dijous, 24 de març de 2011

GENT EN CRISI (1?)

(Això no sé que pretén ser i molt menys imagino si n'hi haurà més d’una. No ho sé i ni ho vull saber. Això sí, com a mínim, que puguem riure’ns de les nostres penes. Gent en crisi...)


*Sànset en crisi*

QUÈ COI ÉS AIXÒ? (II) - an de uiner is...

Aquesta setmana, que sembla que estem animadets, li fotrem a la 2a entrega del QUÈ COI ÉS AIXÒ?

For-if-de-flais, us torno a passar les regles: el joc es basa –per així revitalitzar la Catosfera amb la nostra super-mega-ultra-influència- en escollir l’opció que jo proposi i que s’escaigui més amb el que vegeu a la imatge.

De tant en tant anirà sortint un joc d’aquests. Sense data fixa, quan a mi em doni la gana. Al cap d’uns quants dies –sense data fixa, quan a mi em doni la gana- donaré la solució, que serà la que a mi més em convingui, clar. Qui a La Gran Gala Final de Finals d’Any hagi aconseguit més encerts s’endurà un super-mega-ultra-premi que encara he de concretar...

Va doncs, pit i collons!

Què coi és això?

A - El germà d’en Sergio Ramos resumint el contingut de l’edició del vocabulari complert del futbolista.

B - Un secundari de Callejeros.

C - Un amic del Zapatero vaticinant el final de la crisi.

D - L’agent d’en Mourinho.

E - Un testicle de Jehobà gaudint d'una sobredosi de cafè/carajillo/LSD.

F - Un pagès d’Alcanar intentant col•locar l’estoc de mandarines tardanes.

G - Un senyor que pateix ejaculació precoç i no té cap problema en esbombar-ho als quatre vents.


*Sànset*

dijous, 17 de març de 2011

ABIDAL

No cal que digui que espero que l’Eric es recuperi tan ràpid com sigui possible i que el que pateix en poc temps sigui només una anècdota. Em considero bastant aprensiu, i el sol fet de pensar que una persona tan jove pugui passar per un tràngol així em fa posar la pell de gallina.

L’Abidal és un personatge públic i notòriament conegut. Forma part de l’elit econòmica, esportiva i social del país. I aquest fet, en la desgràcia, comporta a priori tot un seguit d’avantatges. No enganyo a ningú si afirmo que els serveis mèdics del Barça tenen estrictament controlats a tots els esportistes de l’entitat. I això ha estat bàsic a l’hora de detectar precoçment el seu mal, és evident. Com a conseqüència, el percentatge de possibilitats d’una ràpida recuperació ha augmentat considerablement. A més a més, i seré clar: el fet de disposar d’un quiròfan per avui mateix, sense cap tipus d’espera, se suma al tant per cent que he comentat.

Tot això ha de provocar que la nostra reflexió vagi més enllà. Primer de tot, és necessari que tots plegats ens controlem –mèdicament- més. Anar a fer-nos una “revisió” completa mai ens ha de fer mandra. Perquè si ho fem, tenim més possibilitats de detectar futurs mals quan encara estiguin en procés embrionari.

I segon, hem de lluitar perquè tots, i dic tots, si dissortadament algun dia hem de patir algun mal com el que avui afecta l’Eric Abidal, rebem com a mínim la mateixa atenció que ell. Independentment del grossa que sigui la nostra butxaca, de quina sigui la nostra llengua vehicular, de la religió que professem o de les vegades que haguem sortit per la tele.

*Sànset*

dimarts, 15 de març de 2011

Fills de la crisi

Alguns experts diuen que en temps de crisi econòmica es percep un pic pel que fa a la delinqüència. No és d’estranyar i a ningú pot sobtar, doncs tot i que la causa no ha de comportar necessàriament la conseqüència, hi ajuda.

Probablement l’Estat espanyol acabi per deixar enrere la crisi econòmica –de forma superficial, perquè el quid de la qüestió seguirà inamovible- i pugui felicitar-se per disposar de més recursos que Suazilàndia. Ara, això mai evitarà que se’n surti d’aquella altra crisi que pateix des de fa tant. I em refereixo a l’endèmica crisi educativa, que des de certes esferes del poder central sembla que es fomenti i des d'on s'aplaudeix més d'un delinqüent cultural. 

Si Espanya fos un país de consciència democràtica on disposés de mèrit formar ciutadans vers el respecte i l’entesa, no hauríem de sentir i no vendrien tants pamflets individus de la solera d’en César Vidal, famós per plagiar i, sobretot, per difamar.

Això sí, el senyor –i entenguis “senyor“ com a fórmula sense cap tipus de contingut- Vidal no només reinterpreta de forma molt personal certs passatges històrics –on intenta desemmerdar bustos franquistes- sinó que, i servit d’una raó que sembla profètica, s’atreveix a diagnosticar les qualitats i les característiques d’alguns idiomes que demostra desconèixer.

Sobre l’euskera, per exemple, en Vidal n’opina això: “El vascuence es una lengua tan primitiva que desconoce, por ejemplo, lo que serian universales. Es decir, la idea de árbol, que es una idea que existe en lenguas avanzadas, no como el vascuence, en el vascuence no existe. El vascuence como lengua muy primitiva tiene las hayas, los pinos, los chopos... pero no tiene el árbol. Y en ese sentido es una lengua en la cual todavía el desarrollo de la mente humana no se da cuenta de que hay universales. No decimos que no se estudie el vascuence, pensamos que hay que estudiarlo como otras lenguas minoritarias como el cherokee, el apache o el georgiano.”

L’anàlisi de la parrafada és simple: en Cèsar César creu que és indigne enraonar cherokee, apatxe o georgià i, a tall burleta, les compara amb l’euskera. A més a més, la forma com empra el terme “primitiu” és clarament pejorativa. No només es retrata solet, sinó que s’emmarca i tot.

Ara, insigne llumenera no en té prou en demostrar els seus coneixements sobre la llengua dels bascos, i demostra que també s’ha trencat les banyes per saber-ne quelcom de la nostra: “El catalán no se imparte en casi ninguna facultad del mundo. Donde se imparte, lo primero que se dice es que es un dialecto del provenzal, que es la pura verdad. Y, además, se dan unas clasecillas y punto. Y, evidentemente, no hay el menor interés, porque es una lengua pequeña que, de hecho, además, ni siquiera es la lengua madre de la mayoría de la gente que vive en Cataluña. ¿Y qué pretenden, que para dar empleo a todos los que han cometido el disparate de estudiar Filología Catalana, en vez de Filología Germánica, Hispánica o Inglesa, que los gaditanos aprendan catalán?”.

Primer de tot, cal agrair a en Vidal la profunditat del seu estudi etnogràfic, doncs deixa palès que ha entrevistat a tots el habitants de Cadis per plantejar-los si tenien algun tipus de predisposició per aprendre català. I no només això, si no que també ha contactat amb tots els filòlegs catalans, dels quals ha pogut percebre que són plenament conscients del disbarat que van cometre al llicenciar-se en una especialitat tan absurda.

A més a més, i per acabar, vull agrair-li que desmitifiqui l’estesa llegenda que resa que el català és fill bord del valencià, quan tots els entesos canònics tenen clar que no és res més que un dialecte "surenyu" de la llengua d’oc.

Al que anàvem... que en un país normal aquest senyor hauria romàs penjat dels pèls púbics fins que a Jiménez Losantos li lliuressin el Nobel de literatura. En canvi, si per determinats sectors esotèrics de la incultura espanyolista fos, en César ostentaria un més que merescut rècord Guiness de premis de recorregut mundial.

I el més fotut; sembla que a molts dels d’aquí no els desplagui haver de compartir DNI amb ell.

*Sànset*

dilluns, 14 de març de 2011

SÍ!

Fa tants dies que no escric...
Us podria explicar les mil històries i els més maldecaps que em ronden. La feina –fet insòlit en aquest país- en podria ser un exemple. La desil•lusió vers aquells polítics en els quals havia dipositat la meva confiança més cega (ruc de mi), un altre. Que hagin endarrerit l’arribada del nou llibre del Rothfuss, en podria ser un més. O no saber sobre què escriure aquí, un altre per la llista.

Però, de què em serviria tot això? Res. Una pèrdua de temps sostinguda i sense sentit. I dic jo, no paga més la pena gaudir, per exemple, d’aquells moments de complicitat compartida, d’aquella mirada subtil que t’ho diu tot o d’un passeig de diumenge vora el mar –amb vermut inclòs- i acompanyat de la millor companyia?

Avui potser tinc un mal dia. Potser se’m fa tot una muntanya. Quina pèrdua de temps. Com si tinguéssim a la nostra disposició tots els dies del món. Tots els dies –i totes les nits, clar- són únics. I tot i ser dilluns, avui és un dia especial.
*Sànset*