Per què les coses s’han d’acabar quan no vols que s’acabin?
Per què sempre el passat t’arrossega en el present?
Per què no podem aconseguir viure en un present infinit?
Em plantejo sovint algunes d’aquestes qüestions. Cal reflexionar-hi. Algú va dir que tot el que comença s’ha d’acabar. La vida n’és un dels milers d’exemples que podria donar. I, com tot s’engloba dins d’això que en diem “vida”, és evident que totes les altres coses que facis o que sentis s’acabaran. Moltes, si no és molt demanar, t’agradaria que s’acabessin en el mateix moment en que deixes anar –vilment- el teu darrer sospir.
I, algunes d’aquestes coses que s’acaben abans d’hora, s’acaben perquè no som capaços d’entendre que només podem viure l’ara i l’aquí. Molts desitjaríem tirar enrere i canviar algunes de les coses que hem fet, que no hem fet, que hem dit, que no hem dit o que no ens hem atrevit a dir. Tot té el seu present i, si no ho assimiles o no ho exterioritzes en aquell moment, quedarà allà per sempre, formant part del passat, i esdevenint impertorbable, hieràtic, inalterable.
Crec que molts som covards, no ens atrevim a explicar algunes coses, per egoisme o per no ferir alguna sensibilitat. La causa no és el més important. Allò important és el fet de callar o -en algun cas extrem- mentir. Tan poc ens estimem que no som capaços de reconèixer errors? Tan poc ens valorem que som incapaços d’assumir que enganyem i que manipulem informació per no sentir-nos encara més menyspreats?
Tot això em porta a concloure que molts de nosaltres sentim l’estranya temptació d’intentar ser algú que no som. Aparentar més del que som. Aspirar a més del que ens mereixem. I tot això provoca que contínuament ens amaguem sota una estranya, petulant i narcòtica màscara que no ens deixa veure –ni viure- el present i que provoca que anhelem tornar enrere per intentar fer, ser o mostrar-nos tal com realment som.
Si no aconseguim traure’ns la màscara, arrancar-la, no aconseguirem viure ni l’avui, ni el demà, i mirarem el passat amb els ulls humits d’aquell que sap que s’ha equivocat.
Per què sempre el passat t’arrossega en el present?
Per què no podem aconseguir viure en un present infinit?
Em plantejo sovint algunes d’aquestes qüestions. Cal reflexionar-hi. Algú va dir que tot el que comença s’ha d’acabar. La vida n’és un dels milers d’exemples que podria donar. I, com tot s’engloba dins d’això que en diem “vida”, és evident que totes les altres coses que facis o que sentis s’acabaran. Moltes, si no és molt demanar, t’agradaria que s’acabessin en el mateix moment en que deixes anar –vilment- el teu darrer sospir.
I, algunes d’aquestes coses que s’acaben abans d’hora, s’acaben perquè no som capaços d’entendre que només podem viure l’ara i l’aquí. Molts desitjaríem tirar enrere i canviar algunes de les coses que hem fet, que no hem fet, que hem dit, que no hem dit o que no ens hem atrevit a dir. Tot té el seu present i, si no ho assimiles o no ho exterioritzes en aquell moment, quedarà allà per sempre, formant part del passat, i esdevenint impertorbable, hieràtic, inalterable.
Crec que molts som covards, no ens atrevim a explicar algunes coses, per egoisme o per no ferir alguna sensibilitat. La causa no és el més important. Allò important és el fet de callar o -en algun cas extrem- mentir. Tan poc ens estimem que no som capaços de reconèixer errors? Tan poc ens valorem que som incapaços d’assumir que enganyem i que manipulem informació per no sentir-nos encara més menyspreats?
Tot això em porta a concloure que molts de nosaltres sentim l’estranya temptació d’intentar ser algú que no som. Aparentar més del que som. Aspirar a més del que ens mereixem. I tot això provoca que contínuament ens amaguem sota una estranya, petulant i narcòtica màscara que no ens deixa veure –ni viure- el present i que provoca que anhelem tornar enrere per intentar fer, ser o mostrar-nos tal com realment som.
Si no aconseguim traure’ns la màscara, arrancar-la, no aconseguirem viure ni l’avui, ni el demà, i mirarem el passat amb els ulls humits d’aquell que sap que s’ha equivocat.
*Sànset*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada