dimecres, 29 de setembre de 2010

Jo sempre he sigut de no llençar...

Per motius que encara no us vull avançar, aquests dies dono voltes a una qüestió relacionada amb la síndrome de la por a llençar.

Amb el temps anem acumulant coses. Quan dic coses em refereixo a tot tipus de coses, cadascú sabrà. Roba, llibres, cd's, cassettes, apunts, bolsos, sabates, joies, jocs, retalls de diaris, fotos, entrades de concerts, post-its especials, cartes, flors, capsetes, llibretes buniques, papers diversos, tríptics, bitllets de vol, objectes de decoració, espelmes d'aniversari, espelmes buniques, targetes de contactes o de bars i restaurants que t'agraden, etc., etc., etc.

Jo sempre he sigut de no llençar, és a dir, de guardar. Guardar-ho tot. Sobretot records tan insignificants com l'embolcall d'aquell caramel tan especial. Tinc roba guardada de quan era més "hippy", entrades de concerts, de teatre... Tots els post-its que Sànset m'escrivia quan ens vam conèixer... Guardo retalls de diaris, revistes amb algun article que algun dia em va semblar interessant... Disfresses, barbies, rellotges que no funcionen, el nen jesuset de quan vaig fer la 1a Comunió, també les sabatetes d'aquest dia llavors tan especial... jo que sé!

Amb aquestes que tinc ocupada mitja casa, la de sempre, la dels meus pares, on no hi poso gaire els peus, però això sí, fins ara, em permetia el luxe de tenir-hi tot allò que em feia "cosa" llençar, però que mai consulto ni utilitzo. Degut a un canvi en la meva vida, un canvi que vaig anunciar però que ara encara no vull avançar!! (proper post!), m'he plantejat el per què de seguir guardant totes aquestes coses. I de tan pensar i més pensar i donar-hi voltes i reflexionar i cavil·lar... i donar-hi tombs i més tombs i susperar els pros i els contres... em vaig adonar que tenir tot allò o no tenir-ho no canviava la meva vida. Així que vaig fer neteja. Evidentment no ho vaig llençar tot, hi ha coses que crec que vull tenir per sempre, com el meu primer diari personal (és molt divertit! us n'he de parlar un dia!) o cartes de persones que han sigut especials a la meva vida, així com escrits mil i paperassa amb significat, entre d'altres. Però em vaig atrevir a desfer-me de coses que ja havien perdut valor per mi i que ja no tenia sentit que ocupessin un espai de la casa, i menys de la casa on hi visc poc...

I llençant, llençant encara continuava pensant... i vaig reviure molts moments al trobar-me amb cosetes que no recordava que guardava. Fins que vaig pensar... et pots passar tota una vida guardant però... quan et mors... algú ho fotrà tot al vent... i llavors, què? Tot perdut, tot llençat...


Utnoa


divendres, 24 de setembre de 2010

UNA QÜESTIÓ DE MOBILITAT

Fa una setmana que no escrivim. I no per mandra, per vacances o per quelcom derivat d’un traumàtic estrés sobrevingut al retorn de les vacances. Res d’això. Fa una setmana que no us diem res a causa d’una qüestió de mobilitat. En aquest cas, de mobilitat reduïda.

No us esglaieu, però agafeu-vos fort al seient, perquè la història que em disposo a explicar és de les més terribles que mai he gosat teclejar: era dissabte al matí –mig matí, per ser exactes- i un servidor es va llevar calmosament després de gaudir d’un plàcid i merescut -i llarg- son. Va fer cap al vàter a dur a terme les conegudes per tots tasques matinals i que no és necessari fer massa explícites. Quan les va enllestir es va mirar al mirall i va pensar: “recoi, portes uns cabells que ara mateix podries estar treballant de doble dels Pelochos aquells”. Agafà la pinta, però tota sola res va poder fer. Davant d’això, a un servidor no li va quedar altre remei que rentar-se el cabell. Ajocat (ajupit) i amb el cap a la banyera va iniciar el procés. Un cop enllestit es va aixecar (alçar) cofoi per la tasca acomplerta. I llavors va succeir... CATACRAC!!! Les seves vèrtebres –la L4 i la L5 per ser més concrets- van xisclar com posseïdes per les cordes vocals de la Yoko Ono i van provocar inexorablement la caiguda d’un servidor al fred sòl mentre, ara les seves cordes vocals, bramaven com posseïdes per les esmentades cordes vocals de la ja esmentada vídua de ca’l Lennon.

I tot això i res més és el que ha provocat que aquell “un servidor” (m’agrada molt el terme i crec que li vaig plagiar a en Banyeres. Ja em dispensarà...) hagi esdevingut, fent un símil grotesc amb el món del motor, un vehicle de mobilitat reduïda durant tota la setmana. Company fidel del sofà i del llit. I amb els ulls clavats en aquell Miolastan que s’ha encarregat d’anar-li regalant els sons més profunds.


Ai... ai... ai...



*Sànset*

divendres, 17 de setembre de 2010

QUE DIFÍCIL QUE ÉS SER CATALÀ!

Difícil? Què estic dient? hauria de ser considerat esport d’aventura no apte per individus cardíacament patològics! No ho dic pel fet d’haver de parlar una llengua que molts asseguren que en són tres, quatre o cinc. Quin mal de cap! O pel fet d’haver de tenir dues pàtries. No, no ho dic per res d’això. És difícil. I ho és sobretot degut als nostres benvolguts polítics. Benvolguts polítics que viuen de nosaltres, per res per nosaltres. Benvolguts polítics que no ens serveixen, sinó que servim.

Avui, i perquè estem en pre-campanya i ja estic per exiliar-me a Andorra (almenys el tabac és més barat) us diré què en penso dels líders i dels partits que diuen que ens volen representar:

PPC (Partido Popular de Cataluña): Francament, no ho entenc. Aquesta gent s’ha equivocat de país. Amb un discurs populista i extremadament curiós intentaran esgarrapar vots al PSC, partit que acusen d’independentista. Sabíem que els polítics tendeixen a ser mentiders, però no feia falta arribar a nivells tan absurds.

PSC-PSOE (Partit Socialista de Catalunya- Partido Socialista Obrero Español): Hem d’aplaudir tots al president Montilla per aquests quatre anys d’esforç per millorar el seu català. Fet que implica que fins fa quatre anys li importava un rabe parlar bé la nostra llengua. Potser perquè els qui el votaven a Cornellà eren més aviat del PSOE que del PSC, ves a saber. Fet i fet, tot això implica que el concepte que té sobre Catalunya és ben rònec i caduc. El mínim component federalista que podia tenir el PSC d’en Maragall se n’ha anat a prendre pel sac i avui més que mai el partit no és més que un apèndix del PSOE. Als pobres Ciutadans pel Canvi a hores d’ara ja els deurà haver caigut la cara de vergonya, per no dir els collons.

CiU (Convergència i Unió) : La dreta acostuma a intentar enganyar als seus desprevinguts votants sense massa manies, i en Mas no podia ser menys. S’omple la boca parlant de concerts econòmics impossibles, ja que necessitarien d’una reforma constitucional que ni PP ni PSOE acceptaran mai. I, com sempre, “ni chicha ni limoná”. Encara no sé què coi volen per Catalunya i molt menys què en volen fer de La Casa Gran del catalanisme. Una casa de barrets, potser?

Ciutadans-Ciudadanos: Gent original que combina el seu nacionalisme espanyolista més ranci amb un discurs anti-nacionailsta (=anti-catalanista). L’engany com a lema. Interessants sobretot per la campanya electoral i les dots que va demostrar l’Albertito per l’exhibicionisme. Suposo que enguany no en rascaran ni una i que el senyor Boadella callarà per sempre. Així es creui amb un gat ben afamat.

Iniciativa: Com que l'oncle Monti els va colar el gol de la conselleria d’Interior i saben que probablement perdin uns quants votants han començat a cridar als quatre vents que són l’únic partit federalista de Catalunya. Curiosament –i tot i que crec que, si els governants espanyols haguessin estat una mica vius, el federalisme hauria d’haver estat la seva opció "de país"- és l’aposta més irreal de totes. Més difícil i menys provable que qualsevol altra cosa. La opció està en autonomisme o en independència. Espanya no es desmuntarà mai per refundar-se com a Estat Federal. I el fotut de tot això és que els nostres eco-socialistes d’Armani ho tenen ben present.

ERC (Esquerra Republicana de Catalunya): podem estar orgullosos perquè gràcies a ells el dia 28 de novembre assistirem al bluff polític més gran de la història. Té mèrit ser capaços de perdre tants votants en tant poc de temps. De rècord Guiness! I tot gràcies als merders interns i als egos dels seus líders. Un partit històric que es vol immolar. Els havia votat sempre. Ara s’ha acabat. Mai més. Bravo Puigcercós, i no et preocupis, que quan tot peti podràs fer com el Colom, i volar a ca’l Mas, que segur que convergiu fàcilment.

Reagrupament.cat / Solidaritat: els he combinat. Els he posat junts perquè a mi em feia trempar que poguessin anar junts. Quin tsunami d’aire fresc que hagués estat! Quina por que tenia ERC! I més després de la manifestació del juliol: gent amb les idees clares i un discurs hàbil que deixen estar els seus egos per servir un país que ha deixat palès que n’està fins al capdamunt. De moment ERC -en aquest sentit, no en tots els altres- segueix tranquil·la. I sembla que ho pot estar. Una llàstima. Una llàstima de veritat.


Què fem doncs, votem a l’Ariel i acabem de fer-la grossa?


*Sànset*

dijous, 16 de setembre de 2010

SOBRE LA SORT D'UNA MOSCA AUTOESTOPISTA

A qui no li ha passat mai que una mosca l’acompanyi durant el transcurs de tot un viatge en cotxe? sí, des del començament i fins al final. El fet a molts se’ns pot arribar a fer francament feixuc. Perquè molts som suficientment mesquins com per intentar foragitar-la de totes totes. Per res volem compartir un viatge amb ella, no fos cas que el consum de combustible augmenti ostensiblement degut als seus 0,05 grams de paquidèrmic pes* o que patíssim algun mal de cap degut a llur verborrea.

I què és el que intentem tota l’estona? abaixem la finestreta lateral i, a bufetada neta, la instem a fer el salt al buit. I sense arnés, ni paracaigudes, ni mosquetó (dixit de la petita mosca mascle...)! Ara, si no ho aconseguim –pobre d’ella si no es llença!- l’amalgama de putades possibles que podem arribar a aplicar-li arriben a ser dignes d’en Radovan Karadzik. Fins i tot sé d’algun sonat que s’atreveix a emprar la vella tàctica de la congelació d’invertebrats mitjançant “l’aire condicionat a tota llet” sent capaç, i no us enganyo, de jugar-s’hi la salut.

La reflexió és necessària i cal que ens plantegem la possibilitat que la mosca no hagi entrat al nostre cotxe per voluntat d’anar a veure de gorra a algun parent, sinó que hagi estat per accident. Podria ser que, sent bèstia curiosa i estant deturat el nostre mitjà de transport, hi hagi fet cap atreta per la dolça ferum que més d’un vehicle pot arribar a fer. I quan se n’hagi adonat del parany on ha caigut ja no hagi estat a temps de baixar. Pel seu relativisme, i després de més d’un dissortat cop de cap contra el vidre (potser us pensàveu que hi pica per gust?), ha desistit. Ho ha deixat estar i pacientment espera l’aturada per baixar civilitzadament, intentant passar sempre desapercebuda per por de rebre cap més nata i retraient-se el seu infortuni.

No ens hauria de resultar massa difícil de posar-nos a la seva pell: imaginem-nos que pugem a l’autobús. Nosaltres tenim la intenció d’anar a visitar un company d’estudis que avui resideix a la Torre de Fontaubella. I la son i/o la ressaca ens fa errar: acabem pujant a l'òmnibus de la Tanganika-Travels, que compleix diligentment la seva ruta sense fer cap parada. Un viatge sense escales. De Porrera a Tanzània en 575 hores. Quan ens fem partícips del nostre error correm a comunicar-li al conductor i, per la nostra sorpresa, aquest ens respon amb un gest d’indiferència mentre obre la porta d’entrada al vehicle. Ens està invitant a saltar mentre el vehicle belluga a velocitat punta. I para más INRI, a la que ens hi neguem ens bufeteja. Si som capaços d’escapar a aquell intent d’assassinat en tota regla i aconseguim seure al seient on reposàvem plàcidament fins que ens hem fet partícips de l’error i, tot cavil·lant sobre la dissort que ens depara el nostre involuntari i segur pas per l’Àfrica més oriental... qui no es donaria cops de cap contra el vidre?


*M’havia passat pel cap fer un incís sobre el “pes mosca”. He decidit obviar-ho, ja que les meves ínfules han estat satisfetes completament gràcies al comentari relacionat amb el “mosquetó”.

*Sànset*

dimecres, 15 de setembre de 2010

Tornada

Hola a tots,
sóc Utnoa i vull anunciar que vaig sobreviure a totes les coses que em van passar la setmana passada!

En primer lloc l'entrevista pel màster que vaig tenir dilluns passat va ser superada! Així que estic admesa al segon màster de la meva formació com professional de la psicologia (que no s'acaba mai!).

En segon lloc, volia dir que, ja que tots vau mostrar-me el vostre suport a través del bloc, vaig fer la presentació del projecte de màster i que me'n vaig sortir prou bé, o si més no, me'n vaig sortir, que això ja és molt! Encara no sé la nota, però espero que tot surti bé! Ara ja només queda esperar... Moltes gràcies per les vostres paraules!

En tercer lloc, ja hem tornat d'Andorra. Ens ho vam passar molt i molt bé i sobretot ens vam poder relaxar molt en un súper hotel de luxe!! (amb minibar i caixa forta a l'habitació! jaja).

En quart lloc, des d'aquí volem felicitar al Ferran, que el dia 10 va ser el seu aniversari, i com que no hem estat massa on-line no l'hem felicitat encara. Així que, Anys i anys, per molts anys, Ferran!

En cinquè i últim lloc anunciar que a partir de demà esperem que el funcionament d'aqust bloc (amb publicació de posts i comentaris als vostres respectius blocs) torni a ser el d'abans! després de tantes aturades aquest estiu! Ja que avui és l'últim dia de vacances de'n Sànsitus! OOOHHH! Ja n'hi ha prou de fer el gos!

Moltes gràcies per la vostra atenció i per seguir el bloc!
Prometem contestar els comentaris pendents als últims posts en breu!

Utnoa

dimecres, 8 de setembre de 2010

Sí senyores i senyors, amics i amigues, barrufets i barrufetes i enemics i enemigues.

La senyora Utnoa té molta feina. El senyor Sànset ha de bellugar molt -massa pel seu gos gust- per aconseguir trobar res que s'assembli a quelcom anomenat Internet. I com, quan aquest divendres la senyoreta Utnoa hagi presentat meravellosament la seva tesina, fugim cagant llets per fer un petit viatget low cost a l'estranger (dixit Andorra)... Us hem de comunicar que ens veiem obligats a penjar aquest cartellet fins dijous que ve, quan -us ho prometem!- tot tornarà a la més normals de les normalitats.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Necessitava escriure!

Necessitava escriure!

Són els últims dies i els retocs finals sembla que no siguin mai els finals! Em falten tantes coses! PER QUÈ? PER QUÈ?

Sempre a últim moment. Sempre. Però... com s'ho fa el meu cervell per determinar quan és l'últim moment per a cada ocasió concreta? Puc dir que tinc una alta capacitat per detectar els últims moments i tot i així acabar tenint temps? Us ho diré si finalment divendres puc entregar i defensar el meu projecte, que de moment, és una dada dubtosa!

M'hagués agradat poder treballar aquests últims mesos sense cap pressió més que el treball mateix. Sense cap preocupació, aïllada del món. Però no he pogut. En el món blocaire és relativament més senzill: decideixo i anuncio que no escriuré en 2 mesos, i llestos! Tot i haver estat preguntant al meu company contínuament què n'era de vosaltres. Però amb la resta del món que m'envolta m'ha resultat, francament, més complicat. Sempre necessito estar en contacte amb els meus, em costa molt aïllar-me. Tot i veure que de vegades la gent ho fa, es tanca un temps i després torna, a mi em costa molt.

Aquests dies, seguint la tònica d'en XeXu i la Tarambana, se m'han acudit mil situacions que he pensat que eren posts, però és clar, la promesa que em vaig fer a mi mateixa no m'ho permetia. Més que situacions, han estat sentiments o sensacions. Aquelles que et recorren el cos de cap a peus (sí, alguns pensem amb els peus!). Sensacions més aviat negatives que no et pots treure del damunt i tot per què? et preguntes. Per què i per a qui.

No sé si és l'edat, si és l'estat de maduració en que em trobo, si és cosa del cicle vital... o si són factors més de personalitat, però em sento bastant decepcionada amb algunes persones. Aquest estiu m'ha fet adonar de coses que mai abans havia vist. He estat bastant aïllada d'algunes amistats, tot i costar-me molt perdre el vincle, però m'he distanciat, i no només pel ditxós projecte, sinó més aviat per aquestes coses que he vist.

A vegades jo veig coses que els altres no veuen. O dit d'una altra manera, penso que més aviat és que veig coses on probablement no hi són. Però jo les veig. Veure és creure? Bé, no ho sé. El cas és que sembla que el món m'estigui portant a fer coses que no vull fer. És deixar-se portar? Deixar-se influenciar? No ho sé.

Potser és que aquesta personeta innocent s'està fent gran. No ho sé. No sé res! Només sé que jo tinc molts motius pels quals no vull tenir facebook, per mi no és qualsevol cosa, de fet crec que no ho és qualsevol cosa, però bé, la majoria ho considera com una cosa sense importància. Per mi intervenen molts factors en el fet de tenir facebook. Però què fer quan totes les teves amistats en tenen? La meva mare té a les meves amigues agregades! I em diu que me'n faci perquè elles per allí es diuen coses i jo no hi puc participar. I altres coses.

I no sé, em sento insegura. I m'ofego només de pensar que qui creia que estava al meu costat ja no hi és, o no hi ha estat mai, o fa molt de temps que ja no hi és, i jo no ho sabia.

Recomençar? Potser és que m'he adonat que ja no comparteixo tantes coses amb aquestes amigues, potser les havia posat en un pedestal i no s'ho mereixien? Potser és simplement que busquem coses diferents? Potser jo m'allunyo més de la seva forma global d'entendre el món i les coses que hi passen? Potser jo ja tinc uns altres interessos? I com ho manejo tot això? COM HO GESTIONO? I com sé si és això o no una altra cosa...?

Moltes coses ronden pel meu cap. I algunes només són excuses per donar pas a d'altres, probablement les més importants o les que defineixen com em sento i com valoro tot plegat.

Un recull d'unes quantes coses que si s'escriuen ja sonen diferent. O si més no... sonen.

Necessitava escriure!


Utnoa

PS- Gràcies a les vostres paraules de suport en els comentaris als posts d'en Sànset!

divendres, 3 de setembre de 2010

AQUELL HISTORIADOR QUE NO TENIA BRAÇOS. AVÍS: DRAMÓN

Feia un dia fosc. Era un dia fred. Era un dia tan fosc i tan fred com el cap d’en Raiola. Encara que no tan empudegat, tot s’ha de dir. Aquell historiador sense braços contemplava aquell dia tan fosc i tan fred des del darrere del vidre de la finestra de la recambra que havia aconseguit llogar –després de llarg regateig- a la bruixa de l’estació de servei que la Repsol té al Vendrell.

Aquell historiador sense braços no es podia pagar l’electre. Tampoc el gas. I molt menys l’aigua. Ben just la minsa pensió que per la seva trista minusvàlida percebia de l’Estat del costat –fet curiós, dic jo- li permetia pagar-li l’extorsió a aquell coi de bruixa –que, per cert, treballava a l’estació de servei que la REPSOL té al Vendrell- i comprar un parell de sacs de patates cada mes, que s'havia de menjar ben crues. No tenia ni gas ni electre. I amb la mirada poques coses es cuinen.


A més a més, a aquell historiador sense braços li mancava també un ull. Un ull que havia perdut quan encara disposava d’aquelles dues –“dos” segons la meva variant dialectal- extremitats avui perdudes. Els coneguts, els amics i els saludats, des del jorn en que se succeí el fatídic primer accident, havien començat a apellar-lo “el semisec”. Aquell ull, el de l’esquerra, el que més hi veia, l’havia perdut amb el desafortunat impacte del suro de l'ampolla de cava que ell mateix acabava d’obrir cofoiament. Als coneguts, als amics i als saludats els sobrava mala baba.

Aquell historiador sense braços i al qui li faltava un ull, que era un rellogat de la bruixa de l’estació de servei de la REPSOL del Vendrell, que no podia pagar la llum, que tampoc es podia permetre fer front a una factura de l’electre i que molt menys pagaria mai cap rebut de l’aigua, se sentia un desgraciat. Sí, així se sabia. I no perquè li faltessin els dos braços o perquè li manqués un ull, o per ser un rellogat de la sodomita de la bruixa de l’estació de servei que la REPSOL té al Vendrell.

Res d’això. Se sentia un desgraciat perquè sense braços mai podria dibuixar un logo per la Primera Trobada Blocaire fora de Catalunya. Una proposta d’en Ferran d’In Varietate.

Vosaltres que podeu, feu el favor de fer-li aquest petit homenatge al pobre historiador sense braços i mancat d'un ull que hom coneixia com a “semisec”.



*Sànset*