompleix" ja que inconsienment... es com si a¡ja haguéssim tirat la tovallola pensant... tot sortirà malament. S'ha de vigilar amb les profecies, a vegades es compleixen!

Potser no guanyarà la lliga... el Barça, no ho sé, o potse r sí! però en tot cas millor prendre-s'ho com el Pep. Els estimarem igual o més!

òscar ha dit...

Jo, en canvi Utnoa, sóc dels que pretén sempre embolcallar-ho tot d'un aura de positivitat i previsible happy end que, molts cops, fa que rebi unes patacades tremendes.

No sé quín camí és el millor però, potser, des de la perspectiva del got mig ple el que fa un és gaudir amb més alegria d'allò que anomenem "el camí".

kika ha dit...

jo també sóc bastant com tu...
quan això que tu dius pessimisme es refereix a les persones, jo ho trobo tan realista que no tinc maneres de convèncer-me de que sigui d'una altra manera,
quan no es refereix a persones, per exemple, això de la lliga, encara sóc capaç de donar-li la volta i veure el que només es degut al meu pessimisme, i aconseguir imaginar-me que el barça guanya la lliga :-)

garbi24 ha dit...

Tranquil.la...lo teu no és pessimisme, és el síndrome que no és compleixi el que tu desitges, però no és tant dolent doncs com tu dius quant alguna cosa surt bé fa molta més il.lusió i en contrapartida les desil·lusions son més ben acceptades.
Com a tractament, gaudeix cada dia del que ja és segur.

Carquinyol ha dit...

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat... jo no m'ho crec. Jo prefereixo ser optimista però no ingenu, crec que és més sà pensar que et poden venir coses bones que no dolentes... :)

Jordi ha dit...

La part positiva, com dius, és que si sempre t'esperes el pitjor, quan és al revés encara te n'alegres un munt!!

Jo, sóc culé positiu! Sempre ho he estat i sempre ho seré (crec)...

Clidice ha dit...

Doncs si esperes dels altres les mateixes atencions que tu els dones és que ets una optimista que no ha sabut sortir de l'armari. :) Si vols ser pessimista professional ;) has de pensar que mai se't retornarà allò que dones :D com a optimista diplomada que sóc, també patiré fins al final en la lliga però ;D Una abraçada!

Albert B. i R. ha dit...

No és que siguis pessimista, només ets realista. Que tot vagi sempre bé és impossible. Per tant, per lògica, alguna en passarà de dolenta després. Quan les coses no rutllen, llavors és normal veure-ho tot negre. Ara bé, en aquest cas, les tornes canvien i al final aquest final del túnel, sense adonar-te'n, arriba!

P-CFACSBC2V ha dit...

Ves, jo de vegades m'he alegrat de ser pessimista (en el cas de rebre bones notícies que "havien de ser" males notícies).

Assumpta ha dit...

M'has fet pensar en el meu pare... Era curiós perquè, tot i ser un home al que li agradava riure, que tenia un bon sentit de l'humor... davant la menor possibilitat de que alguna cosa sortís malament, ell creia que sortiria malament.

Era patidor de mena... Si algú arribava tard no era perquè l'havien entretingut o s'havia distret, era que havia tingut un accident de cotxe, o l'havien atracat, o... Res bo, segur :-)

El pessimisme sempre i seguit no pot ser pas cap bon amic... La millor opció és mirar de no tirar mai cap els extrems. Adonar-nos si ens estem passant de pessimistes (o d'optimistes, que també és dolent)

Jo crec que la Lliga serà nostra! ;-))

Núr ha dit...

Jo també era molt pessimista... Ara només ho sóc en algunes coses, però no de manera general. Una amiga un cop em va dir que per molt que intentés imaginar totes les coses dolentes que podien arribar a passar, la vida sempre em sorprendria amb alguna cosa que no havia previst (ja fos bona o encara pitjor). I tenia raó, així que deixo de trencar-me el cap amb segons quines coses. Especialment les que no van directament amb mi, com que el Barça guanyi o perdi la Lliga. Al cap i a la fi, això no depèn de mi, així que, per molt que pateixi, el meu patiment no hi ajudarà gens... ;)

Joan ha dit...

Jo sóc optimista de mena, així que la Lliga l'estic assaborint de fa dies!

Coi, que cridaré com un boig quan sigui definitiu, però no tinc por pel darrer partit, tinc il·lusió.

Va, dona, mai has sentit aquella dolçor del que està per venir? És com un bon llibre, desitjar arribar al final però alhora demorar-lo per gaudir amb cada pàgina ...

Que toca perdre? Bé, no m'enduré pas menys decepció que la resta, però patir per un supòsit inexistent em sembla absurd. Sóc més feliç somiant que patint!

Elvira FR ha dit...

jo tendeixo a ser pessimista.....però tracto de contrarestar-ho...el que dius que et passa amb les persones però no té a veure amb el pessimisme i tu mateixa ho saps quan dius :
"Però estar tan atenta a tot el que passa al meu voltant no és pas un avantatge. Pseudoinconscientment espero dels altres les mateixes atencions que jo ofereixo. I aquest alt grau d’exigència sobre els altres em perjudica enormement, fins al punt de sentir la necessitat d’acabar les relacions amb les persones, de pensar que no valen la pena, perquè no em sento ben tractada. Aquest és un error cognitiu greu que he comès tota la vida." vull dir que crec que no és pessimisme això és una altra cosa...potser una mica d'inseguretat que fa que potser vulguis tenir la fantasia de controlar.ho tot i això esgota i fa patir...hauries de confiar més en tu mateixa , confiar ...i relaxar-te una mica...ja veuràs.... i és clar que poden passar coses imprevistes...la vida n'és plena...si no tot seria previsible i avorrit....Una abraçada!

XeXu ha dit...

Potser és millor prendre-ho d'una altra visió. Jo també em considero pessimista, però perquè em temo el pitjor. Això em porta a pensar en les coses i pensar solucions abans de que s'espatlli el que sigui. Pot ser cansat, sí, i quan confies en una cosa has de deixar de preocupar-te'n, perquè no val la pena, i desconfiar-hi només pot portar-te problemes. Pensa en com sobreposar-te a les coses negatives que es poden donar, però també pensa que has de viure, i la vida té coses bones i dolentes. Les dolentes ens ensenyen també, i si no les vivim, no deixem que passin, no ens ensenyaran res. Sempre tindrem por a situacions semblants. Quan ja t'has enfrontat amb el que no vols, saps com evitar-ho. O com sortir-te'n més fàcilment. És allò de que si no ens permetem caure no ens podrem aixecar. Pensar el pitjor pot jugar al teu favor, sempre que no et privi de viure experiències, siguin negatives o positives. El fet de que siguin d'un cantó o altre només ho sabràs quan les visquis, no quan les pensis.

Joana ha dit...

Això és qüestió de caràcter...no sempre si pot fer res. Reconec que sóc de mena optimista que no vol dir que totes em ponguin...però és més fàcilvèncer els obstacles de la vida.Ara també t'enfonses com tothom però jo diria que remontem més aviat.
M'agrada contagiar aquest optimime però malgrat tot no sempre és possible.
No sé si et servirà de consol però sóc ploranera i sensiblera o sigui que ningú és perfecte!
Una abraçada

Ferran ha dit...

Pessiquè?? Buf, quin mal rollo de paraula, Utnoa. Si no val la pena ser pessimista, dona; si el que hagi de venir, vindrà de totes formes, sent pessimista o optimista! Regala't dosis de, per exemple, "no té perque anar malament"; si fas l'esforç de creure que pots, pots. Ànims, i a somriure molt i sempre, que ajuda!

rits ha dit...

semblava que m'hi estigués refecltint jo mateixa en les teves paraules!

com t'entenc!!! xò ànims, poc a poc amb el Barça anem aprenent que no tot és negre sempre!

sànset i utnoa ha dit...

Sí que ho ets, no ho negaré pas. L’altre dia, quan anàvem 3 a 2 deies: “ens guanyaran, i el Madrid guanyarà”. Per sort, només vas tenir un encert d’un 50%.

És cert que ets una persona que ho dóna tot pels altres (una cosa que et defineix), que ets bona i atenta. Jo ja ho dic; si tothom fos com tu tot aniria diferent, i en sentit positiu! el problema està que molta gent és molt bona per rebre, però no per donar res a canvi. T’ho demostren, m’ho demostren i ens ho demostren massa sovint. Quans et venen a plorar i quans després et volen per riure? i per què et venen a tu? doncs perquè saben –sabem- com ets i que els escoltaràs i els intentaràs ajudar. De gent així, tal com van les coses, és molt difícil trobar-ne. I per això, per aquestes “tasques brutes” és pel que et valoren. Després però, quan estan bé, se n’obliden de la gent que els ha ajudat. És com si estiguéssim tant encasellats com un mal actor.

Ara, no et preocupis ni et sentis malament per això. Quan esperem molt d’algú és molt més provable que ens decebi que si n’esperem menys. I tu esperes dels altres el que tu els dones, que és molt. Amb això no et dic que ho has de canviar, per res del món, perquè això que tu fas és el que realment val.

Ser pessimista, ja t’he dit sempre, que et fa estar contínuament preocupada. I preocupar-se no val massa la pena segons el meu parer. Ocupa-te’n quan toqui i el que hagi de ser serà. Pensa que i com ets, objectivament, quan en siguis conscient plenament no valdrà la pena que siguis pessimista.

Un petonàs ben optimista!


*Sànset*

Sophia Blasco ha dit...

Com bé dius, és difícil trobar-li bondats al pessimisme.
Segons Martin E. P. Seligman, pare de la psicologia positiva, la qualitat de pessimista, o optimista, no són intrínseques a la nostra naturalesa i a l'article 'Vacunem-nos contra l'adversitat' ens dóna algunes claus.