dimarts, 17 de març de 2009

respostes?

Quan ets petit t'imagines que la teva vida serà un camí de roses. T'imagines que tot serà bonic. Que trobaràs el teu príncep blau, que viuràs feliç com el final dels contes. Que trobaràs una feina, que tindràs fills, inclús que seràs ric! Penses que hi ha coses que són molt lluny de tu, coses que és impossible que et passin quan siguis gran. Almenys tot això imaginava jo quan era petita...

Per desgràcia quan vas creixent et vas adonant de tot el que comporta fer-te gran. Tenir més enteniment, enteniment que et mostra que tots aquells contes de fades són només això, contes de fades que s'allunyen de la realitat que a tu t'ha tocat. Vas veient que la realitat, totes les realitats, són a prop de tothom, i que poden picar a la porta de casa en qualsevol moment. És com dir "això passa inclús a les millors famílies".

A mesura que el teu enteniment s'entenimenta encara més, vas veient que la millor forma de viure la vida és saber-la gestionar. És com portar una empresa. Gestionar. Gestionar accions, emocions... mirar de portar les coses de la forma més planera, de la forma més equilibrada... Però resulta complicat, sobretot resulta complicat controlar la teva vida... Qui té el control de la seva vida? Ja ens ho deia: "De vegades intentar controlar la teva pròpia vida és com mirar d’agafar l’aigua del mar amb les mans, se t’escapa entre els dits, ho veus, te n’adones, intentes retenir-la, però no pots fer-hi res”.

Un cop entens, gràcies a l'enteniment, que les pel·lícules de Hollywood no són més que això, pel·lícules, i que els contes de fades no passen de ser relats imaginaris que no s'assemblen en res amb la realitat mundial i universal, accceptes que controlar la teva vida no depèn només de tu i tot i així, intentes gestionar-la... finalment veus que l'esforç que s'ha de fer dia a dia és molt gran i que en realitat qui et xucla l'energia és la vida, no la feina.

Em fa gràcia que a sobre de la dificultat que comporta tot aquest procés anteriorment explicat, encara hi hagi persones que es COMPLIQUIN la vida intentant ser el que no són, amagant les coses, mentint o portant aquestes màscares tan arrelades al rostre real. No entenc com encara hi ha persones que, vivint en el món que vivim, on regna la violència i l'agressivitat, on el més important és ser millor que l'altre i axafar els de la vora, siguin capaces de perdre el respecte cap a les poques persones que tenen al seu costat. Persones que els cuiden i es preocupen per la seva existència tant o més que per elles mateixes.

Avui puc dir que tinc la sort de ser una persona sincera. Puc dir que són una persona amb principis, que m'estimo als meus i que sóc capaç de compartir i comprometre'm amb una persona, la que jo he escollit i la que m'ha escollit a mi. Estic contenta i orgullosa de mi mateixa de ser capaç de mostrar-me tal com sóc, de no amagar els meus actes i de procurar actuar amb reflexió i amb respecte.

Avui puc dir també que no rebem tot el que donem. És important saber que donem el que volem, fins on volem, però que mai condicionarà el que rebrem.

Sobre el passat... sembla que més que viure en un present infinit n'hi ha que prefereixen viure en un passat infinit. Un passat només pot quedar en l'oblit quan ha estat desvetllat, aclarit, acceptat i perdonat. El passat és una d'aquelles coses que és de fàcil retorn i si el procés no ha estat el correcte, t'ho dic jo, sempre torna. El passat acompanya a tots aquells que no s'han sincerat amb ells mateixos ni amb el seu entorn més inmediat.

Només puc dir que cal valorar tot allò que tenim. Sé que és un tòpic però... per què no ho fa ningú?

*utnoa*