diumenge, 31 d’octubre de 2010

UNITS, ALEGRES i COMBATIUS




Sovint creiem que no en som capaços.
Sovint creiem que mai esdevindrem Poble.
Sovint ens volen fer creure que no som res.
Sovint ens volen desunits. Tristos. Vençuts.

No saben que si encara hi som -sovint massa poc tossuts- és perquè nosaltres, només nosaltres, tenim la certesa que ens mereixem anar més lluny. Caminar molt més enllà.
Presó d'anhels i de vides, que no saps que res podràs fer contra un poble UNIT, ALEGRE i COMBATIU?

__________________________________________________

Veure coses com aquestes serveix per seguir creient en la possibilitat, encara que des d'allà -i des d'aquí- ens vulguin fer pensar que en som tres o quatre. Que segueixin enganyant-se. La seva por, la seva mentida, serà la nostra esperança.


*Sànset*


POST REPETIT

pOST REPETIt

Post repetiT

post repetit

POST REPETIT

post repetiT

post petit




*Sànt-7*

dimarts, 26 d’octubre de 2010

27-O: EL D.Y.W.T.K.A.S. DECLARA DOL OFICIAL

Sí. Avui a mort al pintoresc terme d'Oberhausen de jamacuco natural i demà serà incinerat al tanatori de sobredit poble. Les seves cendres no seran llançades al mar (ni a un trist wc, que ja és dir!). En faran un monument i allí restaran exposades ad eternum.

L’ajuntament del municipi d’O Carballiño (província d’Ourense), d’on el pop Paul fou distingit “amic predilecte” aquest mes de juliol, ha decretat 3 dies de dol oficial i un tertulià de Punto Pelota –el nom del qual no estem autoritzats a desvetllar- s’ha autoimmolat davant de la bandera gegant de la Plaça Colom de Madrit.

Des del D.Y.W.T.K.A.S. hem tramés un burofax expressant la nostra pena i justa condolença a en Stefan Porwoll, director i màxim responsable de Sealife, entitat encarregada de vetllar per la salut de l’invertebrat marí (atents al matís: “marí”, que si fos “terrestre” ja faria dies que treballaria d’articulista per Libertad Digital). A més a més, hem demanat a Sealife que es replantegi el fet d’incinerar les restes de la bèstia i hem sol·licitat que ens enviïn el cadàver embolcallat en una bossa isotèrmica, doncs nosaltres proposem un millor i més adequat homenatge per l’amic Paul.

*Sànset*

dimecres, 20 d’octubre de 2010

SI JO FOS EL REI DEL MÓN

- La Utnoa seria la reina del món, amb qui compartiria les meves competències.
- Penjaria dels pèls púbics a tots els qui no em retornen la salutació.
- Sant Miquel del Fai seria la capital del món.
- Les ventositats en públic no serien considerades socialment irreverents.
- Obligaria al Reial Madrid a jugar amb la samarreta del Sant Andreu.
- El cap de l’Església del món seria el capellà de La Riera o el de Nissaga de Poder (sí, sí, aquell que s’assemblava tant al malaurat Capità Enciam).
- Mario Vargas Llosa seria il·legal.
- Ana Rosa Quintana també.
- Els miops profunds tindrien preferència en tot.
- Clausuraria tots els repetidors de Canal 9.
- La casa Brumel seria destruïda.
- La casa Mahou també.
- En Salvador Macip m’hauria dedicat el títol d’una novel·la.
- Nomenaria a José Mourinho com a cap de premsa.
- El 3 de 10 amb folre i manilles seria considerat un esport d’aventura.
- Rentar-se el cabell ajocat i amb el cap dins de la banyera, també.
- La muntanya més alta del món seria la Pica d’Estats.
- Eliminaria les fronteres lingüístiques. Tothom hauria de parlar català.
- I per acabar: evidentment que un servidor seria monàrquic.

Sànset*

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Homenatge als meus pares i al GPS

Quan era filla única als estius els meus pares i jo anàvem de vacances. L'any 1992 la nostra destinació va ser la Costa Brava. Per llavors mun pare tenia un Renault 12 que ja no tirava gaire (cal tenir en compte que faltava un mes perquè es comprés el que actualment porto jo...), així que vam anar amb el Peugeot 205 de ma mare. Me'n recordo molt d'aquelles vacances! M'ho vaig passar molt bé, doncs era la primera vegada que m'allotjava en un hotel i a més tenia piscina, on m'hi pretenia passar moltes hores, però els meus pares tenien ganes de voltar, així que cada dia féiem alguna excursioneta amb el cotxe. En tinc molt bon record, doncs ens ho vam passar molt bé, ma mare tot sovint és una persona molt divertida i amb la que pots passar llargues hores rient d'una mateixa cosa, una que precisament li ha fet gràcia, ni que a tu no te'n faci tanta rius igualment. Recordo que va ser en aquell viatge que li vaig dir: Mare, quan rius et bellugues tota. I això li va fer tanta gràcia que no va parar de bellugar en tot el viatge. Com que no hi havia manera que el meu cervellet recordés la paraula Cadaqués, els de casa meva ho vam haver de batejar amb un altre nom, un que jo sí que recordava: Catximcatxam. En aquell viatge també em vaig adonar que quan la mare bebia sangria es posava d'allò més divertida...

Vull homenatjar als meus pares per aquests viatges i també al GPS, perquè tan de bo hagués existit abans! L'any 1992 el GPS m'hauria fet el favor més gran de la meva vida. Que per què? Doncs resulta que a mun pare se li va posar entre cella i cella que Sant Miquel del Fai estava prop d'allí... Oh Déu meu! GPS per què no ens acompanyaves? Ens vam passar tot un dia buscant el ditxós Sant Miquel del Fai. Jo crec que vam passar per tots els pobles de la zona de l'Empordà i més enllà... I la pobre mare! que li tocava preguntar a innocents vilatants de tots els pobles de la comarca on era aquell tal Miquel del Fai... si estava a prop, si faltava molt, si anàvem bé... El curiós era que... ningú sabia què ni on era! Sant què? Com diu? No l'entenc senyoreta...

El recordo com el dia més pesat de la meva vida. Al final, òbviament, vam desistir i vam passar les últimes hores del maleït dia sopant anxoves de l'Escala.

I ara, divuit anys després, cada vegada que sento com els Amics anomenen Sant Miquel del Fai no puc evitar dibuixar-me un esplendorós als llavis.


*Utnoa*

dijous, 14 d’octubre de 2010

12-O: UNA GALA EN HORARI MILITAR

21:25. Sortim de casa en direcció a la nostra unitat mòbil.
21:30. Arribem a la nostra unitat mòbil.
21:31. Arranquem la nostra unitat mòbil. Ens dirigim a la zona wifi-gratuïta-municipal (la platja).
21:35. Ens perdem per primera vegada a la nova localitat. Que oportú! Urbanització fosca i tètrica...
21:40. Seguim sense trobar-nos...
21:41. Per fi arribem a la zona wifi-gratuïta-municipal.
21:42. Engeguem el portàtil i trobem connexió, però no podem estacionar la nostra unitat mòbil per manca d’un espai adequat, tampoc podem sortir del cotxe i seure en un banc perquè plou...
21:43. Perdem la connexió degut al moviment continuat de la nostra unitat mòbil.
21:45. Donem voltes i més voltes.
21:47. Sembla que hem detectat una altra zona wifi.
21:48. Intentem establir connexió.
21:50. Ens resulta impossible. Arranquem per tornar a cercar l’espai de cobertura de la zona wifi-gratuïta-municipal.
21:51. L’Utnoa està apunt de tombar la llauna de cervesa (del Carrefour) sobre la tapisseria de la unitat mòbil.
21:53. Trobem el que sembla una tercera connexió desprotegida.
21:54. Hi establim connexió de forma satisfactòria! Aconseguim arribar a la gala del C@ts, una mica tard, però. Ja han donat el premi a bloc temàtic! Aix!
21:55. En Sànset té calor.
21:56. En Sànset es treu la jaqueta. El seu pijama gran-reserva veu la llum. Digues que sí, Sànset, el millor tratge per a l’ocasió.
21:57. Seguim la gala amb problemes. És una autèntica bogeria! Més de 40 persones online i el rànking de comentaris no para de pujar!
21.59. Passen tot de “quinquis” amb diferents cotxes supertunning pel costat de la nostra unitat mòbil. Ens despisten!
22:47. Vivim una autèntica festassa dins la unitat mòbil. Cerveses amunt i avall, premis i més premis. Connexió i desconnexió. Arribarem vius i desperts quan donin el premi al que estem nominats? Intriga, emoció...
22:48. Tenim l’honor d’estar nominats a la categoria que presenta el gran, il·lustre i ja premiat Tibau. Estem un pèl nerviosos, però per dins, ja que cap dels dos ho vol reconèixer...
22:48 a 22:51. Nervis a flor de pell! Aquesta deu ser la sensació que tens quan estàs nominat a un Òscar, com a mínim! F5, F5, F5, F5...

22:51.
Crits diversos dins la unitat mòbil!

22:52. Iuju!
23:18. Cloenda de la gala.
23:25. Ens dirigim a casa amb la nostra unitat mòbil. Marxem contents, no només pel premi (que també), sinó per haver pogut assistir a aquesta gala i haver-la compartit amb tots els amics catosfèrics (vosaltres) i sobretot agraint sincerament el treball desinteressat a que s’han sotmès aquells qui l’han fet possible. Amics, amigues, lectors i lectores, tots junts HEM TRIOMFAT!

23:31. La unitat mòbil s’avaria. La direcció d’aquesta passa de ser “assistida” a ser “insistida”...


Utnoa i Sànset

dilluns, 11 d’octubre de 2010

FUNERALS MUSICALS

Avui al Kika’s log s’hi fa un homenatge a John Lennon. Ahir el cantant hauria complert 70 anys, i la Kika ens ho recorda acompanyant-ho de la seva cançó-icona més famosa: Imagine. A partir d’aquest fet, la Kika ens comenta que no entén perquè toquen sempre aquesta cançó als funerals. Sobre això, tant en Ferran com jo hem respost que no en teníem ni punyetera idea. Ara, el fet m’ha inspirat aquest post.

Fa relativament poc, i per desgràcia, vaig anar al funeral de la mare d’un bon amic. L’acte es va dur a terme a Barcelona i el capellà –especialista en aquest tipus de cerimònies- el va enllestir en un tres i no res. Va ser tot un “funeral express”. Ara, tot i la prestesa, no hi va faltar el fil musical. En aquest cas, vam iniciar l’acte amb una d’en Serrat i el vam cloure –com no podia ser d’altra manera- amb el lacrimògen Cant dels Ocells. Al poble encara no han arribat els funerals musicals –tot és qüestió de temps, estic segur que ben aviat en tindrem- i com a molt, i al cementiri, es canta pràcticament de forma espontània La Vall del Riu Vermell.

Sempre m’ha agradat El Cant dels Ocells (en Llach en té una versió amb una lletra fantàstica), però avui em transporta a records massa amargs. Igual que La Vall del Riu Vermell. Sóc capaç d’aguantar tota la cerimònia amb posat petri, però quan sento el coi de cançonetes... se’m remou tot. I no només a mi, diria que pràcticament a tothom. Un enterrament és del principi al final una cerimònia pesada i trista, com és ben normal. El darrer record que ens emportem d’un ésser estimat és una llàgrima i un gran malestar.

M’aplico el qüento. I el dia que m’enterrin –tinc pactat amb el de dalt que succeeixi d’aquí molts anys- no vull que això sigui així. No vull que els qui m’estimin s’ho passin malament durant tota la cerimònia. Em considero un tipo alegre i bromista. No vull que tot siguin llàgrimes. Un petit somriure, ni que sigui un esbós, farà que me’n vagi més tranquil. Per això he decidit aprofitar-me d’aquests “fils musicals fúnebres” i li vaig demanar a la Utnoa que el dia que m’enterrin vull que soni el Col·lecciono Juantxis. Una B.S.O. que, almenys, em farà fotre el camp més tranquil.




*Sànset*

divendres, 8 d’octubre de 2010

EN CATALÀ O EN ANDALÚS?

Dat-is-de-qüestion/Aquesta-és-la-qüestió/Esta-es-la-cuestión/Ezta-é-la-cuettión


Com ja sabreu, ahir apareixien a la roda de premsa convocada per la selecció espanyola en Gerard Piqué i en Sergio Ramos. Durant el transcurs d'aquesta, el reporter de TV3 li va demanar a en Piqué si podria respondre una pregunta en català (després la traduiria al castellà). En Piqué va dir que sí. Quan va acabar de parlar en català i es disposava a traduir-ho ell mateix a la Lengua del Imperio, en Ramos el va interpelar: "En andalú, díselo en andalú que ettá mu bien, pa cuando te cuesta entendé el castellano". Amb la cara pagava: portava un rebot de dos parells de collons (encara que després comentés al seu Twitter que “ettaba de guasa”).

Fins aquí cap problema. El que pugui dir o deixar de dir l’amic Sergio no em preocupa gens ni mica. És un molt bon futbolista, no ho he de negar. I mitjançant la seva retòrica ha demostrat sempre que és un molt bon futbolista i que està dotat d’una neurona més que les vaques, fet que facilita que no es cagui a sobre mentre pastura per l’herba. La qüestió rau en que el comentari va fer molta gràcia a molts periodistes, i que des de molts mitjans s’ha justificat el què en Ramos va comentar.

A veure, que el xiquet tan i tan desencaminat no anava, perquè si el valencià és un idioma, l’andalús –i fins i tot el gadità- també en té tot el dret. El lateral galàctic simplement reivindica una realitat ben tangible. Fet meritós, si recordem que només disposa d’una neurona més que un membre qualsevol de la família dels bòvids.

Des d’aquí, animem a en Sergio Ramos i a tots aquells que s’han fet partícips de la seva reivindicació que s’organitzin i treballin fort per tal de plasmar algun dia a la realitat aquest altre idioma que s’ha vist sempre subjugat pel castellà: l’andalús es mereix quecom més que morir en l’oblit de les parles no gramatitzades. I que estiguin tranquils, que si no saben com organitzar-se sempre podran demanar consell al senyor Zaplana o al company Camps, reconeguts mestres engendradors de llengües i malparlars.


*Sànset*

dijous, 7 d’octubre de 2010

Ja és una realitat

Aquí us ho vam anticipar i finalment no s'ha fet realitat fins a l'octubre. Però... ja vivim oficialment junts!!

I d'aquí el meu últim post que debatia el tema de guardar o llençar totes aquelles coses materials que ens porten algun record.

Hem fet cap en una nova ciutat i en un minipis. És maquíssim! Però tan petit... !! Així que, fent caixes i bosses i maletes, ens vam retrobar amb molts sentiments guardats que calia decidir si continuaven amb nosaltres aquest camí compartit o fins allí havia arribat la seva existència material.

He de dir que tots dos som molt de guardar, i que a Sànset li ha costat més que a mi "fer neteja". És un nostàlgic! No s'ha volgut desprendre de cap manera d'uns horribles pots per als colors de quan era petit petit, és a dir, de fa milions d'anys! Què hi farem... i entre les seves i les meves coses... diríem que el minipis ha aconseguit un estil d'allò més kitsch, però encantador :P

Ha sigut una setmana molt dura. Amunt i avall. Idear la forma més idònea de fer cabre totes les coses... ha estat un èxit molt difícil de superar, sort en tenim del senyor Ikea que vetlla per les nostres minillars!

M'agradaria molt convidar-vos a un cafè i unes pastetes perquè el poguessiu veure, però de moment encara no en tenim testimoni fotogràfic, així que us haureu d'esperar uns dies (encara hi ha coses pel mig del pas...), però prometo penjar algunes fotos! És tan bunic el nostre niu d'amor! jejejejeje

Hem contractat Internet, però encara no ens ha arribat. Esperem que el dia 12 ja el tinguem instal·lat per poder assistir a l'exitosa gala del Cats, i a partir de llavors estar més presents als vostres blocs!


Utnoa

PD_Sí, això és un post! Perquè ho volem compartir amb vosaltres! No us passa que quan una cosa us fa il·lusió li explicarieu a tothom??? :)


dimarts, 5 d’octubre de 2010

MINI-CRÒNICA+TIRA-LOW-COST

Un matrimoni de mitjana edat, el seu fill petit (13 anys aprox.), la seva filla i la seva parella es troben un diumenge al migdia per anar a dinar al poble/ciutat conegut/da popularment com a X. A la seva filla i a la seva parella se’ls havia encarregat prèviament buscar un emplaçament adequat on dur a terme la menja. No ho van fer. Després del que va semblar llarga estona buscant restaurant es va desenvolupar el fet, quan el fill petit (13 anys aprox.) va sentenciar: “acabarem per dinar una merda amb potes... i encara l’haurem de perseguir!”.

Ves, la parella de la filla d’aquell matrimoni encara riu ara. Un comentari que haurien firmat els mateixos Monthy Python.

*Sànset*

P.S. Post-100-2010.