dilluns, 24 de maig del 2010

SOBRE EL VALENCIÀ

AVÍS PER A NAVEGANTS: Les autoritats sanitàries adverteixen que aquest escrit carregat d’insigne i voluntària mala llet no és apte per a blaveros i/o falangistes. En el cas que ho sigueu, no cal que seguiu llegint.

De fet, escric això perquè em toquen molt els ous tota aquella gent que –des de el més profund analfabetisme- poden afirmar que el valencià és un idioma diferent del català.

L’any 1611 Gaspar Escolano publicava Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia. Fullegant el llibre hi trobem fragments tan clarividents com aquests: «Como fue poblado desde su conquista [el regne de València] casi todo de la nación catalana y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos. [...] Por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una mesma lengua y nación desde los principios de la Conquista y por más de doscientos años.»

Bé. Un exemple –com tants d’altres- que escenifica l’origen i el perquè en terres valencianes es parla català. Sé que resulta una evidència, però he volgut cercar alguna font –valenciana!!!- per clarificar-ho encara més, si és possible. Partint d’aquí, ens ha de quedar palès que al País Valencià parlen la llengua que parlen perquè aquell país va ser repoblat majoritàriament per catalans.

Dit això, algun il·luminat podria manifestar: “clar, això ja ho sabíem, però després aquella llengua es va transformar en un altra perquè va rebre moltes influències de l’àrab vulgar que parlaven els moriscos que aquelles terres habitaven, i de l’aragonès, que enraonaven en algunes zones interiors del País Valencià”. No negaré que la variant valenciana del dialecte occidental del català hagi rebut aquest tipus d’influències. Ara, el català de la Terra Alta o de la Ribera també ha rebut moltes influències castellanes i aragoneses. I el català de la Catalunya Nord n’ha rebut del francès, i no per això es deixen de considerar variants del català. I el xipella, no dirieu que és urdu? De fet, i en el cas que fos una altra llengua, el meu català s’assembla més al “valencià” que no pas al català oriental. Parlaré un altre idioma sense ser-ne conscient? això no seria motiu d’exorcisme? Fins i tot –i canviant de llengua però no de tema- considero que el castellà de la península –comparativament i embarbussant- es diferencia més del castellà que es parla a Amèrica que no pas el català parlat al Principat comparat amb el que es parla a València. I, en aquest cas i curiosament, ningú qüestiona que totes siguin variants diferents de la mateixa llengua.

De fet, la invenció que el valencià és una llengua diferent a la catalana –cosa que fins i tot nega la UE, que ja és dir- representa un intent més de l’espanyolisme més ranci per fraccionar-nos com a Poble. El dividere provincere romà ha estat una iniciativa que els nacionalismes estatals totalitaris (només cal veure com França va dividir en departaments el seu territori obviant, evidentment, capitalitats històriques i realitats lingüístiques) com l’espanyol han aplicat amb el que consideraven “cultures minoritàries”. La forma més fàcil per fer-les desaparèixer és dividir-les i enfrontar-les. A més a més, i amb el País Valencià s’hi van acarnissar, quan el centralisme espanyol s’inventa les províncies –el nom del terme ja paga- a les tres del País Valencià (“Alicante, Valencia y Castellón: tres provincias y una región”) n’afegeix comarques castellanes i/o murcianes. És a dir, no només divideixen de forma contranatural, sinó que hi afegeixen territoris que mai havien estat valencians.

De fet, si els catalans i els valencians haguéssim tingut major vista i una mínima perspectiva històrica, haguéssim pres consciència d’aquests bords atemptats perpetrats per aquells qui mai ens han volgut cap bé. Hauríem tingut clara la necessitat de romandre units per fer front a l’atac indiscriminat. Tots sabem el que ens està passant. Tots ens en fem càrrec. Però la majoria callem i deixem fer.

Ramon Muntaner –natural del regne de Mallorca i casat amb una valenciana- explicava que els Països Catalans eren com “una mata de jonc”. Un exempli de l’època que ell mateix ens clarifica set segles després: «E si negun me demana: “En Muntaner, ¿quin és l’eximpli de la mata de jonc?”, jo li respon que la mata de jonc ha aquella força, que, si tota la mata lligats amb un corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran...; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anvs, que sol un jonc no hi romandrà».

Referint-se a això, el mestre Joan Fuster concloïa: “I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.”

Potser encara hi som a temps.


*Sànset*

28 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Aplaudiments, plas, plas, plas...

Poder, poder, tothom podria entendre, el problema estar en el voler!

Potser encara hi som a temps!

Bon dia i bona setmana, a tots dos!

Ferran Porta ha dit...

Sí que hi som a temps, sí; segur que sí. Aquests dies, en ple Carnaval de les Cultures berlinès (com sabeu; pobres, us estic "matxacant" amb això, des de fa dies)... ja us ho explicaré en la crònica d'aquesta nit... uns quants voluntaris per l'estand informatiu de Catalunya han sigut valencians residents aquí, a Berlin. He tingut interessants converses, sobretot amb un d'ells, sobre el tema del català, el valencià, les nostres terres germanes... He descobert que hi ha valencians encara més "de la ceba" que nosaltres!

Bon post; m'ha interessat especialment aquest escrit d'Escolano. I si l'enviem a la Generalitat ché, en forma de pluja de mails? Quin fàstic de peperos feixistes, tu!

McAbeu ha dit...

Ho dius tu mateix i és la pura veritat, es tracta simplement d'aplicar el "divideix i venceràs" i ho estan fent d'allò més bé.
Tant de bo que encara estiguem a temps d'arreglar-ho, però jo no ho veig gens fàcil.

JJMiracle ha dit...

Com la Carme, també penso que és més una qüestió de voluntat. Poder ho pot entendre tothom, però voler…

Garbí24 ha dit...

En plena evolució científica crec que hauriem de desenvolupar un virus que afectés només el adn dels peperos i feixistes amb un bon mal d'estomac que no els permetés de dir més bajanades.
Cal salvar-lo

Vicent Terol ha dit...

La unitat de la llengua és, com dius, una obvietat. Negar-la és fer un exercici de surrealisme que, tanmateix, compta amb molts adeptes. L'operació d'inoculació de l'anticatalanisme durant la Transició espanyola fou un èxit rotund.

Ara mateix, tenim un problema afegit. Des de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, organisme oficial, es reconeix la unitat lingüística, però al mateix temps es promou una mena de secessió conceptual: una gramàtica secessionista sense ser rupturista, l'ús exclusiu del terme "valencià", cap projecte conjunt amb la resta de territoris de parla catalana, etc.

En la mesura en que diferents institucions i organitzacions segueixen eixa filosofia (tenim l'exemple de l'exemplar Escola Valenciana promovent la creació de Softvalencià), es va consolidant el secessionisme. S'envia un missatge implícit a la societat segons el qual valencià és valencià i català és català. Amb bona intenció per part d'alguna gent, amb l'argument que així s'arriba més al poble valencià, s'està incorporant al subconscient l'anticatalanisme, la idea absurda de la secessió.



Per últim -i per no estendre'm massa- citaré un altre punt que trobe que hauria de ser clau per a potenciar la nostra llengua:

Cal crear un català estàndard comú a tots els Països Catalans. Açò hauria de ser bàsic per a diferents coses: intercanvis culturals (compartir materials escolars, per exemple) dins els nostres territoris, projectes comuns i promoció cap a fora del nostre àmbit lingüistic.


Salutacions des de Xàtiva.

zel ha dit...

Òstia, m'acabo d'adonar que he llegit dues vegades el post/apunt/classe més il.luminador sobre llengua de molts dies, colllons amb l triple, gràcies, m'acabeu de fer molt feliç, necessitem urgentment escrits com aquest, que unir opinions i pensaments és allò que ens farà, potser, més lliures! Petons!

MARTELL DE REUS ha dit...

De fet sentint el Sr. Paco Camps i tots els seus nombrosos acòlits hom pot arribar a pensar que el valencià i l'español SI són la mateixa llengua.

Clidice ha dit...

Un apunt excel·lent, encara que crec que ens cal caminar per la independència del Principat, perquè els nostres germans valencians ja no ho són tant. Un cop siguem independents nosaltres potser aleshores si que tindran algun interès en refer la federació de països catalans. Ara mateix és picar en ferro fred.

Sergi ha dit...

Bé, jo em seguiré mostrant contrari al concepte 'Països Catalans', perquè ja no hi crec, i ningú els vol fora de Catalunya, així que no sé què redimonis ens empatollem en voler annexionar-nos València i Balears com si estiguéssim a l'edat mitjana. Que fotin el que vulguin, que ja prou feina tenim.

Una altra cosa és la llengua. No hi ha millor exemple que el que has donat tu de Sud Amèrica. A cap cap de pardals se li acudiria dir que Argentina o Veneçuela són províncies d'Espanya, com jo et dic que a ningú li hauria de passar pel cap que València o Balears formen part d'un tot amb nosaltres. Però tant en un cas com en l'altre es parla la mateixa llengua en els diferents territoris, i s'hi poden posar com vulguin, que és una evidència. I no fa falta ser lingüista per saber-ho, que jo sóc bioquímic i me n'adono perfectament. Vas a València i t'hi entens perfectament, sense problema tret d'algunes paraules que se t'escapen, però que et passa el mateix si vas a Lleida o a les terres de l'Ebre (per un oriental com jo).

Agnès Setrill. ha dit...

Tinc claríssim el que diu la Clidice, i ho sento en l'ànima pels valencians-catalans i d'altres d'arreu que s'hi senten, però si volem fer feina, hem de ser pràctics.
Ara no podem lluitar per uns Països Catalans independents.
Però no tot està perdut.

Elfreelang ha dit...

Felicitats per el brillant i necessari apunt magnífic!!! xe que no tot està perdut! per cert arreu del món on hi ha càtedres de llengua catalana mai s'ha qüestionat evidentment que siguem una mateixa llengua i tal com deia en Fuster i tu qui vulgui entengui que ho faci!

kweilan ha dit...

Tot el que fa referència al valencià com una llengua diferent del català em posa malalta. Molt bon apunt!

Anònim ha dit...

Molts els que ho diuen no és que siguin analfabets, el contrari. Saben perfectament el que és en realitat i es mouen per l'odi cap a la nostra llengua.

Met ha dit...

Comparteixo fil per randa tot el que heu escrit.
Una bona manera de relligar els joncs fóra amb un tren d'alta velocitat que des d'Alacant connectes amb el TGV francès, no per patriotisme sinó per eficiència eonòmica.
però com li va dir algú al López tena; primero es la economía y si os va bien después podríais pensar en otras cosas... Els països catalns els tenen més clar més enllà d'Almansa que no pas nosaltres mateixos.

Carquinyol ha dit...

No importa el que diguin els filòlegs, de fet ja es sap que qualsevol ruc de sínia sap molt més de filologia que la gent de la universitat... perquè mentre des de diferents web de ministeri segueixin diferenciant l'idioma, o ho facin des de la web de Terra mateix o, fins i tot, en el mateix bar de l'Euromed Barcelona-València a la gent li seguirà arribatn el missatge de que són coses separades.

I aquí el que interessa es separar...

sànset i utnoa ha dit...

Carme: Espero encara poder-hi ser a temps. Tu ho has dit bé: molta gent no és que no pugui, és que no vol i és incapaç d’entendre que puguin existir altres realitats més enllà de la seva.

Ferran: És que ells, els que vulguin ser, hauran de ser més de la ceba que nosaltres, perquè les hòsties que els cauen són més exagerades.
Aquesta idea d’enviar cadenes de mails a la seu oficial de “blaverolànida” està molt bé. I millor encara, que el senyor Escolano ho va escriure en castellà. No necessitarien traductor; això que s’estalviarien i que podrien dedicar a confeccionar vestits pel president...
Esperem la teva crònica berlinesa!

M. H. McAbeu: Jo tampoc ho veig gens fàcil, perquè fa massa temps que la maquinària espanyolista que es dedica a destruir la nostra unitat i la nostra cultura fa molts dies que funciona. Ara, jo no perdo l’esperança. Ens hi haurem d’esforçar!

PC: Fins i tot, asseguraria que el que “volen” és voler no entendre-ho mai. Així tenen excusa per anar fent.

Garbi24: i, a poder ser, que els deixés estèrils...

Vicent Terol: Primer de tot; et pots estendre tot el que vulguis, només faltaria!
Això que expliques sobre la gramàtica valenciana, que entén que forma part de la catalana, però belluga o informa de tal manera que sembla que vulgui escindir-se, és ben clar. El fotut de tot això és que el qui ho promou ho sap i és conscient que el català i el valencià són la mateixa llengua. El mouen altres interessos que van més enllà. De fet, molts d’aquestos saben que si aconsegueixen que els valencians assumeixin que la seva llengua és diferent a la dels catalans, hauran trencat el principal vincle cultural que els uneix al Principat. L’anticatalanisme només és la cristal•lització de la generació d’un nacionalisme valencià que es desvehicula de part del seu país i que ha caigut sota les xarxes del que dictava l’espanyolisme més ranci. Aquell alemany deia que si repeties moltes vegades la mateixa mentida aquesta esdevenia realitat, i sembla que així sigui.
Crec que tens molta raó amb la idea de crear un català estàndard comú. De fet, podríem dir que Pompeu Fabra ja va engendrar una gramàtica “poti poti”, però no és suficient. Hauríem de ser capaços d’invertir la tendència pel català escrit, on s’acostuma a emprar majoritàriament l’estàndard “oriental”, per molt que no siguem de la zona. Ens hauríem d’acostumar a llegir-nos amb la nostra variant dialectal. Així, potser, els de “perifèria” estaríem més satisfets.
Gràcies per passar pel bloc, hi ets benvingut!

Zel: Moltes gràcies. Desitjaria que tinguessis raó!

Martell: És que ells parlen la variant dialectal del valencià coneguda com a “vallisoletana”...

Clidice: Això jo també ho tinc clar. Primer hem d’aconseguir la llibertat per Catalunya, després ja veurem si existeix la possibilitat que algú més s’hi vulgui afegir. Ara, i a això em referia, hem de lluitar perquè els qui vulguin trencar la nostra unitat cultural no en surtin benparats. Per molt que acabéssim formant part de diferents Estats (cosa que, dissortadament, ja ens passa) hem de tenir sempre present que cultural i lingüísticament formem part del mateix tot. Com bé has dit, intentar regenerar els Països Catalans del no res, situació en que ara ens trobem, seria “picar ferro fred”. Nosaltres som el primer pas. Els següents passos, ja es veuran.

sànset i utnoa ha dit...

Xexu: Jo no sóc contrari al concepte de Països Catalans (li podríem dir també d’una altra manera). El que sí, com li he dit a la Clidice, és que tinc clar que primer hem d’anar a fer feina a casa, i després ja veurem si algú té la voluntat d’afegir-s’hi. Amb la nostra consciència nacional –m’estic referint a la més extensa- el centralisme espanyol ha fet el mateix que amb la nostra llengua: l’ha dividit per intentar carregar-se-la un cop estigués debilitada. Hem de ser-ne conscients, i per això –utòpicament- hem d’aspirar a la nostra nació en la seva màxima extensió. El concepte “Països Catalans” té les seves arrels en l’edat mitjana, però no és un terme “medievalitzant”. Defineix una realitat que, els valencians que es consideren independentistes i/o catalanistes (com en Joan Fuster, per exemple, i molts d’altres que encara belluguen) tenien i tenen més clara fins i tot que nosaltres.
Els qui es van intentar inventar el valencià com a idioma també n’eren ben conscients de tot això. El que van fer va ser actuar amb mala llet, amb l’engany per davant i amb la voluntat de fer-nos mal. I ho van aconseguir.

Agnès S.: Segons el meu parer, si haguéssim de fer un full de ruta, el primer punt d’aquest hauria de ser la independència de Catalunya. Quan ho haguéssim aconseguit –si en seria de maco!!!- ja ens podríem marcar altres reptes. I si aquests reptes toquessin la pera a l’Estat espanyol doncs molt millor!

Elvira FR: Moltes gràcies!
Clar que no ho qüestionen, i no ho qüestionen per dos motius:
1- Perquè no són analfabets.
2- Perquè no van amb la mala llet per davant.

Kweilan: Jo pateixo la mateixa afecció que sofreixes tu. Però els que ens la provoquen en pateixen una de pitjor, t’ho puc assegurar.

Albert B. i R.: És que és una evidència! i és tan evident que el que s’atreveixi a negar-la està deixant palès, des del primer moment, que de bona voluntat cap ni una!

Met: Però això, mentre seguim formant part d’Espanya, no ho voldran. No volen que ens comuniquem entre nosaltres. Ells no construiran ponts de diàleg, ho hem de tenir clar. Hem de ser nosaltres.
I més enllà els tenen més clars perquè ens segueixen tenint por. Segueixen patint sota la idea que algun dia puguem anar units.

Carquinyol: Tens tota la raó. Per tant, el que hem de fer és lluitar per contrarestar aquesta gran mentida. Tenir-ho clar: mitjançant l’engany no poden arribar enlloc.

Gràcies a tots!

i que coi:
VISCA LA LLENGUA!
VISCA LA TERRA!


*Sànset*

Albert ha dit...

Jo crec que en realitat aquests valencians no es creuen el que diuen, però ho fan per tocar els nassos.

Esperem que "entenguin", doncs.
Adéu!

Thera ha dit...

Molt bona reflexió, i tant que sí! Sobretot estic d'acord amb l'afirmació de Fuster: "I qui pugui i vulgui entendre que entengui". Però, això no passa...

Qui sap, potser si que hi som a temps...

Joan ha dit...

A veure, dues coses:

No hi ha ningú seriós que dubti de la unitat de la llengua catalana (o valenciana, dieu-li com vulgueu). Cap filòleg ha defensat mai una altra cosa, simplement perquè és lingüísticament estúpid pensar d'altra manera. Això no evita però, les discussions, més polítiques que reals i terriblement 'orientades'.

D'altra banda no crec que sigui un bon camí representar el mapa independentista incloent altres territoris sobre els que no tenim cap autoritat. Comencem per nosaltres i la resta seran benvinguts si així ho volen, però no caiguem en el parany. Si no volem que ningú decideixi per nosaltres el nostre futur com a país, no podem decidir pels altres. Siguem coherents.

Núr ha dit...

Em sap greu dir-ho, perquè no m'agrada criticar la gent, però totes aquestes opinions contra la unitat del català més aviat em semblen basades únicament i exclusiva en la incultura de qui les diu, la incultura de qui les rep i la incultura de qui les defensa...

Assumpta ha dit...

Un post genial, magnífic, d'aquells d'aplaudiments!!! :-)

Ara bé...

ehem...

Només per començar, no estic d'acord amb tu en la primera frase...

Dius que "aquella gent que –des de el més profund analfabetisme- poden afirmar que el valencià és un idioma diferent del català".

Analfabetisme?? Però si ho fan a posta!! "Ells" ja saben que es tracta d'una mateixa llengua... és ridícul defensar el contrari, però ho fan per fer la punyeta i prou (Són burros, però no crec que en puguin ser tant, saps? Tenen -com tu diries- el cervellet acigronat... però tenen cervellet)

Bé, era per dir alguna cosa jeje... és que sinó em quedava el comentari molt breu :-))

sànset i utnoa ha dit...

Albert: però no ens els acabaran de tocar prou. Com va dir el mestre Pep: persistirem!

Thera: Hi ha tanta gent que no té ni la més remota intenció d’entendre. Ells s’ho perden!

Joan: Estem completament d’acord pel que fa a qüestions lingüístiques. Jo crec en el concepte “Països Catalans” –encara que no ho tocava en aquest escrit, o no era la meva intenció- però tinc clar que primer hem de fer per nosaltres. El primer pas del meu hipotètic full de ruta seria aconseguir la nostra llibertat, la de Catalunya. Després -i si ho volen- tant els valencians, com els illencs, com els catalans del nord, com els de la franja haurien de pressionar per ser-hi. Entenc que és utòpic. Nosaltres, dissortadament, poca cosa més podríem fer. El nostre país és més gran, nosaltres som una part del pastís, i quan la tinguem, sempre hem d’aspirar al pastís –país???- sencer. De motius històrics, lingüístics i culturals ens en sobren per considerar que podem ser un mateix tot.

Núr: En això no estarem d’acord del tot: entenc que qui les rep i les accepta és un inculte, pràcticament analfabet. Ara, qui les llença no és inculte: és un malvat i/o un mal parit que busca fer mal. Però no és inculte. Això és el que em fa por.

Assumpta: et dic com a la Núr. L’analfabet és aquell qui s’ho “traga”. Qui engendra la idea no ho és. És un cabró, però no és analfabet ni inculte. Té les seves tàctiques ben quadrades per dividir-nos i fer-nos tot el mal que pugui. En cap cap –redundo redundantment- pot encabir-s’hi, per molt que s’apreti, que els valencians i els catalans parlem coses diferents. Bé, potser sí que alguns “valencians” i alguns “catalans” parlen coses diferents. Però aquestes “coses diferents” tenen un nom: castellà!


Gràcies a tots!

*Sànset*

Ernesto Niebla ha dit...

M'ha agradat molt el teu apunt sobre la llengua.
A València, la llengua catalana ha patit un gran retocés principalment perquè a València ciutat gairebé mo es parla i les ciutats són els motors com deia Aracil.
Per altre costat hi ha un gran analfabetisme català i les forces polítiques han fet el possible per cercar diferències on no hi ha.

rits ha dit...

moltíssimes gràcies per un post o apunt com aquest! m'has obert els ulls amb dades que ni m'havia plantejat.

em quedo sobretot amb la darrera frasede Joan Fuster, de vegades hi ha qui està tan encegat que és incapaç de veure-hi clar ni plantejar-se res.

Kudifamily ha dit...

Ei, parella, per cert!
Heu vist finalment Lost?
vavava, dieu-me si us ha agradat o no, i què us ha semblat!

(Sànset, crec que organitzaré una pluja d'idees creatives pels que estem en crisi, a veure què en surt...)

sànset i utnoa ha dit...

Ernesto Niebla: Primer de tot: Sigues benvingut al nostre raconet.
I segon: subscric fil per randa el que dius. Alguna voluntat curiosa tindran quan cerquen diferències on no les hi ha...

Rits: Gràcies a tu!
El que em fot del tema és que massa gent opta per creure i obvia cercar altres fonts. Serà que no volen.


Kudi: Ja està. I no em va acabar de fer el pes...
Oragnitza-la! si us plau!

Gràcies a tots!

*Sànset*