dimecres, 19 d’agost de 2009

Vacances a LA TROPICAL

Avui hem tornat de vacances. Podríem parlar de moltes de les coses maques que hem fet o que hem vist, o del bé que, en general, hem estat. Però hem decidit per unanimitat –fàcil i difícil a la vegada, al ser dos- que parlarem de LA PENSIÓN LA TROPICAL.


La idea inicial era dormir-hi dues nits. Les dues últimes nits. Només dir-vos que, al veure-la, vam intentar fugir a l’instant. Vam buscar un altre lloc on dormir, però la jugada no ens va sortir bé. Hi hem hagut de passar una nit. Evidentment doncs hem decidit tornar un dia abans cap a casa...


Primer de tot, les fotos penjades a internet enganyen i, de vegades, no fa falta ni que s’hagin retocat amb el fotoshop. Fa dues setmanes que teníem aparaulat dormir-hi dues nits. A les fotos semblava una pensió petitona, acollidora, ubicada al casc antic del poble. Una merda gran com un piano de cua! Allí, una rata de claveguera- però de la claveguera més putrefacta i rònega de la ciutat més bruta de l’univers- disposaria de la dignitat suficient per no posar-hi ni les potetes de davant.


Com dèiem, les fotografies sumades al preu baixíssim de l’habitació –ja vam descobrir perquè- ens van entabanar. Aquí podeu disfrutar de les imatges que vam veure nosaltres per internet:


I aquesta és la foto que nosaltres vam poder fer en viu i en directe. No és que la façana cuca i acollidora no existís, sinó que també existia una altra cara de la pensión La Tropical... el lado oscuro... Uoh! Les habitacions tenien bany! Quin luxe!

Pensem que necessitaríem fer un blog únic dedicat a aquest lloc, ja que en cada ronyós racó del petit edifici s’hi amagava una història terriblement esfereïdora diferent. Així que us explicarem només allò que més fàstic ens ha fet, o allò que amb un sol dia hem pogut captar.


Quan ahir al matí hi vam arribar ens va rebre una dona/home. Per què home? Per la vestimenta (pantalons i camisa), panxa, cabell curt, veu ronca... Per què dona? Perquè es deia Maria José. Ens va guiar fins a l’habitació. Les escales d’accés al primer pis estaven pràcticament destrossades. Cruixien tant al posar-hi el peu que si arribem a portar unes calces més a la maleta s’esfondra l’edifici per excés de pes. Val a dir que vam tenir l’honor de poder escollir habitació, evidentment totes estaven disponibles. Sànset va triar la que menys mala pinta feia, amb l’excusa de “tiene balconcito”. Balconcito? Ja et fotran! Unes portes d’accés al balcó de la façana, compartit amb altres habitacions, on només sortir t’hi trobaves un forat al terra, flors de plàstic pansides i una mena de pica-safareig amb taques sospitoses amb un mitjó brut dins... Era evident que pel balconcito entra aigua quan plou i es queda estancada al terra de l’habitació fins que s’asseca (deducció feta a partir d’una taca blanca que descoloria el terra de l’habitació).


Com era l’habitació? Dos llits amb llençols blancs d’olor a Flit, mantes amb boletes d’aquelles de gastat, i cobrellits grisos (bé, blanc brut). Una tauleta de nit amb un cendrer Amstel al mig i un paquet de Ducados obert dins el calaixet. Darrera la porta hi havia penjades dues camises de màniga curta descolorides... En un racó hi havia un sofà-plegatín més brut del que us podríeu imaginar i el terra cruixia com les escales a cada pas. El lavabo era d’obra més nova. Però no ajudava gaire si sumem que estava brut (vam haver-lo de netejar amb toallitas húmedas que per sort se’ns va acudir de comprar), que a l’endoll no podies endollar l’assecador de la brutícia enganxada que hi havia i que a l’armariet hi havia una pinta de plàstic blanca... de qui devia ser? Del senyor del Ducados i les camises? Misteri! Per sort o per desgràcia hi havia tovalloles, sí sí, tovalloles de quan Franco encara es reclenxinava el flequillo! La gran sorpresa ve quan demanem la clau i la dona-home ens explica no se quin rotllo... total, que no tenia clau, que a la tarda ja la tindríem... Vam decidir passar tot el dia fora. Primer Santander i després Santillana del Mar. Vam intentar arribar tan tard com vam poder per haver-hi de passar el mínim d’hores possible.


No cal dir que, quan vam tornar a l’antro els companys d’habitació ens estaven esperant –per sort, eren invertebrats. Vam fer un parell de partides a cartes, vam tancar la porta de l’habitació amb una clau que ens havia facilitat la dona-home que, per cert, no era la clau original de l’habitació i Utnoa va haver de fer pràcticament un màster en enginyeria per aconseguir-la tancar (Sànset, proveït més aviat de força que de manya, va desistir després d’uns quants grinyols de patiment que va fer la porta, que devia ser de la mateixa quinta que les tovalloles).


Cal dir-vos que haver vist Hostel una setmana abans no ajudava gaire a passar una bona nit en aquest “cutxitril”. Utnoa ho va batejar com “la nit de la por”. I, és que, la dona-home no estava sola. A LA TROPICAL també hi dormien els que, vam suposar, devien ser els seus pares, d’avançada edat. El pare (o la mare o la dona-home mateix) quan dormien soltaven un so similar al que devia proferir l’ogre Polifem quan Ulisses el va deixar cec. Utnoa no va poder dormir en tota la nit entre tos d’ogres, ansietat i por a una imminent mort a lo Saw. Vam falcar la porta amb la tauleta dels ducados i el cendrer Amstel i vam esperar que passessin les hores.


Abans de les 7 del matí ens disposàvem a fugir cames ajudeu-me, però quedava la darrera prova: sortir de l’habitació, baixar per les escales, trobar els interruptors de les diferents estances, obrir la porta de la cuina i sortir al carrer. Imagineu-vos l’aventura. Ho vam fer com si fóssim comandos militars en plena guerra mundial. El darrer pas era la cuina. Una olor infernal, que feia venir basques, quasi ens tomba. L’oli de fregir devia ser de la mateixa promoció que les tovalloles i la porta de l’habitació. Finalment, vam aconseguir sortir. Sense dir res vam entrar al cotxe i vam prémer l’accelerador espitosament fins Catalunya.


Per acabar, només dir-vos que LA PENSIÓN LA TROPICAL està al bonic i pintoresc poble “pasiego” de Puente Viesgo que, des d’ahir, ha estat rebatejat com a Puente Riesgo.


Si us agrada l’aventura ja no cal que marxeu al cul d’Àfrica o que bellugueu per l’Amazones més tropical. Més barat, més a prop i adrenalina garantida: PENSION LA TROPICAL, en PUENTE VIESGO, un RIESGO TOTAL!


*Utnoa i Sànset*

9 comentaris:

Jordi Casanovas ha dit...

vacances d'aventura! i el que riureu d'aquí a uns anys quan ho expliqueu a les sobretaules amb els amics...

Assumpta ha dit...

Aissssssss... jo és que quan surten vaters bruts ja m'agafa com unes sensacions... uffff

De totes formes, moltes gràcies per la informació!! Ja sé ON NO ANAR!! eeeeeecccsss

Ben tornats :-))

zel ha dit...

Ostres, a mi, ja em perdonareu, m'hagués vingut el riure boig...és que sóc així...ens va passar una cosa semblant a un alberg al meravellós bosc de Broceliande, a la Bretanya, on hi ha la suposada tomba del mag Merlí...quin alberg, valga'm déu, no es veia ni un bocí dels fogons, merda a dojo, escampada arreu, pudor de vi, fosc i amb acampada índia afegida...hi anàvem per tres nits (dits, aixecàvem els dits de riure no podíem parlar) i els vam anar abaixant fins que en va quedar un de sol, una nit, perquè plovia a bots i barrals i erem al cul del món... Ara, recordarem sempre l'alberg meravellós del bosc de fades...

Cris ha dit...

Mare de Deu senyor, jajajajjaaaaa, no t'emprenyis, però és una de les descripcions més fantàstiques d'una cutre-pensió, que jo també m'en he tobat.... no pateixis, que si pujo per allà dalt, territori fantàstic el que heu visitat per cert, ni m'hi acostaré.... al menys us quedarà el poder-ho explicar, com aquí, i que ens poguem "riure" d'una "desgracia ajena" tractada en to de comèdia :) Una salutació cordial per a tots dos!

sanset i utnoa ha dit...

Moltes gràcies als quatre per tenir la paciència de llegir tot el text!

Jordi: La veritat és que si que va ser tota una aventura. No ha faltat gaire per explicar-ho a amics i familiars i que tots es "tronxin" de riure!

Assumpta: el tema dels vàters és tabú per tu... ja en vam parlar un dia. Però ja et dic que el vàter no era el pitjor...

Zel: Doncs nosaltres vam pensar que sort q estàvem relativament a prop de casa. sinó... més por i més paranoies!

Cris: benvinguda al blog! Aviat farem una ullada al teu. Ja ho pots ben dir: cutre-pensió. Aquesta pensió és gràcies a la qual les pensions tenen mala reputació!

Joana ha dit...

Ostres! Suposo que els llençols eren vells i florits però nets? perquè si no segur que jo no hi dormo :))
Aixxx només de dir ronyosa ja em penso com era!
m'heu fet riure!!

Friks Vaporup ha dit...

Per desgràcia m'he trobat amb alguns "antros" com aquest que tan bé describiu, però en cap hi havia un d'aquests fantàstics especímens d'home-dona. Ho hauré de seguir provant :-)

Abelunimbus ha dit...

Osti quin fart de riure!! Vaya aventura. Quins fills de puta, per altra banda! Jo crec que això es deu poder denunciar per vàries raons: per publicitat enganyosa, per males condicions higièniques i perquè vés a saber si tenen permís per exercir!! Mare meva. És el risc de reservar per internet. Realment molt bo, el relat, m'hi he pogut anar veient bastant. Lo millor, lo de les flors de plàstic pansides; ja és el colmo!! En tot cas, segur que d'aquí un temps tot plegat us vindrà a la memòria amb un somriure a la boca. En tot cas, procuraré evitar la pensión en qüestió. si un dia aneu a Tarifa, intenteu evitar la Pensión Facundo. Avaiam, no és ni de bon troç un antro com LA TROPICAL, però segur que pel mateix baix preu trobo alguna cosa. Ja sabeu què diuen, no te vayas de este mundo, sin probar pipas Facundo!

sanset i utnoa ha dit...

jeje, moltes gràcies als nous visitants!

Joana: els llençols nets? jo crec q sí però hi havia taques permanents... d'aquelles que per molt que els rentis... eecs!

Friks: realment trobar-te amb un home-dona és una experiència terrorífica!

Abelunimbus: sí, fa gràcia, però és fort que t'hagis de veure així. de fet, no ens van demanar el DNI ni res, igual, com tu dius, no tenen cap permís...

Moltes gràcies i benvinguts al blog!