I compte, que ja han posat l'intermitent per iniciar la maniobra d'avançament!
*Sànset*
JA ESTAN TARDANT AMB TARDÓN
Fa 21 hores
dilluns, 30 de novembre del 2009
Senyor PASTILLAS; Què veu ara pel retrovisor?
No es preocupi, que jo li ho mostro d'una forma molt visual:
dissabte, 28 de novembre del 2009
Una mattina mi son svegliato
Avui Utnoa se n’ha anat a passar uns dies a Nàpols amb les amigues. Tornarà dilluns a la nit.
-Merda! No m’han tocat els euromillones, jo que pensava que aquesta setmana SÍ!
Seran només tres dies. Hem estat moltíssimes vegades tres dies separats. Però, quan estem separats, estem relativament a prop. Aquest cop està a més de mil quilòmetres!
I sento un no sé què... No sé per quin coi de motiu he d’estar així, intranquil. Sé que és una persona que sap tenir cura d’ella mateixa i dels que estan al seu voltant. Però jo ja m’he quedat amb allò a dins...
Aquest matí li he intentat ensenyar quatre coses d’italià macarrònic. Entre elles “io sono stanco” (estic cansat), la meva preferida.
He estat dues vegades a Itàlia –Florència i Roma- i sempre m’he quedat amb dues coses:
1- Quin país més monumental!
2- Que guarros que són, els mal parits!
Només espero que s’ho passi molt bé i que vegi moltes coses –i faci moltes coses- interessants. Jo, per altra banda, i per no pensar-hi massa, me n’aniré aquesta tarda mateix al poble d’un amic meu a passar-hi la nit. Em quedaré allí fins demà després del futbol. Alguns anhelen això de fer de “Rodrígues”. A mi, particularment, no es que em faci massa gràcia.
Més val que per Nàpols no comentin massa que són catalanes. No sé per què, sempre que ens ha donat per conquerir coses no hem acabat de fer-nos massa amics amb els autòctons. Coses de la vida...
Recordo quan, a Roma, uns gitanets ens van intentar robar. Un amic meu -uns 120 quilograms X 1,90 metres de mole- els va soltar el “mecago’nDeú” més sonor de la història. Ens van entendre. Segur que més d’un pateix del cor des de llavors. Clar i català.
Utnoa, gaudeix d’aquests dies!!!
-Merda! No m’han tocat els euromillones, jo que pensava que aquesta setmana SÍ!
Seran només tres dies. Hem estat moltíssimes vegades tres dies separats. Però, quan estem separats, estem relativament a prop. Aquest cop està a més de mil quilòmetres!
I sento un no sé què... No sé per quin coi de motiu he d’estar així, intranquil. Sé que és una persona que sap tenir cura d’ella mateixa i dels que estan al seu voltant. Però jo ja m’he quedat amb allò a dins...
Aquest matí li he intentat ensenyar quatre coses d’italià macarrònic. Entre elles “io sono stanco” (estic cansat), la meva preferida.
He estat dues vegades a Itàlia –Florència i Roma- i sempre m’he quedat amb dues coses:
1- Quin país més monumental!
2- Que guarros que són, els mal parits!
Només espero que s’ho passi molt bé i que vegi moltes coses –i faci moltes coses- interessants. Jo, per altra banda, i per no pensar-hi massa, me n’aniré aquesta tarda mateix al poble d’un amic meu a passar-hi la nit. Em quedaré allí fins demà després del futbol. Alguns anhelen això de fer de “Rodrígues”. A mi, particularment, no es que em faci massa gràcia.
Més val que per Nàpols no comentin massa que són catalanes. No sé per què, sempre que ens ha donat per conquerir coses no hem acabat de fer-nos massa amics amb els autòctons. Coses de la vida...
Recordo quan, a Roma, uns gitanets ens van intentar robar. Un amic meu -uns 120 quilograms X 1,90 metres de mole- els va soltar el “mecago’nDeú” més sonor de la història. Ens van entendre. Segur que més d’un pateix del cor des de llavors. Clar i català.
Utnoa, gaudeix d’aquests dies!!!
Una mattina mi son svegliato
Una mattina mi son svegliato
Eo ho trovato l'invasor...
*Sànset*
divendres, 27 de novembre del 2009
País Petit
Tot llegint el darrer post de THE LOST ART OF KEEPING A SECRET m’ha vingut aquell cuquet, que de tant en tant em ve, d’escriure sobre allò que en Pujol en deia “País”.
L’altre dia, al post NOTÍCIES FRESQUES, esgrimia l’iniciativa de fundar el COCOUET. Tot això sota un tel satíric i irònic. Avui però, no escriuré en clau d’humor. Avui escriuré en clau d’amor. Ho puc fer. Sé estimar; estimo a la meva parella, estimo als meus i estimo al meu país.
De ben petit em va cridar l’atenció la figura d’en Xirinacs –que va ser amic del meu pare i company en la seva lluita. Gràcies a en Xirinacs, vaig descobrir els principis pacifistes d’en Ghandi. En Xirinacs predicava sempre una màxima d’en Ghandi, que mai he volgut oblidar, i que resa així: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”.
L’Estat espanyol ha estat, és i serà, violent amb allò que mai ha entès, que no entén i que no pretén entendre. L’Estat espanyol no entén l’existència del meu país. L’Estat espanyol no vol entendre perquè no em sento espanyol. La Constitució espanyola no em convida a viure lliurement; m’obliga a formar part d’una país que no és el meu. La Constitució espanyola és violenta i m’amenaça sota el paraigües d’uns articles -2 i 8- que permeten a l’exèrcit envair el meu país. La Constitució espanyola no em deixa triar lliurement el meu camí. Els mecanismes institucionals de l’Estat espanyol, com el tribunal constitucional, són bel·ligerants i violents amb el meu país.
Sóc un no violent. Però no puc restar neutral. Em sento atacat. Em sento ferit per un invasor que m’intenta fer desaparèixer a base de retallar les llibertats que em mereixo. Per tant, em declaro enemic de l’opressor, de l’invasor; de l’Estat espanyol.
Aplaudeixo això de les 12 editorials conjuntes del dia d’ahir. Una mostra d’unitat que ens fa més forts –menys dèbils. Ara bé; jo no vull un estatut. Jo no accepto molletes de pa, cada cop més diminutes, que només em serveixen per seguir malvivint. Jo vull una constitució. I sóc conscient que aquesta constitució mai l’obtindrem demanant-la. La llibertat no es demana, es pren. I ningú ens ho podrà negar; el dia que tots vulguem, el dia que siguem prou forts, el dia que deixem de ser un poble covard, aquell dia, serem lliures.
*Sànset*
L’altre dia, al post NOTÍCIES FRESQUES, esgrimia l’iniciativa de fundar el COCOUET. Tot això sota un tel satíric i irònic. Avui però, no escriuré en clau d’humor. Avui escriuré en clau d’amor. Ho puc fer. Sé estimar; estimo a la meva parella, estimo als meus i estimo al meu país.
De ben petit em va cridar l’atenció la figura d’en Xirinacs –que va ser amic del meu pare i company en la seva lluita. Gràcies a en Xirinacs, vaig descobrir els principis pacifistes d’en Ghandi. En Xirinacs predicava sempre una màxima d’en Ghandi, que mai he volgut oblidar, i que resa així: “El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor”.
L’Estat espanyol ha estat, és i serà, violent amb allò que mai ha entès, que no entén i que no pretén entendre. L’Estat espanyol no entén l’existència del meu país. L’Estat espanyol no vol entendre perquè no em sento espanyol. La Constitució espanyola no em convida a viure lliurement; m’obliga a formar part d’una país que no és el meu. La Constitució espanyola és violenta i m’amenaça sota el paraigües d’uns articles -2 i 8- que permeten a l’exèrcit envair el meu país. La Constitució espanyola no em deixa triar lliurement el meu camí. Els mecanismes institucionals de l’Estat espanyol, com el tribunal constitucional, són bel·ligerants i violents amb el meu país.
Sóc un no violent. Però no puc restar neutral. Em sento atacat. Em sento ferit per un invasor que m’intenta fer desaparèixer a base de retallar les llibertats que em mereixo. Per tant, em declaro enemic de l’opressor, de l’invasor; de l’Estat espanyol.
Aplaudeixo això de les 12 editorials conjuntes del dia d’ahir. Una mostra d’unitat que ens fa més forts –menys dèbils. Ara bé; jo no vull un estatut. Jo no accepto molletes de pa, cada cop més diminutes, que només em serveixen per seguir malvivint. Jo vull una constitució. I sóc conscient que aquesta constitució mai l’obtindrem demanant-la. La llibertat no es demana, es pren. I ningú ens ho podrà negar; el dia que tots vulguem, el dia que siguem prou forts, el dia que deixem de ser un poble covard, aquell dia, serem lliures.
*Sànset*
dijous, 26 de novembre del 2009
dilluns, 23 de novembre del 2009
Notícies Fresques
Avui, un pamflet espanyolista anomenat El País ens explica que el Tribunal Constitucional, entre d’altres coses, es carregarà el terme “nació” del preàmbul de l’Estatut de Catalunya. Sort que ho vam acabar posant al Preàmbul, l’arribem a ubicar a la part dogmàtica del text i ens bombardegen directament!
L’altre dia, una teleVICIó nacionalista i rònega, que alguns coneixen com Tele 5, s’adheria a una ximpleria que han proposat uns señoritos – el Manifiesto en defensa del Castellano- per plantejar al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui l’única llengua oficial de tot el territori i l'única que pueda ser utilizada por sus ciudadanos i d’obligatori coneixement. Alguns famosets s’hi han unit: Rosa Díez, Albert Boadella (quina sorpresa!), Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Álvaro Pombo, Aguirre, Gallardón o Soraya Sáenz de Santamaría, entre d’altres. Bé, la creme de la creme de la cultura española.
Ahir, el senyor Montilla declarava davant de les càmeres de tv3, per resumir-ho, que seria lleig que el TC tombés un Estatut referendat pel poble. També recordava que, en el cas que això succeís, seria el primer cop que un tribunal es carregués una llei que havia aprovat el Poble en referèndum i que havia passat per dos parlaments. El senyor Montilla en tenia l’ocasió, però no va enviar cap missatge d’avís al Tribunal. No fos cas que nosaltres intercedíssim o intentéssim influir –ja veus tu- en les decisions judicials! Com si no ho fes el PP o el PSOE!
Davant d’això nosaltres, els catalans (no confondre amb cataplins o catatònics), anem tragant sense bellugar massa del sofà, no fos cas que ens enviïn la Brunete! (que es diu així perquè la comanda un tal “Bruno”, el germà bessó de Sacha Baron Cohen).
L’altre dia, una teleVICIó nacionalista i rònega, que alguns coneixen com Tele 5, s’adheria a una ximpleria que han proposat uns señoritos – el Manifiesto en defensa del Castellano- per plantejar al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el castellà sigui l’única llengua oficial de tot el territori i l'única que pueda ser utilizada por sus ciudadanos i d’obligatori coneixement. Alguns famosets s’hi han unit: Rosa Díez, Albert Boadella (quina sorpresa!), Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Álvaro Pombo, Aguirre, Gallardón o Soraya Sáenz de Santamaría, entre d’altres. Bé, la creme de la creme de la cultura española.
Ahir, el senyor Montilla declarava davant de les càmeres de tv3, per resumir-ho, que seria lleig que el TC tombés un Estatut referendat pel poble. També recordava que, en el cas que això succeís, seria el primer cop que un tribunal es carregués una llei que havia aprovat el Poble en referèndum i que havia passat per dos parlaments. El senyor Montilla en tenia l’ocasió, però no va enviar cap missatge d’avís al Tribunal. No fos cas que nosaltres intercedíssim o intentéssim influir –ja veus tu- en les decisions judicials! Com si no ho fes el PP o el PSOE!
Davant d’això nosaltres, els catalans (no confondre amb cataplins o catatònics), anem tragant sense bellugar massa del sofà, no fos cas que ens enviïn la Brunete! (que es diu així perquè la comanda un tal “Bruno”, el germà bessó de Sacha Baron Cohen).
Davant d’aquests vergonyosos atacs i del “tansemenfotisme” de la nostre classe política dirigent (no confondre amb indigent) proposo la creació l’assemblea dels Catalans Organitzats Contra les Ofenses i els Ultratges Espanyolistes i Tradicionalistes (COCOUET). Tot seguit, us invito a formar-ne part i us ofereixo algunes de les iniciatives que proposaríem (sempre en podríeu afegir les vostres):
1 – Repartiment d’originals de la Constitució Espanyola fets amb paper de cel·lulosa PH 5.5. per tal que els poguéssim tenir al nostre WC i donar-los-hi utilitat pràctica quan ho veiéssim convenient. Evidentment, els articles 2 i 8 estarien repetits diverses vegades.
2 – Demanar al Govern d’Andorra que s’annexioni els Països Catalans.
3 – Proposar a Albert Boadella com a Català de l’any, a veure si infarta d’una vegada.
4 – Proposar a Johan Cruyff pel càrrec de President de la Generalitat, previ pagament d’unes classes de dicció (no confondre amb Adicció).
5 – Incloure alfals al menú del dia del Parlament.
*Sànset*
1 – Repartiment d’originals de la Constitució Espanyola fets amb paper de cel·lulosa PH 5.5. per tal que els poguéssim tenir al nostre WC i donar-los-hi utilitat pràctica quan ho veiéssim convenient. Evidentment, els articles 2 i 8 estarien repetits diverses vegades.
2 – Demanar al Govern d’Andorra que s’annexioni els Països Catalans.
3 – Proposar a Albert Boadella com a Català de l’any, a veure si infarta d’una vegada.
4 – Proposar a Johan Cruyff pel càrrec de President de la Generalitat, previ pagament d’unes classes de dicció (no confondre amb Adicció).
5 – Incloure alfals al menú del dia del Parlament.
*Sànset*
divendres, 20 de novembre del 2009
Homenatge al dictador
Avui, que és 20-N, ho celebrarem amb un curiós jeroglífic que plagio vilment de la revista La Codorniz, una revista d’humor que iniciava els seus passos a principis dels 40 del segle passat. Amb aquest jeroglífic, o amb informacions meteorològiques com “Reina en España un fresco general proveniente de Galicia”, és van jugar la salut.
*Sànset*
dimecres, 18 de novembre del 2009
CRÒNIQUES COL·LOQUIALS 2: UN DIMECRES QUALSEVOL
Són les 6:55 AM. Comença a sonar la cançó dels Barrufets que faig servir com a despertador; “Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món és on...” –ja sé que sembla freak- l’apago ràpid perquè Utnoa no es desvetlli. Em vesteixo a les fosques. Vaig al lavabo, no hi veig absolutament res. Em poso les lents de contacte. Ja hi veig una mica millor. Em passo la mà per la barba i penso: “M’he d’afaitar; semblo un terrorista islàmic”. Em pica. Em rento la cara i em pentino. Em menjo ben de pressa el bol de llet amb cereals de la marca Consum.
Surto de casa i vaig a buscar el cotxe per anar a treballar. Hi veig una dona just al darrere. A mesura que em vaig acostant ella em comença a mirar. Es mou. S’allunya. A la mà hi duu una corretja i a l’altre extrem d’aquesta hi ha un gos-rata. M’imagino que tinc un regal matiner que em banya el parafang. No m’equivoco. I, a més a més, el gos-rata no només ha pixat sinó que també ha alliberat a Willy i ara tinc part de les seves escames a la sola de la sabata esquerra. Em cago en el gos-rata. M’intento netejar la sola de la sabata rascant-la contra una llamborda dissortada. Faig el que puc.
Entro al cotxe i la pudor m’envaeix. Abaixo les finestretes i respiro més tranquil. Sort que no fa massa fred. Engego el cotxe. Poso primera i m’enfilo cap a la feina. Són les 7:19 AM. El Basté m’explica com uns pares han denunciat a la policia el seu fill adolescent quan aquest es dirigia al seu institut amb escopeta i la insana intenció de massacrar als companys de classe. El jove ho havia publicat al seu blog. Un agent explica en roda de premsa que el detingut era un noi educat, formal i amb unes adequades relacions socials i familiars. No ho veig clar. Per cert, es veu que el Milito avui jugarà uns minuts.
Són les 7:47 AM. Aparco el cotxe davant de la feina. Entro i fitxo. Falta quasi bé un quart d’hora per les 8:00 AM. Porto suelto. Vaig a la màquina de cafè, hi tiro 35 cèntims i em demano un tallat. Surto fora. Em bec el tallat i em fumo un cigarret. Era un tallat "instantani". El cafè em remou el sistema digestiu. Corro al lavabo. Ara sóc jo qui he alliberat a Willy.
Són les 8:02 AM. Tinc un parell de sol•licituds de Fiscalia. Les tramito. Ho han fet tot el malament que han pogut. M’han fet perdre el temps.
Són les 8:40 AM. Em fan mal els ulls. Els tanco i intento recordar com van ser els primers dies a la blogosfera. Sànset, coi, fes el favor d’actualitzar i presentar-te en societat! –em deia Utnoa. Sí, sí, avui ho faré! - li responia cada dia. Vaig començar a burxar el nostre blog. Vaig veure que ella n’havia enllaçat un parell. Els vaig mirar. Eren el Blog de l’Assumpta (magnífic) i les Cròniques de Sota el Mugró (també). Vaig pensar que el mugró deuria ser el d’ella. Em va fer gràcia el nom i vaig començar a llegir-me’l. Els escrits eren molt bons i l’arquitectura de la pàgina em va agradar molt. Ja m’hi havia enganxat! Un blog d’una parella, com el nostre, però en bo! Quina enveja!
*Sànset*
Surto de casa i vaig a buscar el cotxe per anar a treballar. Hi veig una dona just al darrere. A mesura que em vaig acostant ella em comença a mirar. Es mou. S’allunya. A la mà hi duu una corretja i a l’altre extrem d’aquesta hi ha un gos-rata. M’imagino que tinc un regal matiner que em banya el parafang. No m’equivoco. I, a més a més, el gos-rata no només ha pixat sinó que també ha alliberat a Willy i ara tinc part de les seves escames a la sola de la sabata esquerra. Em cago en el gos-rata. M’intento netejar la sola de la sabata rascant-la contra una llamborda dissortada. Faig el que puc.
Entro al cotxe i la pudor m’envaeix. Abaixo les finestretes i respiro més tranquil. Sort que no fa massa fred. Engego el cotxe. Poso primera i m’enfilo cap a la feina. Són les 7:19 AM. El Basté m’explica com uns pares han denunciat a la policia el seu fill adolescent quan aquest es dirigia al seu institut amb escopeta i la insana intenció de massacrar als companys de classe. El jove ho havia publicat al seu blog. Un agent explica en roda de premsa que el detingut era un noi educat, formal i amb unes adequades relacions socials i familiars. No ho veig clar. Per cert, es veu que el Milito avui jugarà uns minuts.
Són les 7:47 AM. Aparco el cotxe davant de la feina. Entro i fitxo. Falta quasi bé un quart d’hora per les 8:00 AM. Porto suelto. Vaig a la màquina de cafè, hi tiro 35 cèntims i em demano un tallat. Surto fora. Em bec el tallat i em fumo un cigarret. Era un tallat "instantani". El cafè em remou el sistema digestiu. Corro al lavabo. Ara sóc jo qui he alliberat a Willy.
Són les 8:02 AM. Tinc un parell de sol•licituds de Fiscalia. Les tramito. Ho han fet tot el malament que han pogut. M’han fet perdre el temps.
Són les 8:40 AM. Em fan mal els ulls. Els tanco i intento recordar com van ser els primers dies a la blogosfera. Sànset, coi, fes el favor d’actualitzar i presentar-te en societat! –em deia Utnoa. Sí, sí, avui ho faré! - li responia cada dia. Vaig començar a burxar el nostre blog. Vaig veure que ella n’havia enllaçat un parell. Els vaig mirar. Eren el Blog de l’Assumpta (magnífic) i les Cròniques de Sota el Mugró (també). Vaig pensar que el mugró deuria ser el d’ella. Em va fer gràcia el nom i vaig començar a llegir-me’l. Els escrits eren molt bons i l’arquitectura de la pàgina em va agradar molt. Ja m’hi havia enganxat! Un blog d’una parella, com el nostre, però en bo! Quina enveja!
*Sànset*
dilluns, 16 de novembre del 2009
dissabte, 14 de novembre del 2009
Fa un any...
Avui fa un any que estàvem a Bagà. Al Santuari El Paller. Vam estar tan bé! Oi? I feia un fred!!! Jo m'ho vaig passar molt bé, va ser genial. Almenys en guardo un record molt maco.
I vam anar fins a Puigcerdà, i recordes que feia fred i vam haver d'entrar en una cafeteria a fer un cafè amb llet? I que una bona dona ens va fer una speed guia per l'arxiu comarcal? Sempre fas amics tu! I vam anar a Llívia! Te'n recordes quin lio de carretera per trobar-ho?! És que un cop entres a França no hi ha qui s'entengui! I allí també, un fred que pela! I recordo que em vaig veure un Cacolat.
Ah, i te'n recordes per anar a tocar neu? quins lios! On ens vam fer la foto del nostre perfil! I em vas posar una bola de neu per disn els pantalons! T'hagués matat!!!!
I vam anar a Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll també! Si que vam fer coses, no? I aquells sopars del Santuari... mmm.. bons! I els cubates a la llar de foc! I tota la casa per nosaltres!
Em faig enveja a mi mateixa!
Tu te'n recordes?
*Utnoa*
PD a les 18:10h - Jaja, te'n recordes quan l'home ens va deixar entrar al tètric santuari i se'ns va apagar el llum?! Terror!
I vam anar fins a Puigcerdà, i recordes que feia fred i vam haver d'entrar en una cafeteria a fer un cafè amb llet? I que una bona dona ens va fer una speed guia per l'arxiu comarcal? Sempre fas amics tu! I vam anar a Llívia! Te'n recordes quin lio de carretera per trobar-ho?! És que un cop entres a França no hi ha qui s'entengui! I allí també, un fred que pela! I recordo que em vaig veure un Cacolat.
Ah, i te'n recordes per anar a tocar neu? quins lios! On ens vam fer la foto del nostre perfil! I em vas posar una bola de neu per disn els pantalons! T'hagués matat!!!!
I vam anar a Sant Joan de les Abadesses i a Ripoll també! Si que vam fer coses, no? I aquells sopars del Santuari... mmm.. bons! I els cubates a la llar de foc! I tota la casa per nosaltres!
Em faig enveja a mi mateixa!
Tu te'n recordes?
*Utnoa*
PD a les 18:10h - Jaja, te'n recordes quan l'home ens va deixar entrar al tètric santuari i se'ns va apagar el llum?! Terror!
dijous, 12 de novembre del 2009
El conte de les sabates
Un dia, ja fa temps, una amiga em va explicar un conte. Era un conte d'un dels reculls de Jorge Bucay. No és que sigui una aficionada als escrits d'aquest bon home, però en aquell moment, per tot plegat, aquell conte em va venir de fàbula.
Com que va veure que m'havia agradat i que lligava amb la meva situació l'endemà quan ens vam veure em va donar una cosa. Havia imprès un petit dibuix d'unes sabates i l'havia plastificat. "Perquè les portis a la cartera". I així ho faig. Allà on vaig les sabates m'acompanyen.
A vegades FER SABATES és una bona opció!
Com que va veure que m'havia agradat i que lligava amb la meva situació l'endemà quan ens vam veure em va donar una cosa. Havia imprès un petit dibuix d'unes sabates i l'havia plastificat. "Perquè les portis a la cartera". I així ho faig. Allà on vaig les sabates m'acompanyen.
A vegades FER SABATES és una bona opció!
*Utnoa*
DOS NÚMEROS MENYS
Un home entra en una sabateria i un amable venedor se li acosta:
-En què puc servir-lo, senyor?
- Voldria un parell de sabates negres com les de l’aparador.
-I tant, senyor. A veure: el número que busca deu ser... un quaranta-u, oi?
- No. Vull un trenta-nou, si us plau.
- Disculpi, senyor. Fa vint anys que treballo en això i el seu número deu ser un quaranta-u. Potser un quaranta, però no un trenta-nou.
- Un trenta-nou, si us plau.
- Disculpi, em permet que li prengui mida del peu?
- Prengui la mida del que vulgui, per això vull un parell de sabates del trenta-nou.
El venedor treu del calaix aquell aparell estrany que utilitzen els venedors de sabates per mesurar peus i, amb satisfacció, proclama: “Ho veu? És el que jo li deia: quaranta-u!”.
-Digui’m, qui pagarà les sabates, vostè o jo?
- Vostè.
- D’acord. Doncs llavors, em pot donar un trenta-nou?
El venedor, entre resignat i sorprès, marxa a buscar el parell de sabates del trenta-nou. Pel camí s’adona del que passa: les sabates no són per a l’home, sinó que segurament són per fer un regal.
- Senyor, aquí les té: el trenta-nou, i negres.
- Em pot portar un calçador?
- Se les posarà?
- Sí, es clar.
- Són per a vostè?
- Sí! Em pot portar un calçador?
El calçador és imprescindible per aconseguir que aquell peu entri en aquella sabata. Després de provar-ho diverses vegades i de ridícules posicions, el client aconsegueix ficar tot el peu dins la sabata.
Entre ais i grunys fa unes passes sobre la catifa, amb creixent dificultat.
- Està bé. Me les quedo.
Al venedor li fan mal els peus pel sol fet d’imaginar els dits del client aixafats dins les sabates del trenta-nou.
- Les hi embolico?
- No, gràcies. Me les emporto posades.
El client surt de la botiga i camina, com pot, les tres illes de cases que el separen de la feina. Treballa com a caixer en un banc.
A les quatre de la tarda, després d’haver passat més sis hores de peu dins aquelles sabates, té la cara desencaixada, els ulls vermells i les llàgrimes li cauen copiosament dels ulls.
El seu company de la caixa del costat l’ha estat observant tota la tarda i està preocupat per ell.
- Què et passa? Et trobes malament?
- No. Són les sabates?
- Què els passa, a les sabates?
- M’estrenyen.
- Què els ha passat? S’han mullat?
- No. Són dos números més petites que el meu peu.
- De qui són?
- Meves.
- No t’entenc. No et fan mal els peus?
- M’estan matant, els peus.
- I doncs?
- T’explico – diu, empassant saliva -. Jo no visc una vida de grans satisfaccions. En realitat, durant els darrers temps tinc molt pocs moments agradables.
- I?
-M’estic matant amb aquestes sabates. Pateixo terriblement, és cert... Però d’aquí unes hores, quan arribi a casa i me les tregui, pots imaginar el plaer que sentiré? Quin plaer, paio! Quin plaer!
dimecres, 11 de novembre del 2009
dilluns, 9 de novembre del 2009
Records d'aquella operació
Avui fa 20 anys que van operar al meu bon amic -i mediàtic- Berlín. Aquella càrrega que el meu amic portava a sobre, aquell teló d’acer, era per molts la vergonya d’Europa. És una de les primeres coses que recordo, si hi sumem la mort del Ceaucescu. Tot Europa –excepte la URSS i satèl•lits- ho va aplaudir.
Ara en commemorem el 20è aniversari. Molts diuen; “aquella operació va significar el principi del final de la guerra freda, va ser tot un èxit!”. Vaig tenir la sort de poder anar a veure en Berlín fa relativament poc temps, i crec que és un dels paios més ordenats, coherents i moderns de tot Europa.
Ara en commemorem el 20è aniversari. Molts diuen; “aquella operació va significar el principi del final de la guerra freda, va ser tot un èxit!”. Vaig tenir la sort de poder anar a veure en Berlín fa relativament poc temps, i crec que és un dels paios més ordenats, coherents i moderns de tot Europa.
Ara, quan el vaig anar a veure em va parlar sobre aquella ferida, al ben mig de la cara, que va patir accidentalment el dia 13 d’agost de l’any 61, i que va tenir oberta pràcticament 30 anys, infectant-se-li diverses vegades i deformant-li el somriure, ensopint-li la mirada i enfosquint-li el cor.
Les marques de la cirurgia encara són ben visibles. La cicatriu d’aquella ignomínia és mostra barroera i petulant. Sembla que els músculs de la seva part dreta encara no estiguin recuperats del tot, i no segueixin harmònicament el so de la melodia que dicta l’altra part. Potser la part destra creu que els metges no es van prendre tantes molèsties com es van prendre per salvaguardar-ne la meitat esquerra. Potser la part dreta de la cara d’en Berlín se sent infravalorada, menystinguda, i creu que tots pensen que no va patir tant com la part esquerra durant aquells quasi trenta anys.
L’amic Berlín em va reconèixer que en ell era cert allò de tenir un perfil bo, i que sempre ensenyava la galta més polida, l’esquerra, quan havia de sortir en una fotografia.
-Amic Berlín- li vaig dir- què no veus que de cara només en tenim una? què no saps que no només pots mirar el futur ensenyant un sol perfil? què no notes com una part de la teva cara et demana que te l’estimis tant com l’altra?
Per sort, en Berlín és un paio intel•ligent i, amb els anys, i mitjançant uns adequats exercicis de rehabilitació, tornarà a mostrar aquell somriure que, ja fa temps, va arribar a meravellar a tot Europa. En Berlín és un líder amb sort, que es va poder sotmetre a aquella operació de l’any 1989.
Des d’aquí, li desitjo tota la sort del món perquè s’acabi de recuperar i trameto el meu anhel perquè altres amics meus (na Palestina, na Melilla, en Mèxic, na Corea, etc) puguin ser operats com més aviat millor.
-Amic Berlín- li vaig dir- què no veus que de cara només en tenim una? què no saps que no només pots mirar el futur ensenyant un sol perfil? què no notes com una part de la teva cara et demana que te l’estimis tant com l’altra?
Per sort, en Berlín és un paio intel•ligent i, amb els anys, i mitjançant uns adequats exercicis de rehabilitació, tornarà a mostrar aquell somriure que, ja fa temps, va arribar a meravellar a tot Europa. En Berlín és un líder amb sort, que es va poder sotmetre a aquella operació de l’any 1989.
Des d’aquí, li desitjo tota la sort del món perquè s’acabi de recuperar i trameto el meu anhel perquè altres amics meus (na Palestina, na Melilla, en Mèxic, na Corea, etc) puguin ser operats com més aviat millor.
*Sànset*
diumenge, 8 de novembre del 2009
La meva mare
Quan tinc molta feina i fa dies que no escric al blog Sànset em comença a incordiar insistentment "que no escrius al blog? que no escrius al blog? et toca escriure al blog! sempre he d'escriure jo! sóc el motor del blog! que no escrius al blog? bla bla bla...". I avui, m'he despertat que em pixava a les 8 i 10. Realment això és una putada. Què fas? Te'n tornes al llit? He pensat que potser que aprofités per fer una mica de feina, imprimir uns documents... Total que m'he posat a navegar... I he fet cap al blog. I dic, potser que escriguis alguna cosa, no?
I he pensat que faria un breu, senzill i petit homenatge a la meva mare. Sempre he tingut la sensació que estava una mica boja, comparat amb les altres mares, però clar, jo conec a les altres de cara enfora, no sé quina és la seva conducta quan estan a l'entorn familiar. Així què és quelcom que sempre ha quedat en dubte, això de si ma mare està boja o no.
(ei avui fot un vent terrible!!)
Total, que he recordat que tinc un escrit d'un dia que ella planxava i jo estava intentant estudiar, fa alguns anys ja. M'estava molestant tant que era impossible estudiar, i vaig optar per escriure tot el que anava dient. I aquí ho teniu, no perquè li trobeu sentit, només per dir-li que l'estimo i que m'agrada molt com és. Sense ella tot seria més avorrit.
I he pensat que faria un breu, senzill i petit homenatge a la meva mare. Sempre he tingut la sensació que estava una mica boja, comparat amb les altres mares, però clar, jo conec a les altres de cara enfora, no sé quina és la seva conducta quan estan a l'entorn familiar. Així què és quelcom que sempre ha quedat en dubte, això de si ma mare està boja o no.
(ei avui fot un vent terrible!!)
Total, que he recordat que tinc un escrit d'un dia que ella planxava i jo estava intentant estudiar, fa alguns anys ja. M'estava molestant tant que era impossible estudiar, i vaig optar per escriure tot el que anava dient. I aquí ho teniu, no perquè li trobeu sentit, només per dir-li que l'estimo i que m'agrada molt com és. Sense ella tot seria més avorrit.
És terrible. I cada vegada farà més calor. No sé per què fa tanta calor si a l’hivern va fer tan de fred. Jo me’n vaig anar aquell dia a Valls, com vaig ser tan ruc. No, perquè, ves, alomillor has de marxar a la una o a les dues quan ja fa calor. M’estic morint de calor. Uf! No es pot planxar, eh? Em sembla que ho deixaré per un altre dia. És el Pol que necessita tanta roba i tot se li ha de planxar! Tu bona altra. Aquesta Míriam té uns plitarals d’aquí davant. Sa mare no en té pas tants. A tu t’agraden l’altra gent?
*Utnoa*
divendres, 6 de novembre del 2009
CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 1: “ser un nyu”
“Ser un NYU” és una expressió que es va començar a obrir pas pel món durant el mes de juliol de l’any 2002 en una excavació arqueològica tarragonina. La seva definició vindria a ser; “persona estranya i extravagant –freak- relacionada, directa o indirectament, amb el món de la història i de l’arqueologia”.
En aquella calorosa excavació teníem un senyor, el NYU original i a partir del qual deriven tots els altres NYUS, bastant curiós. El primer NYU –primus inter pares- era un home de mitjana edat que, sense cap estudi relacionat amb la història, es va presentar voluntari a treballar al jaciment. Nosaltres, com 14 pics foraden més que 13, el vam acceptar amb els braços ben oberts. El terme NYU s’estava gestant. Aquell senyor arribava a la feina mitja hora abans, sempre ben pentinat i engominat, per observar tot el que havien fet els altres el dia anterior, i sempre que trobava alguna cosa –ja sigui pedra, runa o ós de qualsevol bèstia- se’ns acostava cridant i dient que acabava de fer un gran descobriment. Quan nosaltres li explicàvem el que era realment la troballa, ell és limitava sempre a dir; “buiiino, tarde o pronto, to llegará”. El primer de tots els NYUS ja era entre nosaltres.
Amb el pas del temps, i per influència del NYU primigeni, van anar apareixent nous NYUS a l’excavació: un arqueòleg aficionat que afirmava que la civilització egípcia i la romana tenien els seus orígens en l’espai exterior; un heavy de broma que no es treia els texans d’hivern ni per dormir -estant a 40 graus a l’ombra...- i un llicenciat en història que es podia passar 8 hores seguides torturant-nos amb els seus monòlegs horribles, sense sentit i de collita pròpia –aquest darrer, per cert, era un híbrid entre NYU i JUANTXI, doncs era ganxet.
A partir d’aquí, el nombre de NYUS es va anar expandint, arribant a afectar als paletes d’un edifici en construcció que teníem la vora. Un dels paletes, el PALETA-NYU més remarcable, se’m va acostar un migdia i em va dir: “que raros que eran estos romanos. Todavía no entiendo esa manía suya de hacer las casas bajo el suelo”. Vaig veure la llum. Per què mai no m’ho havia plantejat? Potser, els nyus no em deixaven veure el cocodril.
En aquella calorosa excavació teníem un senyor, el NYU original i a partir del qual deriven tots els altres NYUS, bastant curiós. El primer NYU –primus inter pares- era un home de mitjana edat que, sense cap estudi relacionat amb la història, es va presentar voluntari a treballar al jaciment. Nosaltres, com 14 pics foraden més que 13, el vam acceptar amb els braços ben oberts. El terme NYU s’estava gestant. Aquell senyor arribava a la feina mitja hora abans, sempre ben pentinat i engominat, per observar tot el que havien fet els altres el dia anterior, i sempre que trobava alguna cosa –ja sigui pedra, runa o ós de qualsevol bèstia- se’ns acostava cridant i dient que acabava de fer un gran descobriment. Quan nosaltres li explicàvem el que era realment la troballa, ell és limitava sempre a dir; “buiiino, tarde o pronto, to llegará”. El primer de tots els NYUS ja era entre nosaltres.
Amb el pas del temps, i per influència del NYU primigeni, van anar apareixent nous NYUS a l’excavació: un arqueòleg aficionat que afirmava que la civilització egípcia i la romana tenien els seus orígens en l’espai exterior; un heavy de broma que no es treia els texans d’hivern ni per dormir -estant a 40 graus a l’ombra...- i un llicenciat en història que es podia passar 8 hores seguides torturant-nos amb els seus monòlegs horribles, sense sentit i de collita pròpia –aquest darrer, per cert, era un híbrid entre NYU i JUANTXI, doncs era ganxet.
A partir d’aquí, el nombre de NYUS es va anar expandint, arribant a afectar als paletes d’un edifici en construcció que teníem la vora. Un dels paletes, el PALETA-NYU més remarcable, se’m va acostar un migdia i em va dir: “que raros que eran estos romanos. Todavía no entiendo esa manía suya de hacer las casas bajo el suelo”. Vaig veure la llum. Per què mai no m’ho havia plantejat? Potser, els nyus no em deixaven veure el cocodril.
*Sànset*
dimecres, 4 de novembre del 2009
Ja s'aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Petita estimada
Ha estat un llarg, fred i solitari hivern
Petita estimada
Sembla que hagi durat anys
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Petita estimada
El somriure retorna als nostres rostres
Petita estimada
Sembla que la llum no hagi existit durant anys
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
SOL, SOL, SOL
Ja arriba
SOL, SOL, SOL
Ja arriba
Petita estimada
Sento com el gel es va desfent lentament
Petita estimada
Sembla que la llum no hagi existit durant anys
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Petita estimada
Ha estat un llarg, fred i solitari hivern
Petita estimada
Sembla que hagi durat anys
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Petita estimada
El somriure retorna als nostres rostres
Petita estimada
Sembla que la llum no hagi existit durant anys
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
SOL, SOL, SOL
Ja arriba
SOL, SOL, SOL
Ja arriba
Petita estimada
Sento com el gel es va desfent lentament
Petita estimada
Sembla que la llum no hagi existit durant anys
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
Ja s’aixeca el sol
Ja s’aixeca el sol
I jo et dic que això està bé
*Sànset*
dimecres, 28 d’octubre del 2009
Demanar-me perdó per ser com sóc
Per coses que es van donant a la vida moltes vegades he d’acabar concloent (després de molt donar-hi voltes) que un determinat grup de persones és indesitjable, fet que fa que et quedis amb una mínima sensació d’alleugeriment. Penso, això passa perquè aquesta gent són així, me n’allunyo i punt, o, simplement, no m’hi he de casar pas! Així que passo, ja en trobaré de millor. Això significa que no em culpabilitzo i justifico a favor meu el fet de no encaixar en aquell grup, fet que fa que acabi suposant que són ells els raros i no jo.
Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.
Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.
Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.
Utnoa
Però el problema ve quan aquest fet s’ha donat massa vegades. Quan ha arribat un punt que, amb relativament poca trajectòria vital, he hagut de tenir aquest pensament una quantitat de vegades que comença a ser sospitós. Sospirós de què? Doncs que possiblement, i ara ve el quid de la qüestió, la rara avis sigui jo.
Ho podria escriure en clau d’humor. Però quan t’adones d’una cosa així la musculatura de la teva cara no pot articular somriure. Sóc RARA. DIFERENT. I no en el bon sentit de la paraula. I ahir va ser la culminació. Ahir ho vaig veure! No és culpa d’aquell, ni de l’altre, ni del de més enllà. Qui no encaixa sóc jo.
Així que he de demanar-me perdó per ser com sóc. Per tenir les meves idees, els meus principis, la meva expressió de les emocions i sentiments, els meus pensaments, aquesta cara, aquest cos i aquest cabell, la meva mirada i el meu grau de simpatia, la meva expressió, el meu caràcter i el meu mal geni, la meva sinceritat i el meu respecte. Tot això no val per res. Tot això em porta a desqualificar als altres quan em comparo amb ells. I no pot ser que tot el món estigui equivocat. Ja he baixat del núvol.
Utnoa
dilluns, 26 d’octubre del 2009
GENERACIÓ X
Els avis de la meva generació ens expliquen com van viure la guerra civil i el primer i cruent franquisme. Els pares de la meva generació parlen d’una infància austera i de la lluita per assolir unes llibertats robades, de com van viure la mort del dictador i sobre com van veure una transició democràtica amb la remor de sabres de fons.
En aquest punt em pregunto: i que coi explicaré jo –i els de la meva generació- si es dóna el cas que ens pregunten, quan el meu pare corria davant els grisos i jo només em corro festes? o quan la meva àvia –iaia- veia com els vells “malmenjaven” el que podien, fins i tot excrement, i jo “malmenjo” perquè vaig massa sovint al McDonald’s?
Potser tindrem coses per explicar; potser explicarem que vam viure una època de tirans –Bush, Sadam, Iker Jiménez, Aznar- o una època on es premiava l’estupidesa per sobre de qualsevol altra cosa –si em permeteu, tornaré a recórrer a l’exemple de l’Aznar. O potser, els explicarem com ens ho vam fer per descobrir els magnífics trucs per “petar-nos” un dels molts jocs de la PlayStation3.
En aquest punt em pregunto: i que coi explicaré jo –i els de la meva generació- si es dóna el cas que ens pregunten, quan el meu pare corria davant els grisos i jo només em corro festes? o quan la meva àvia –iaia- veia com els vells “malmenjaven” el que podien, fins i tot excrement, i jo “malmenjo” perquè vaig massa sovint al McDonald’s?
Potser tindrem coses per explicar; potser explicarem que vam viure una època de tirans –Bush, Sadam, Iker Jiménez, Aznar- o una època on es premiava l’estupidesa per sobre de qualsevol altra cosa –si em permeteu, tornaré a recórrer a l’exemple de l’Aznar. O potser, els explicarem com ens ho vam fer per descobrir els magnífics trucs per “petar-nos” un dels molts jocs de la PlayStation3.
Per sort, sempre els quedaran els avis, que els explicaran com l’apatia va matar la generació X.
*Sànset*
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Pixades fora de test
Acostumem a ser poc concrets amb el significat correcte de les expressions o paraules que emprem habitualment. Molts diem “avui tinc estrès” o “quina ansietat que porto a sobre”. Evidentment, l’estrès no és cosa d’un dia i l’ansietat es bastant més que una qüestió puntual derivada d’un jorn feixuc. Banalitzacions, que fem molts, del dia a dia.
Com em faig gran, rellegeixo i/o fullejo llibres per refrescar la memòria. Avui m’ha caigut a les mans La España Imperial, de John H. Elliott; un manual d’història moderna d’Espanya, per així dir-ho. Teòricament és un manual dels bons. He començat a mirar-me’l pel primer capítol, que tracta diferents aspectes relacionats amb el matrimoni de Ferran d’Aragó i d’Isabel de Castella. Quasi em cauen els collons a terra! El senyor Elliott –que, com us podeu imaginar, no va néixer ni ha la Pobla de Segur ni a Quintanilla de Onésimo- afirma obertament l'existència del concepte polític “d’España” al referir-se al segle XV. Potser el senyor Elliott no sabia de que anava el rollo, potser va escriure el llibre per obligació, ves a saber. Com que ja és mort, no ho sabrem mai del cert.
Ara bé, aquesta idea d’España com a nació pràcticament preexistent ha calat fort en segons quins sectors del pseudointel·lectualisme més rònec, ranci i juantxi de la península ibèrica. Individus com Garcia de Cortázar –capaç d’afirmar que els ibers eren “españoles con taparrabos”- o engendros com Pío Moa, són alguns dels grans bastards de la cultura d’avui en dia. Obviaré fer comentaris sobre Fedeguico Jiménez Losantos o sobre Fernando Savater, ja que el primer no pot ser titllat ni de pseudointel·lectual, i el segon pateix de dislèxia verbal (diu que és antinacionalista quan és espanyolista “a muerte”) i a més, em fan peneta els anys i els “malstragos” que ha degut patir el desgraciat de l’Amador.
A veure, aclarim termes, el concepte “d’España” és d’origen llatí i fa referència a aspectes geogràfics. España com a realitat política no es comença a formar fins que no arriba el primer Borbó. I el “Reino de España” no neix per la voluntat d’un poble que se sentia español. No senyors, no va ser així. L’any 1702 quan la va palmar l’impotent de El Hechizado, aquí -o allí- ningú se sentia español; uns se sentien castellans, perquè vivien al regne de Castella, uns altres navarresos, uns altres aragonesos i, potser, alguns es consideraven catalans. Però d’español, cap ni un. Zero patatero, perquè m'entenguin. “La invención de España” -concepte fantàstic que li robo al gran Inman Fox- és simplement l’excusa de Felip de Borbó i els “novaplantesos” –concepte que ja he inventat jo- per carregar-se un regne, el d’Aragó (sí, sí, res de Corona Catalano-aragonesa; Corona d’Aragó, simplement per jerarquia de títols, perquè nosaltres no teníem rei, teníem comte), amb lleis i furs inclosos i, ja de pas, intentar que tot respongués al model castellà. El fill bord que va néixer va ser femella i li van posar “España”. Clar, entendem-nos, si hagués passat tot a dir-se “Castilla” i no “España” hagués cantat massa que el tema era una annexió en tota regla i segur que hi hagués hagut un rebot generalitzat a Europa, que ara no ve al cas explicar. Després, ja ho sabem; els Borbons van fer un intent d’exercici de centralització a la francesa que va acabar sent un xurro, suposo que pel mal estat de les carreteres i per l’estupidesa congènita i hereditària que demostren tenir tots els monarques de sobredita dinastia.
I tot això no ho dic jo perquè em senti més o menys espanyol o més o menys català. Això són fets, no interpretacions. I per a més INRI, després venen el grapat d’eminències de la ximpleria i et diuen que ells són una Nación (i de les primeres, de les guais!) i que tu en formes part i que, com a molt, tu habites en una región que forma part de la Nación. Sí, una región superxula on hi parlem un idioma segundón –que igual resulta que acaba sent un dialecte del castellà, ves tu a saber- i on tenim un folklore que ens permet ballar sardanes, posar-nos barretina i berenar “pantumata”.
Que se’n vagin a fer punyetes ells i la seva Nación! Catalunya era una nació molt abans que els espanyols tinguessin la més remota idea del que significa aquesta paraula. I, a més a més, com que engego a fer punyetes la seva Nación, engego a fer punyetes la seva selección, la seva Corona, el seu himne i la seva lletra (¿?), la seva bandera, els seus intel·lectuals intel·lectualment analfabets i carregats de romanços i a la mare que va parir España, que era francesa. I si algú vol seguir pixant fora de test que m’apliqui la llei antiterrorista perquè, al damunt, em solidaritzo amb el poble basc.
*Sànset*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
