dimecres, 1 de juliol de 2009

Jaquetes, ximpleries, política, Armani, bolets al·lucinògens i Ariel Santamaria



Quan vaig fer 18 anys vaig encarar amb gust la meva majoria d’edat política. Ja podia anar a votar! –sembla malaltís que un adolescent quan faci 18 anys pensi en això, ho sé. Però sí! Quina il·lusió anar a votar a aquell partit amb el qual em veia totalment identificat.

Amb 18 anys ja era tot un homo politikon. Fins i tot, tenia la sana costum de començar a llegir el diari per la secció de política. Aquells eren els temps de la Dark Age de l’Aznar. Quina majoria absoluta més “divertida”. Un professor d’Història Contemporània de la universitat sempre ens explicava que a l’Estat espanyol s’havien succeït tres dictadures durant el segle XX: la de Primo, la del Paco, la Dictablanda –que valia per mitja- i la de l’Aznar i els seus esbirros, que valia per mitja més. Coi! i no s’equivocava! Anar a votar per primera vegada durant aquell període era pràcticament una obligació ètica i moral! Com podia governar l’Estat un tipo que havia votat “no” a la Constitució espanyola? I això que ell es sentia espanyol...

Que emocionant! A més a més, els polítics del PP em semblaven –i em semblen- uns tramposos faltats de conviccions i amb unes jaquetes ben repletes de butxaques per poder-s’hi guardar els resultats de totes les prevaricacions (sé que estic generalitzant), i calia fer-los fora del poder.

No entenia, i no entenc, com gent com el Piqué o el Pedro Heras van poder saltar del PSUC al PP. És com ser del Barça i fer-se del Madrid de cop! Un savi afirmava “sóc comunista mentre no tingui diners”. Després de llarga reflexió vaig veure la resposta: tu no et faràs del Madrid sent del Barça, perquè ser del Barça és un sentiment. Llavors, ser d’un partit polític no ho és? Pel que es veu, en molts casos no.

Ser polític és com anar al Mango o al Zara; un espai on un es prova roba –generalment jaquetes- perquè vol canviar-se de look per moda, per interès o perquè el gust li ha variat. Però no la paguen, no. Quan se la canvien és per fer més diners o aconseguir satisfer certs privilegis. A mi, quan vaig a comprar roba, això no em passa. Quina enveja!

He acabat per pensar que molts polítics, molts “animals polítics” són uns esquizofrènics, uns yonkis, uns consumidors habituals de bolets al·lucinògens o bé uns cabrits que entenen la societat com el seu servidor i no a l’inversa, com hauria de ser. I aquí no només hi entren els polítics del PP. També hi caben molts convergents, un grapat d’ecologistes d’Armani, algun que altre Ciutadà, un quintà de socialistes desorbitats i el Puigcercós&Co.

A aquell que volgués ser polític li haurien de fer un psicotècnic per veure si està prou preparat per servir al Poble. L’escena política perdria molts caps! Pocs se’n salvarien: el Duran i Lleida –no l’he votat mai, però em sembla bona gent-, el Carretero –és motiu d’alegria que algú deixi un seient ben calefactat per lluitar per unes idees concretes- i l’Ariel Santamaria –un sonat probablement, mai secundaré moltes de les seves idees i propostes però, aquest sí que està fotut en política per motius, més o menys, altruistes (si entenem “altruisme” com a sinònim d’anar a tocar el que no sona als partits majoritaris de l’escena política de Reus).

P.S. Per què he fet aquest text? He fet una petita prova que consistia en escriure un títol inconnex i sense sentit i,a partir d’aquest, he intentat dur a terme alguna cosa mínimament coherent. No sé si ho he aconseguit...
P.S. 2. Us preguntareu per què he posat una imatge del Salva Ballesta. Simple, m’ha semblat la millor manera de visualitzar el terme “ximpleria”.


*Sànset*

1 comentari:

Assumpta ha dit...

Doncs ho sento, has fracassat en l'intent de fer quelcom inconnex perquè t'ha quedat rodó!! :-)

Tens tota la raó en el que dius.

Ah!! jo també sóc rara... també esperava els 18 per poder votar, m'escoltava tots els "debates del estado de la nación" i coses així, però ja m'han avorrit.

La "classe política" fa llàstima. Començant per la seva poca preparació. Total i absolutament d'acord amb el que dius de Duran i Lleida (llàstima que no sigui una miiiica més tirant cap a l'independentisme), en Carretero i l'Ariel Santamaria (que el dia de Sant Pere anava molt guapo amb un vestit vermell)