Un exemple que sempre he trobat curiós és el de l’alberge o auberge. És la forma de dir “préssec” que tenim a les terres de l’Ebre, al Priorat i a part del Camp. “Préssec” neix del llatí “persicus”, és a dir, que prové de “Pèrsia”. Però, i “alberge/auberge”? És simplement el “persicus” afegint-hi el prefix àrab “al”. 
Deixem passar els segles i el resultat és “alberge/auberge”. Així, moltes més paraules que ens recorden als ebrencs que vam ser “moros” molts anys. I els que som del terreno ho sabem, encara que a molts no els agradi. D’exemples en tenim a dojo. Quin és el nom de la capital de la Ribera d’Ebre? I us puc assegurar que no prové de “morera”, per moltes “mores” i “moreres” que s’entestin a posar a l’escut. El mateix serveix per Móra la Nova, antics “Masos de Móra”. Per cert, sabeu quin és un dels cognoms més estesos tradicionalment a la Ribera? "Mauri”. Evident l’origen, oi?
Una altra cosa que sempre m’ ha atret són els mals noms de les cases. Al meu poble hi ha “xolladors”, “marracos”, “follanius”, “barberets”, “caxandos” i “sofios”, entre d’altres. L’origen d’alguns són més que evidents: als “follanius” els diran així perquè algun avantpassat deuria tenir problemes a l’hora d’engabiar el muixó. Sembla que “caxando” sigui una deformació de “caxondo”. “Sofio” prové d’un nom propi i “marraco” és una forma ebrenca d’anomenar a algú que té males intencions .
Jo sóc de “ca’l barberet”. De fet, quan anava a l’escola els vells del poble em coneixien com “el petit de ca’l barberet”. L’origen del mal nom –que llueixo amb orgull- rau en l’ofici del meu avi. El meu besavi era el barber del poble, però va morir molt jove, quan el meu avi tenia 12 anys. Llavors, i per aconseguir mantenir la família, el meu avi va començar l'ofici del seu pare. Sent un preadolescent, va passar a ser el barber del poble.
I vosaltres, a casa teniu algun mal nom?
*Sànset*
25 comentaris:
Molt interessant aquest estudi històri, Sànset. Al meu poble ens diuen els de "Can Nogueras". I afegeixen la puntilla "a Can Nogueras rai...", volguent dir que no hi ha cap problema mai amb ells. Estan bé aquestes historietes.
De tota la vida he sigut per molts en Joan de can Salou, perquè segons s'explica un avantpassat meu va venir d'aquesta població a fer niu al baix empordà.
De casa del meu pare en diuen cal Barber, i curiosament un besavi meu també era barber.
Doncs jo sóc de "cal cisteller", que el meu avi feia coves de vímet. Però al meu poble aquests noms van morir amb la seva generació i ja no els utilitza ningú!
doncs jo soc de cal fontà i de cal sancho.
el primer no en tinc ni idea de què ve, però fa moltes generacions que es fa servir, el segon ve d'un cognom d'un avantpassat.
Per part de pare( ell va néixer a Bcn) els seus orígens a un poblet de la Segarra de Can patiràs ( molt eloqüent)Un escrit que m'ha agradat molt Sànset ...d'una cosa ben nostra...
Hola Sànset, oh gran mascle! (Utnoa no t'espantis.. és que després de la cagada de l'altre dia...)
:-D
A casa del meu home són de Can Caixes, i ni idea de perquè. El seu pare era de Ca'l Conill... que tampoc sé perquè... encara que venint d'un poble que es diu Espolla, veí d'un altre que es diu Rabós...
;-D
M.H. Jordi: Gràcies! Això de “can Nogueras” fa pinta de ser el cognom d’algun avantpassat que ha arrelat com a nom de la casa o de la família.
Garbi24: Ja pot ben ser això que dius. Molts malnoms tenen l’origen en el lloc d’on prové una família. Encara que “salou” pot ser “l’alou” fent anar l’article salat. Llavors el “can salou”, en gènesi, podria voler dir “els que tenien terra en alou”.
PC: Ostres, ves si serem parents!!!
Joan: És una llàstima que aquests noms morin. És cert que cada cop s’utilitzen menys i, per això, ens hem d’esforçar perquè sobrevisquin. Em sembla que és a Miravet i al casc antic de Móra d’Ebre que, amb rajoles, hi tenen escrits els noms –de tota la vida- de les cases a les façanes. Sempre m’ha semblat una bona iniciativa!
Kika: Doncs tampoc en tinc ni idea d’això de “fontà”. L’arrel sembla “font” i segur que alguna cosa hi tindria a veure (quina evidència que acabo de soltar...).
Elvira FR: Que curiós això de “can patiràs”. Sí que és eloqüent, sí... i clar!
Kudifamily: Se’t perdona la confusió!
Això de “can Caixes” m’agafa molt desprevingut! “Can conill” també és curiós. I la teva teoria és divertida, tot s'ha de dir! A la zona de l’Empordà a una persona li deien que era un “conill” si se l’acostumava a veure sovint despullat... encara que, també se li deia “conill” a algú que era desconfiat o que se’n sabia cuidar de conservar, per exemple, la collita.
*Sànset*
a Lleida, d'on és la meva família, "follanius" és buidar nius, anar a prendre els ous dels nius dels ocells. Follar és una paraula que va aparèixer després, per assimilació. Per cert que el "marraco" és el "papu" oficial de Lleida, la fera ferotge. A casa de ma mare eren a "cal matxet", sembla que havien tingut un "matxo" (mula mascle) menut en ves a saber quina època, o sigui que res a veure ni amb el "machete" (ganivet) ni amb fer-se l'home. :)
Tot i tenir família a Móra la Nova, no sabia això que has explicat!
La veritat és que és una llàstima que la gent oblidi aqeustes coses. Quan vaig per Barcelona i veig el nom d'un carrer que no sé de quin persoantge es tracta, intento buscar-lo sempre per algun lloc. Bé s'ha de saber per on es passeja! La llàstima, que sembla que mica en mica aquest coneixement es va perdent.
No, no tinc cap malnom. Els de ciutat som "simples" en aquest tema.
Amb permis...
A Mataró ja fa molts anys que no en fem servir de "renoms".
M'ha agradat molt aquest escrit.
M'han fet molta gràcia alguns noms. Sempre és bo conèixer l'origen dels noms, tot i que mai és 100% fiable.
Que jo sàpiga, no tinc cap mal nom, més enllà de com es conegui als habitants de Barcelona (pixapins i tot això).
Adéu!
Jo vaig néixer a Barcelona, però a ca la meva mare en diuen "Can Teiona" i no se sap molt bé perquè potser perquè una besàvia es deia Dorotea i li deien Doroteia, teia teiona... però no se sap massa. Però aquest nom de casa és ben viu encara.
Reconec que les Terres de l'Ebre em sou gairebé totalment desconegudes, i això que el meu cap n'és i amb molt d'orgull i ens les ha fet conèixer. Molt interessant el què ens expliques!
A casa, pel cognom patern ja ens han fet moltes bromes i n'hem estat coneguts al barri. De petita, no em feia massa gràcia, ara ja n'he aprés a conviure i tot!
Quina decepció. Quan he llegit el títol pensava que anaves a parlar d'en Kvothe i del nom de les coses, el veritable nom que només els arcans coneixen... però bé, també és interessant el post, eh! A casa no teníem malnoms que jo sàpiga, serà que érem de família important. Però al poble n'hi havia i es sentien quan jo era petit. Ara suposo que s'han anat perdent.
Un apunt molt interessant. De malnoms que jo sàpiga a casa no tenim, ara bé, sent de Badalona i amb el Jorge Javier i la Rahola doncs...
Sóc barcelonina, però amb origens bagencs. L'única branca familiar que sé ben bé on té les seves arrels és la del pare del meu pare... així:
Jo sóc de Cal Jancinto (Jansintu) que és Jan i Cinto que havien de ser alguns re-re-rebesàvis meus. Com al poble ja hi devia haver algun Cinto, doncs als meus li van afegir el "Jan" (que seria un germà, per exemple) i van fer el nom sencer :-)
Del Bages, com en Pep Guardiola... oeeee oeeeee oeeeeeeeeeee
Ho heu llegit bé, oi?
O sigui: De la comarca del Bages, com en Pep Guardiola
:-DDD
Clidice: Això de “follanius”, quan ho vaig saber, també em va encuriosir. Jo tenia entès que “follar” podia ser sinònim de “trepitjar” referit a termes agrícoles (tot i que no em quadrava amb la zona de l’Ebre) i li vaig preguntar al consell d’ancians del poble –la meva iaia i la senyora Josefina- si sabien l’origen del malnom d’aquella casa. Em van respondre que tot va començar per “la follanius”, que era una senyora que durant la guerra civil es “beneficiava” algun que altre home. Després el seu malnom es va estendre a la casa. Ara, no sé per quin motiu concret li van començar a dir “follanius”, potser perquè coneixien el significat real del terme i ho feien anar com una mena d’eufemisme o això barrejat amb la contaminació del castellà, on “follar” tenia el significat que nosaltres emprem actualment. De fet, tot són sospites, però em sembla un tema molt interessant. Gràcies per la teva aportació!
Això de cal matxet també m’ha agradat. I sí, fa pinta que tinguéssiu un matxo, cosa difícil durant segons quins temps!
Albert B. i R.: Tens família als Masos??? ara m’has sorprès!
Jo també tinc aquest costum. Quan no sé a qui va dedicat un carrer o una plaça intento descobrir qui era aquest/a senyor/a. Sí que és una llàstima que aquests malnoms es perdin. Per desgràcia, a la ciutat, és on tot es difumina amb més facilitat. Però, en definitiva, ho estem perdent a tot el país.
Joana: Bnevinguda!
Com a l’Albert, és una llàstima, i probablement producte del gran creixement demogràfic que ha tingut Mataró.
Albert: Mai és fiable del tot, tot són sospites i aproximacions, i en molts casos mai podràs posar la mà al foc assegurant que l’origen que tu creus és el real. I això és una de les coses que fan més atractiu aquest tema!
Sí que se us coneix per “pixapins” o per “camacus”, però això és molt modern. Apareix als 60 o als 70 del segle passat. De “can Fanga” és una mica més antic i, per mi, més interessant!
Carme: Ja pot ser això que expliques, i és una assimilació molt curiosa! Crec que la única altra opció que hi hauria sobre l’origen del malnom de la teva casa és que aquest vingués de “tella”-> “teia” -> “teiona”. El “joc de la tella” o “el joc de la teia” era un entreteniment infantil molt antic. Ara, veig molt més lògic el que tu expliques que aquesta idea.
Rits: Com sóc d’allí, no et diré que les terres de l’Ebre siguin molt boniques. Ara, val la pena conèixer-les. Sembla –sobretot als pobles- que s’hi visqui d’una manera diferent, com si les hores no correguessin de la mateixa manera que a la ciutat.
De vegades els malnoms són això “mals noms”. Ara, tot i que siguin poc atractius sempre ens recorden alguna cosa, i només ens els podem mirar amb aquella estima que es mereixen els vells.
Xexu: Home, no et creuràs que publicaré aquí el nom real de les coses! a saber el mal que us podríeu fer! No recordes que en Kvothe se’n va estar apunt d’anar al clot i sense pronunciar cap nom del vent ni res d’això? Si t’interessa i em subornes prou bé, et respondré per correu electrònic.
Bromes a part; francament, tinc “el mono”, i només pensar que he d’esperar un any més per llegir la segona part m’entren ganes de plorar!
Carquinyol: Bons malnoms que has deixat anar! i més que en teniu. Aquests, però, no tinc la intenció de recordar-los amb cap simpatia!
Assumpta: Maco això del “Jancinto”, i tu mateixa en dones una explicació molt raonable. Jo en conec un que és de “ca l’Esteve del Basili” que és una cosa molt semblant a la que us va passar a casa teva.
Encara seràs parenta del Guardiola! tenir l’origen a “la comarca elegida” ha de ser un motiu d’orgull!
Gràcies a tots!
*Sànset*
És que al llegir-te Sànset em va venir tot seguit al cap una cançó que m'ensenyava el meu avi, d'aquelles per jugar picant una pilota a la paret:
Com te trobes?
calces noves (per pantalons)
Com te dius?
follanius
Quants anys tens?
set i les dents!
Evidentment el meu avi no feia servir la paraula "follar" en el sentit modern, i el pare m'explica que, quan eren petits, a la postguerra, anaven a "follar nius", literalment, per aconseguir els ous per menjar-se'ls :)
Has escrit aquest post perquè passi vergonya o se t'havia passat per alt???
Bé, ho porto amb molt d'orgull, tot s'ha de dir! jeje. Com algú de més amunt abans em feia més cosa però ara ho tinc més superat, si no fos que en Sànset no m'ho para de dir i recordar, pels que no ho sapigueu quann vol és molt "torracollons"!!
Sóc d'un poble petit (1200 hab.) i penso que encara es conserven molt els renoms o malnoms de les cases. El que passa és que s'està deixant d'utilitzar, per exemple, la generació de les àvies els utilitzen sovint, a ma mare també sempre li sento anomenar la gent pel nom de la casa; el petit de cal manolu, el gran de cal guerxo... Però a la meva generació això ja està més perdut! Ara bé, que no ho utilitzem no vol dir que no ho sapiguem...almenys tenim l'aprenentatge fet!
Crec que és una tradició molt divertida però clar, suposo que molts factors fan que es vagi perdent, com el creixement de les ciutats i l'augment del moviment migratori...
Abans, al meu poble, a la única família que es bellugava del poble a d'altres (però que hi tenien casa, i encara la segueixen tenint, són veïns meus) els deien els "marxants", i així se'ls ha quedat!
Doncs res, un apunt molt nostàlgic i lingüístic, que com sempre, m'ha agradat molto!
Utnoa
Clidice! Aquesta cançó encara corre pel món! A mi me la van ensenyar també de petita i no crec que amb el sentit de "follar" per tots els nius...
Utnoa
doncs n'estic encantada Utnoa :D
Si els de Barcelona haguéssim de tenir malsnoms crec que no hi haurien prous paraules! Als pobles del Pirineu també passa i te'n podries fer creus també dels sobrenoms que tenen. I sí, és curiós, quan diuen el nom sembre diuren de casa , és a dir, per exemple: Sànset de casa Barberet.
Clidice: La Utnoa me n’havia dit alguna cosa ahir. És una cançoneta molt maca, li has de lliurar a en Pàmies, perquè l’eternitzi!
Estic amb tu, sota cap concepte feien servir el terme “follar” com el fem servir ara. Ho torno a dir: els castellans ens contaminen!
Utnoa: jejeje... Se m’havia passat per alt, t’ho asseguro!
Ja saps que jo crec que el malnom de teva casa no és gens lleig. I si t’ho diuen de forma simpàtica i fent anar el diminutiu és bastant maco.
Has explicat molt bé els factors que fan que es vagi perdent. I, per aquest motiu, ens hem d’esforçar més per intentar-ho fer perdurar.
Sí, el sentit de “follar” ha de ser un altre. No crec que la zoofília fos massa estesa llavors, i menys amb muixonets!
Un gran i dolç petonàs per la meva...
Jordi de ca’l Banyeres: I no només als Pirineus, als pobles petits de la Ribera i del Priorat també ho diuen d’aquesta manera: El tal de cal qual, el petit de cal no sé que...
Com a anècdota, t’explicaré que vaig sovint a passar alguna tarda a un petit poblet prioratí. Vaig anar coneixent gent. Aquest és en “tal qual”. El “tal” era el nom propi de l’individu, mentre que el “qual” era el de la casa. Moltes vegades em pensava que el “qual” era el seu cognom real.
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada