dimarts, 30 de novembre de 2010

ENTREGA DE PREMIS DE LA IV PORRA

Culerada, us hem d’informar d’un parell o d'un parell i mig de coses!

Primer de tot: ahir vam guanyar per 5 a 0 als Mandrils, fet que implica que dos –que no “dues” (va filòlegs, salteu-me a la jugular!!!)- persones van encertar el resultat de la porra: la LOLITA LAGARTO i UN SERVIDOR (el Gran Sànset el Vident, que dissortadament és de sucre). Així, la senyora LAGARTO s’enduu el diploma que l’acredita com a vencedora de la IV PORRA DEL TIPO INTUÏTIU. Cal que recordi que aquest diploma el pot penjar on vulgui (nosaltres recomanem que, ja que és tan xulu, l’emmarqui al lloc de la seva llar on pugui lluir més) o bé el pot bescanviar per l’entrepà d’escaramuixons arrebossades i la copeta de Porto al Camp Nou.


Dissortadament, l’amiga LOLITA no ha pogut optar a la PRESIDÈNCIA D’HONOR DEL D.Y.W.T.K.A.S., ja que no van marcar ni Messi ni Kubala, golejadors que ella havia pronosticat. Per aquest motiu –i només per aquest- haurem de seguir aguantant als nostres ja històrics i quasi borbònics Molt Honorables, ja que no hi ha manera que es desenganxin de la poltrona i–pel que sembla- no volen renunciar al càrrec.

Segona cosa del parell: i aquesta va per l’Assumpta de ca l’Assumpta de tota la vida: després de valorar i d'estudiar la seva tasca com a MODERADORA OFICIAL, tot matisant-ne i objectivant les seves aportacions i el seu treball, hem considerat adequat atorgar-li un diploma personalitzat i honorablement honorífic. No per encertar la porra, no pel simple fet de ser la MODERADORA DE LA IV PORRA, sinó per demostrar dia rere dia que no ens equivocàvem. Certament, està inspirada per una sorprenent “gràcia divina” que no sabem d'on ha tret...

Va, sense més dilacions, que hi ha pressa! Assumpta, el teu diploma. Sense matisos. Sense escarafalls. Amb un número “1”. Per una MODERADORA COM CAL!!!

I tercera, que al final en seran un parell i mig: brindem tots junts, correm que se’ns acaben. I d’un sol glop: Camarero!!! una MOU CINCO ESTRELLAS...


CINC???


ALGÚ HA DIT CINC???


divendres, 26 de novembre de 2010

LA PORRA: QUIN SERÀ EL RESULTAT DEL BARÇA-R.Mandril?

“Teatro, todo esto es puro teatro”
“Odio, odio a Peter Pan”


Mentre volem vers l’antiga Germània Romana, vers la vella capital del Sacre Imperi, vers el tresor de Brandenburg, vers l’ull de Prússia... us volem plantejar una qüestió de màxim interès: quin serà el resultat del Barça VS R.Mandril d’aquest dilluns a la nit?

Com ja sabeu de les anteriors edicions de LA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU, els qui encertin el resultat s’emportaran el diploma que els acreditarà com a vencedors de LA QUARTA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU. Aquest diploma, a més de ser guapíssim (com suposo que us imagineu), el podreu penjar on vulgueu i –a hores d’ara ja us ho podem assegurar- es podrà bescanviar per una “ensaladilla russa Gran Reserva” al Camp Nou, acompanyada –ja sé que ens repetim- d’una copa de Porto portuguès ben ranci. Si sou gent aprensiva i no voleu l’ensaladilla podreu accedir a un entrepà d’escarola i pastanagues amb –novetat d’aquesta edició- un farciment d’escaramuixons arrebossadets, sempre que porteu un informe amb el resultat de les vostres darreres anàlisis de sang, el llibre de família, un certificat d'empadronament a Colldejou i un autògraf dedicat per José Mourinho i per la Pantoja de Puerto Rico.

A més a més de dir el resultat del matx, si algú s’aventura i també encerta qui seran els golejadors del barça, serà elegit PRESIDENT D’HONOR del D.Y.W.T.K.A.S. (Do You Want To Know A Secret) i tindrà la possibilitat de desbancar als M. H. McAbeu i Jordi (que, tot sigui dit, opten a revalidar presidència), que ja fa massa dies que ostenten el càrrec i els tenim ben apalancadets i arremolinats.

P.S. Per acabar, l'organització us vol comunicar un parell de coses:

a- Els vots emesos només seran legítims fins les 20:55 del dilluns i només es permet un vot per persona. En el cas que el/la mateix/mateixa individu/individua o subjecte/subjecta voti més d’una vegada es considerarà com a vàlida la seva darrera aportació.

b- Ja que aquest cap de setmana els membres fundadors dels D.Y.W.T.K.A.S. estarem berlinejant (el Tipo Intuïtiu s’ha vestit de gala per fer esment a l’ocasió) hem decidit que havíem de deixar algú al capdavant de la gestió d’aquesta porra tan important i històrica. Havíem de donar aquest usdefruit a algun blogaire reputat i respectat. A algú amb caràcter i decisió per tal de portar-vos a tots ben rectets i censurar-vos si així ho creu convenient. Necessitàvem a algú inspirat per la gràcia divina. I, després de molt cercar i d’extorsionar-la vilment (uns, que tenen contactes amb el règim de Piong Yang...), l’hem trobat: a partir d’aquest moment i durant tot el dia d’avui, demà i tot el diumenge l’Assumpta serà la MODERADORA OFICIAL DE LA QUARTA PORRA DEL TIPO INTUÏTIU i disposarà de control total, totalitari, absolut i absolutista sobre el bloc.

Sort a tots i a totes!

dimecres, 24 de novembre de 2010

Camí cap a Berlín



Sànset va regalar aquesta tassa a Utnoa
fa uns quants anys, en aquells temps en que ell estava enamorat d'ella i ella, per llavors, potser encara no li feia tot el cas que ell volia. Utnoa, des d'aquell dia, es beu el cafè amb llet dels matins en aquesta tassa que significa tant.
I uns anys després, junts, dimecres 24 de novembre de 2010, estan preparant un viatge molt especial cap a Berlin.
Gràcies Sànset.


*Utnoa*



dimarts, 23 de novembre de 2010

AIXÒ NO ÉS UN POST POLÍTIC ///EDITAT-->AVANÇ INFORMATIU

AVANÇ INFORMATIU

EL DIVENDRES LA PORRA DEL BARÇA-MANDRIL. Aneu fent càbales, que ja sabeu que qui encerti té premi!
__________________________________________________

Aviso: això pot semblar una reflexió sobre política o sobre el debat d’ahir a la nit. No ho és, primer de tot perquè ja se m’estan unflant els coquets -sinònim ebrenc i fi del nostrat terme collons- de les bajanades –forma fina del terme barbàric i barbaresc gilipollades- que deixen anar els nostres polítics. I segon, que va lligat al primer, perquè vam anar a fer nones quan van acabar el segon punt del debat, aquell que suposadament anava sobre la qüestió identitària o nacional.

Aquest darrer punt –per a nosaltres, que no pels valents i valentes que van suportar tot el debat- em va resultar curiós. Es va parlar de la dignitat de Catalunya, es va fer esment a l’espoli fiscal i algun convergent va cridar “concert” als quatre vents més d’una vegada. Un es va definir com a independentista, un altre com a federalista, tres més com a espanyolistes i un darrer no es va acabar de definir. Ara, pel que em va semblar aquests independentistes, federalistes, espanyolistes i ves-a-saber-què-istes ho són per raons econòmiques. Clar, la pela és la pela i representa que som catalans.

Doncs el tema em toca molt els coquets/collons/pera-llimonera, que voleu que us digui. Per mi la qüestió econòmica és important, però no és el motiu fonamental per voler la independència o per no voler-la. Què passa, que si aconseguim el concert econòmic –me parto y me mondo, que pensaran pels Mandrils- deixarem de ser independentistes? Jo no. Jo vull la llibertat per motius que van molt més enllà de com em sonin les butxaques. Jo sóc un coi de radical perquè em sento català i res més, no perquè una colla de lladres em robin la cartera cada dos per tres. I –no sé si s’ho ha plantejat mai ningú...- el dia que aconseguim la independència no serà necessari pidolar cap concert a ningú. Que podrem muntar tots els festivals que ens surtin dels coquets/collons/pera-llimonera!

Ja està bé de barrejar la qüestió identitària amb la sagnia que ens brinden des de La capital del reino. Senyors polítics, que potser no som tan curtets com us penseu o com voleu creure. Ah, i per cert, tingueu present que demanant i plorant als peus del qui rondi per la Moncloa mai aconseguireu res, que se us ha de dir tot!

I com diu l’amic Garbí, va guanyar el senyor Cuní.

Sànset

divendres, 19 de novembre de 2010

Hi havia una vegada una nena...

Afegint-me a la proposta de l'Assumpta i el Ferran, he aprofitat avui que estic al poble a casa dels pares per buscar quatre fotos de quan era petita. La veritat és que m'ha costat molt fer la tria, doncs tenia ganes de compartir-ne moltes! M'ha fet gràcia trobar, bàsicament, les fotos típiques i obligades de cada any i, de fet, són les que he acabat posant.


Una petita Utnoeta

En aquesta tenia setmanes, vora un mes diu ma mare, recent nascuda, vaja!



Poruga per naturalesa

Un any, gairebé dos. No cal que us digui que en els primers anys de la meva vida em feia una por espantosa el Patge Reial, perquè la foto parla per si sola. Avui ma mare, al veure-la, fa "pobreta, no sé com se'm va acudir deixar-te allí sola" (ella s'ho mirava des de baix, fent la foto...). Que cruels són els pares!




Més contenta que unes pasqües!

Dos anys o tres, ma mare no s'ha posat d'acord amb ella mateixa. M'enrecordaré sempre de la mona amb la caseta de xocolata de la dreta! Em va agradara tant! Els pollets aquests em feien molta gràcia! Ara bé, la vestimenta... sense comentaris! Com es nota que encara no m'escollia la roba! hehe



Una Escarlata Ohara de cap a peus

Cinc anys recent complerts. Feia poc que havia vist "Allò que el vent s'endugué" i em va fascinar. Aquell any per Carnaval vaig decidir que em volia disfressar d'Escarlata Ohara! La meva tieta Rosa em feia la disfressa cada any, així que és artesanal eh! que de vestits d'Escarlata no n'hi havia a les botigues!



FlowerPower!

Amb ma mare hem arribat a l'acord que tenia sis anys però no és segur. És una llàstima que no tinguem les fotos ordenades i ben posades per edats! Diumenge de Rams, com resulta evident, a punt per anar a beneir la palma. Aquí ja començava a escollir la roba i com podeu comprovar odiava el color blau marí! Era molt presumida i aquesta jaqueta m'encantava!


I fins aquí un tastet de la meva infància. És curiós com no tinc cap mena de problema en ensenyar fotos de quan era petita i en canvi em fa bastanta vergonya penjar fotos actuals.... com som!

Animeu-vos que és divertit!


Utnoa





dimecres, 17 de novembre de 2010

EL CAFÈ QUE AMARGA

Com ja sabeu, cada matí abans de començar a treballar vaig a fer el cafè. Habitualment hi vaig amb un bon company, però de vegades se’ns suma una dona, la seva superior directa. Quan ella hi és parlem menys i ens limitem a mirar les notícies a la TV del local.

Una de les notícies remarcables d’avui era el joc que es van empescar les joventuts del PP català (“PP” i “català” pot ser???). Pels qui no ho sapigueu, us explicaré de què va l’entretingut joc: la prota és la senyora Sánchez Camacho, que vola a lloms d’un ocell gegant que he estat incapaç d’identificar -una gavina mixomatosa probablement- i que dispara sobre immigrants i estelades. Suposo que si pela un immigrant amb barretina la puntuació es “dispara”[*].

Al veure la notícia el meu company –V a partir d’ara- i jo hem fet comentaris de desaprovació. La senyora, en canvi, ha considerat que era mitjanament graciós. Mitjanament perquè la Quemacho també es carrega immigrants (ella s'hi deu sentir), perquè si no hagués estat plenament graciós.

Després d’exterioritzar la seva satisfacció al més pur estil raiolo-mourinhesc l’he reprovat tan educadament com m’ha estat possible. Li he comentat que havia de respectar la forma de pensar i els sentiments de la gent d’un país que vol la llibertat perquè se sap sotmesa. Més si té en compte que els individus amb qui fa el cafè són d’aquells de lluir senyera i cridar “llibertat” als quatre vents.

Quan he conclòs la meva diatriba ha semblat –per un moment, que tampoc cal exagerar- que la senyora es volia retractar. Doncs no, il·lusos, que sou una colla d’il·lusos i d’il·luminats! Llavors ha vingut a dir: es que estoy harta de que el catalán esté en todas partes y que perseguís al castellano.

He estat a punt de respondre-li. Però no ho he fet. He patit un atac de sordesa selectiva. Per què he de perdre el temps amb gent com aquesta senyora, incapaç d’anar més enllà del seu propi analfabetisme funcional? Fet i fet, tampoc ha estat necessari perquè a en V li ha faltat temps per contestar-li un clar i sincer “si no t’agrada te’n vas i no cal que tornis”.

Crec que aquella senyora ja no vindrà més a fer el cafè amb nosaltres. I tots hi sortirem guanyant: en V i jo podrem xerrar tranquils, ella no haurà d’esforçar-se a intentar entendre llengües tropicals i en Paulo (el propietari del bar) s’estalviarà haver de fregar la seva bilis.


[*]= el xist del dia


*Sànset*

dimarts, 16 de novembre de 2010

L’ENQUESTA ELECTORAL DEL DYWTKAS

Després d’hores d’investigació i de trucar des del telèfon de l’oficina a més un milió de catalans, estic en disposició d’aportar-vos els resultats de l’enquesta sobre les eleccions al Parlament més fiable del moment. Tot seguit us oferiré els grups que aconseguiran representació parlamentària, ordenats de menys a més escons obtinguts. Un cop conclòs això, llegireu atentament l’anàlisi que en desprenen el nostre equip d’especialistes en ciències polítiques.

C’s: 1 escó
ERC: 1 escó
POSI: 1 escó
CORI: 2 escons
FE de las JONS: 2 escons
PACMA: 4 escons
PSC-PSOE: 6 escons
Partido de los Pensionistas en Acción: 6 escons
Reagrupament Independentista: 6 escons
ICV-EUA: 12 escons
CiU: 32 escons
Solidaritat: 61

Primer de tot cal destacar la riquesa del Grup Mixt que de les eleccions d’aquest novembre en podria sorgir al Parlament del nostre país. Aquest seria format per l’Albertito de C’s, el senyor Puigcercós, el Manolo ReyesPo zí” (cap de llista pel POSI [*1]), per l’Ariel Santamaria i la Carmen de Mairena representant la CORI i pels dos demòcrates candidats de Falange. Les declaracions de la mediàtica representant de la CORI no s’han fet esperar i ha afirmat que “suerte que no me quité la pilila. Ahora los camisas viejas i el Albertito la podrán aprovechar”. Al seu torn, Manolo Reyes ha mostrat el seu entusiasme i la seva satisfacció per la bona nova, al declarar un contundent “po zi[*2]. Cal destacar també que el senyor Puigcercós ha assegurat que el seu escó probablement provingui de fills d’immigrants andalusos, i que lluitarà per fer respectar els seus drets. Els representants dels altres dos grups no han dit res, tot i que se’ls ha pogut veure sortir d'una farmàcia carregats amb un parell de bidons de 50 litres de vaselina.

Com no podia ser d’altra manera, el PSC-PSOE i ERC es fotran l’esperada trompada de campionat. I el PP perdrà tots els seus escons, ja que els seus electors decidiran sortir de l’armari i deixar-se d'hipocresies i oferir el seu vot a FE de las JONS. Al seu torn, podem confirmar que un 97.85% dels votants pel PACMA són persones despistades, ja que els elegiran perquè creuen que són un grup en defensa dels interessos dels jugadors empedreïts del mític PACMAN o Comecocos [*3]. Cal destacar també la irrupció al Parlament del Partido de los Pensionistas, el representant del qual ja ha sol·licitat que a la seu del legislatiu s’hi instal·li una UCI mòbil i una sala annexa on jugar al domino i al guinyot.

Pel que es conclou de la nostra enquesta, ICV-EUA mantindrà la seva presència política (fet que som incapaços d'entendre) i CiU seguirà sent la principal força de l’oposició. Segons els nostres informadors, sembla ser que davant d’aquest fet el senyor Mas està plantejant allistar-se al Partido de los Pensionistas, ja que s’adirà més al que ell serà d’aquí poc.

Finalment, el Reagrupament del senyor Carretero aconseguirà 6 escons i el partit amb major representació parlamentària esdevindrà Solidaritat Laportista Catalana per la Independència, amb un total de 61 escons. Amb aquests resultats hipotètics, les formacions obertament independentistes aconseguirien 68 parlamentaris (61 SI + 6 R.Cat + 1 ERC) i es quedarien a un escó de la majoria absoluta que els permetria declarar l’Estat Català. Sobre aquest fet, el senyor Ariel Santamaria ha assegurat que la CORI els donaria el seu suport a canvi que la Sagrada Família fos traslladada a Reus.


[*1] = xist 1
[*2]= xist 2
[*3]= xist 3

*Sànset*

diumenge, 14 de novembre de 2010

Viure amb la por

Jo sóc una persona patidora i que em preocupo fàcilment per les coses. Quan podria considerar que, en general, passo una bona època, tot i els ets i uts constants de la vida, no puc evitar posar en dubte la continuïtat d’aquest relatiu estat de felicitat i em castigo pensant quan s’acabarà o què passarà que farà que tot se’n vagi en orris. Abans potser ho exterioritzava més i no podia evitar fer-ne comentaris, però últimament la processó va per dintre, i el tipus de pensament que em martiritza és el mateix. Sóc conscient que viure d’aquesta manera, amb aquesta por permanent de que vingui la desgràcia, no m’ajuda en res, al contrari, em predisposa a percebre el drama, propicia la desconfiança en la gent que m’estima i em fa menys agradable. Fa temps que sé que funciono d’aquesta manera, però avui, no sé ben bé per què, hi he estat pensant i he decidit que no ho faré més. Per què no puc dir en veu alta i ben fort, cridar-ho als quatre vents si vull, que estic segura que en Sànset m’estima?

Per experiència, entenc que tampoc cal posicionar-se a l’altre extrem i pensar que és impossible que em passi quelcom horrible o que no voldria que em passés a mi per a res. Intento ser conscient que tot és possible i que pot ser que en Sànset em sigui infidel, per exemple, cosa que m’aterroritza. Però no vull viure enganxada a aquesta idea. Si ara les coses van bé... per què intentar trobar-li el cantó negatiu? És poc intel•ligent emocionalment.

Avui he decidit que vull viure contenta i feliç, vull afrontar els problemes i els petits obstacles que van sorgint, amb força i valentia, sense amagar-me sota el nòrdic a plorar per qualsevol cosa. Passo un bon moment sentimentalment, per què no puc reconèixer-ho i acceptar-ho? Sembla que només pugui reconèixer que estic molt preocupada pel tema laboral, però no que estic amb un gran home que sé que m’estima i que vol estar al meu costat.

De vegades sóc tan tonta que penso que si ara, avui i aquí dic que em sento feliç, als pocs segons m’estarà passant alguna cosa dramàtica. Això és ser supersticiós? Potser només és una mena de mecanisme de defensa a la inversa, és a dir, per adjudicar-me la culpa quan alguna cosa no surt bé. Ja n’hi ha prou de tirar-se pedres a l’esquena! El permanent i massa constant locus de control intern hi ha vegades que em paralitza, sobretot en aquelles ocasions que no és l’opció correcta.


Utnoa


dimecres, 10 de novembre de 2010

ÍNFULES ARTÍSTICAMENT DESINFLADES


Mama, de gran vull ser futbolista. Com el Romerito!

Mama, de gran vull ser ric. Com el Luís Roldán!

Mama, de gran vull ser cantant. Com el Gurruchaga!

Mama, de gran vull ser dibuixant. Com el maese Ibáñez!

Això darrer és el jo volia. M’agradava dibuixar i inventar-me personatges. Fer tires còmiques (pretesament) o imaginar un campionat de les arts marcials on en Jackie Xun acabava per apallissar al terrible Fríser. Tot made in institute, on denotava un interès especial pel dibuix a les classes de matemàtiques, però no un interès especial per les matemàtiques a la classe de dibuix.

Amb el pas del temps totes aquelles bestioles van acabar oblidades en algun calaix. Una llàstima (o no). Avui, però, em disposo a rescatar-ne un parell: enCisquet i els Papasseits.

El Cisquet era un dimoni ebrenc amb molta mala baba. Amic de l'humor negre amb ferum a socarrim, de la broma fàcil i dels acudits desagradables (que no reproduiré aquí) va guanyar-se uns quants reconets en llibres de text, llibretes, taules i parets.

Al seu torn, els Papasseits partien tots ells d'un mateix personatge original i real, en Papasseit (professor d'anglès, entrat en anys i suggestivament sui géneris). A partir d'aquella primera caricatura excessivament simplista van començar a forjar-se els "altres" Papasseits, que partint de la base original permetien fer el dibuix més ràpid sobre qualsevol. Com us podreu imaginar, aquests darrers van acabar per esdevenir protagonistes de tot tipus d'aventures terribles i perilloses. Trames maquiavèliques on el més gran dels enemics del Papasseit primogènit -en Black-Papa o Negre-Papasseit- intentava destruir l'univers.




*Sànset*

dimecres, 3 de novembre de 2010

Pisos d'estudiants: emocions i sentiments. Capítol I

Viure en pisos d'estudiants és una experiència complexa d'explicar, s'hi ajunten tantes coses que probablement no ens equivocarem si diem que viure en un pis d'estudiants implica experimentar en algun moment totes les emocions i tots els sentiments que l'ésser humà és capaç de sentir. Després de sis anys practicant aquest esport d'alt risc, em disposo a fer un petit estudi pseudoantropològic de les emocions i sentiments que he experimentat en primera persona gràcies a la convivència amb éssers de tot tipus.

En aquest primer capítol us presentaré el fàstic. Cal tenir en compte que no sempre pots escollir les persones amb qui et poses a viure. Tots tenim un costat obscur que apareix quan comparteixes un mateix espai de convivència. En el meu cas, dues energumens amb qui vaig viure un cert temps, em van ajudar a incrementar la meva sensació de fàstic en trobar-me regals especials com el de la fotografia en llevar-me als matins.

El fàstic és un sentiment que implica una resposta de rebuig o de fugida, davant de quelcom repugnant. Probablement ara, tots hagueu tancat ja la finestreta del nostre bloc en veure aquestes llenties tan apetitoses... Així es van quedar després d'estar la tira de dies en repòs sobre el marbre de la cuina... Llenties en putrefacció, descansin en pau.

Heu de saber que l'anticipació d'una sensació de fàstic ajuda al manteniment de l'equilibri fisiològic i psicològic que ens garanteix el benestar. Estimats blocàires, doncs, no us passeu massa estona contemplant la fotografia, no intenteu trobar-hi el truc, no en té. Sigueu intel·ligents i anticipeu la sensació de fàstic, per un benestar i equilibri físic i emocional.



Utnoa...