divendres, 30 de juliol de 2010

Clos per descans setmanal

Sí, sí, que tanquem per descans setmanal. Burgesos que som, hem improvisat un cap de setmana per Horta de Sant Joan. Un cap de setmana per gaudir dels Ports (o del que en quedi).





Un cap de setmana per saber-nos, però un cap de setmana per contrastar, un any després, que encara resten molts desgraciats que fora d’agrair il·legalitzar o, simplement, castrar no-químicament.

Un cap de setmana per gaudir-lo i per demostrar-nos –tot i el record que els sobredits desgraciats ens van regalar- que seguim tenint un país preciós.

Bon cap de setmana a tothom!


*Sànset*

dimecres, 28 de juliol de 2010

JO DIC NO A LA PROHIBICIÓ DE LES CORRIDES DE BOUS A CATALUNYA

Sí, se m’ha acabat la paciència. Porto massa temps dissimulant i no volent tocar el tema. Ja n’hi ha prou. Surto de l’armari i, avui, us confesso que estic en contra de la prohibició de les corrides de bous que es vol fer a Catalunya. I ho ratifico fermament.

Ho repeteixo: no vull que es prohibeixin. Tradicional i nostrat esport d’aventura com són, tan arrelades, no podem deixar que quatre polítics de broma, antitaurins confessos i miserables, acabin amb elles. Recordo com de petit les mirava per la tele amb el meu iaio. Quins temps aquells, que dolç és poder rememorar encara com ell anava amb el torero, i jo amb el toro!

Ara bé, ho torno a repetir: no vull que es prohibeixin. De fet, jo aposto clarament per una modificació de la normativa d’aquest espectacle que el faci més atractiu i just. I crec que, si així es fes, seria molt més gallard per molts de nosaltres.

I, com això del brainstorming va amb mi, us aportaré algunes de les meves iniciatives que crec que satisfarien tant als pro-taurins com al coi de hippys que n’estan en contra:

1- Tots sabem que al bou, abans d’anar a la carnisseria de sòl sorrenc a passar la seva darrera tarda, el tenen tancat en un zulo tres dies, i sense menjar. La meva proposta en aquest sentit és que ho deixin de fer, que l’alimentin com Déu mana, o que al torero també el tinguin tres dies tancat i passant gana –alguna organització basca ens podria assessorar- abans de sortir a fer el sapastre a l’arena.

2- Al bou se li instal·larà una tira de velcro al llom. Els banderillers i els picadors simplement li hauran d’enganxar algun tipus de llufa a l’animal. Així ens evitarem que els trajes de luces s’embrutin de sang de la bèstia (de la que disposa de banyes, no de les altres), que tots sabem que costa molt de fer marxar.

3- Els Monosabios respondran realment a llurs apel·latius. Hauran de ser simis doctorats en matemàtiques. Res d’homínids que no saben ni fer la "o" amb un canuto.

4- El torero matador no podrà portar l’estoc. Bé que el bou no en duu cap. En canvi, a la montera del torero s’hi instalaran unes banyes similars a les que llueix l’animal (el que té banyes naturals, no l’altre). El torero, quan s’hagi cansat de marejar el brau, l’haurà de pelar a cops de montera. Evidentment, estarà totalment prohibit que tant toro com torero s’apuntin als ulls amb les respectives banyes.

5- Els burladeros restaran prohibits. O, en el cas que no sigui així, el toro també n’haurà de disposar d’algun per quan vulgui descansar o llegir la premsa esportiva.

6- En el cas que al finalitzar la contesa el torero en surti victoriós, se li concediran les orelles i els tripons del toro. En cas contrari, el bou podrà reclamar les orelles i els collons del matador. Si el toro, després de vèncer, demostra bonhomia i valor, se li considerarà la possibilitat d’esdevenir semental. Si, després de la victòria, el torero demostra qualitats similars també se li concedirà, i podrà restar tot el que li quedi de vida pasturant pels prats i perseguint vaques. O bacons, ves a saber.


*Sànset Taurí*

dilluns, 26 de juliol de 2010

De "vacances"


He considerat adient fer un post de pas per tal d'informar-vos que, malgrat ja hagi estat de fàcil deducció, fa setmanes que estic molt out en el món virtual.

Des d'aquí em disculpo per no seguir incondicionalment els vostres escrits ni comentar-los, doncs estic immersa en un autèntic procés de destrucció neuronal! Tinc un mes per acabar el projecte del màster, que he d'entregar i defensar davant tribunal (no constitucional...) el dia 10 de setembre.

Així que des d'aquest espai anuncio que a partir d'avui fins passat el dia 10 de setembre no seré present en aquest bloc ni en cap dels vostres, i sobretot vull clarificar que no pas per falta de ganes, sinó per motius acadèmics d'extrema importància i a més, per falta de connexió al lloc on visc (només disposo d'internet a la biblioteca i com comprendreu a la biblioteca és on intento acabar el ditxós projecte!! així que m'he prohibit fermament, a partir d'avui, l'accés als blocs).

Així doncs, em declaro "de vacances" blocaires fins nou avís. Disculpeu les molèsties.

Això sí, Sànset us acompanyarà eternament... així que la temporal pèrdua és només parcial.

Una abraçada a tothom i feliç agost!

Utnoa


dimecres, 21 de juliol de 2010

Armes russes... per combatre la calor

Llegia aquest diumenge que a Moscou estan patint una onada de calor d’aquelles ben divertides. Els russos, gent pràctica però poc acostumada a temperatures tropicals, han optat per assumir diferents respostes a l'atac de l’astre rei. Es veu que, per evadir-se, ho tenen tot planejat: hores abans de sortir de casa posen la roba al congelador perquè estigui fresqueta i es foten uns quants tantos de vodka, perquè el camí a la piscina, riu o font municipal se’ls faci més lleuger. Degut a aquesta tàctica tan curiosa, les estadístiques asseguren que les morts per ofegament han ascendit un 50% respecte la mitjana dels estius anteriors.

Em vaig quedar astorat. Collons amb els russos! El primer que penses és “bolingues perduts es foten de cap al riu o a quelcom que ells creguin que ho és”. Després reflexiones i conclous: bé, és provable que hagin anat als rius, piscines i fonts municipals a posar-se en remull un 50% més de russos que l’estiu passat. Llavors, és coherent que se n’hagin mort un 50% més.

De fet, no cal anar gaire lluny per constatar el costum de la alcohòlico-festa-remullada. Només us cal passejar una matinada de diumenge per les platges de Salou o de Lloret i veureu l’estol de banyistes agosarats que ben just aconsegueixen mantenir-se drets. Alguns formen part de la sub-espècie coneguda com a homo guiri, però d’altres són del terreno. Valents que no tenen por a la mala idea de Posidó. Ja s’ho trobaran.

Ara bé, en sobreescrit cas, aquests banys són una qüestió merament puntual i relacionada directament amb la proximitat del pub on el personal s’engata durant tota la nit i part del matí. Els russos, en canvi, combaten la calor mitjançant el vodka de forma habitual i diària.

De fet, els russos ho combaten tot mitjançant el vodka. Fa anys llegia un article relacionat amb la pesca al riu Moscova, el riu que passa per la capital russa. L’articulista explicava com el torrent resta congelat tot el període hivernal. Els pescadors moscovites -que es passen per sota de l’aixella els 20 graus sota zero de sensació de xafogor- quan hi arriben fan un forat al gel, munten els estris de pesca i, quan ja han tirat, obren una botella de vodka. El curiós del cas és que el temps que cada ciríl·lic està sobre la superfície del gelat Moskova no depèn del nombre de preses que aconsegueixi pescar, sinó del que li dura la botella d’alcohol d’alta graduació.

Fet i fet, sigui estiu, primavera, tardor o hivern, tan acostumats n’estan que “vodka” en rus significa “aigua”. Amb raó els científics consideren que un terç del pes de cada moscovita el fa única i exclusivament el seu fetge.

Jo, per la meva part, seguiré bevent els meus quintos. Ho seguiré fent a casa o al bar, i el més lluny possible de qualsevol font d’aigua. Bevedor previsor val per dos.

*Sànset*

dimarts, 20 de juliol de 2010

AMICS 2: El retorno de la supina sandez

Fa uns quants mesos vaig escriure un post que vaig titular “amics”. Allí reflectia el meu malestar perquè els meus suposats amics del poble van ser incapaços de comportar-se com a tals quan vaig portar-hi la meva parella. Tenia la percepció que li feien el buit i així li ho vaig fer saber al meu cosí. Sintetitzant, recordaré que ell em va assegurar que ho intentarien resoldre. A la pràctica, res va canviar.

Amb el temps -us semblarà evident- la nostra relació s’ha anat refredant. També us semblarà evident que aquest fet em sap greu. La Utnoa i jo ens hem esforçat a pensar que el fet era degut a que, tots aquests, són gent per qui el concepte d’amistat no va més enllà de passar una bona estona, riure i compartir una borratxera. Quan intueixen algun a qüestió per la qual haurien de prendre partit la obvien, la deixen passar. Sé que pensar això no diu molt a favor de cap amistat però, en certa manera, reconforta.

Dissabte a la tarda vaig quedar per fer una cervesa amb el meu cosí i amb un altre company. Entre d’altres, una de les batalletes que em va explicar la vaig considerar interessant. Us la resumeixo: quan jo vaig iniciar la meva dissipació del grup, va començar a venir-hi una noia. Perquè ens entenguem; se’n va el Chygryinsky i fitxen a algú que substitueixi la seva evident aportació qualitativa.

Tornant al tema... per sant Joan van compartir sopar amb un nou grupuscle amic d’un dels membres de la meva antiga colla. Un d’aquests nouvinguts se’n reia dissimuladament de la meva substituta. Però el van enganxar. El meu cosí, com paladí que lliura l’ànima per la defensa dels desvalguts a qui no se’ls fa justícia, va liderar la contesa enfront del desaprensiu. Va clarificar que no volia que aquest tornés a compartir sopar i cubata amb ells.

Quan m’ho va explicar, la meva primera reacció va ser de satisfacció. Va fer el que jo, probablement, hagués fet. Som sang de la mateixa sang, per algun lloc s’ha de notar... En fred, després em vaig plantejar: vaja, jo que em pensava que no movia un dit per ningú –de fet, per mi i en l’assumpte que ens interessa, encara va sent hora que comenci a fer alguna cosa- i que preferia no emmerdar-se. Aquell fugaç pensament va comportar que em plantegés: no em deia que jo era el seu millor amic? i, en el cas dubtós que això fos cert, no s’hauria d’haver comportat de forma semblant amb mi? què coi li va passar al "meu paladí"? no hauria d’haver pres partit per mi?

I en aquesta dicotomia què pot concloure un servidor? Només una cosa, que se’n vagi a prendre pel cul.


*Sànset*

divendres, 16 de juliol de 2010

HOMENATGES

Si algun dia esteu a casa, ben espaxurradets al sofà, i rebeu una trucada que resa: senyor/a hem pensat que es mereix un homenatge. Creiem que li hauríem de dedicar una plaça o un carrer del poble, volem que la biblioteca pública o l’escola duguin el seu nom o tenim la intenció de fer un acte solemne a la sala de plens de l’ajuntament i lliurar-li les claus de la ciutat; la vostra resposta ha de ser un clar i contundent NO. Penseu que us hi va la vida!

Habitualment, els homenatges de tot tipus de solemnitat es duen a terme quan ja t’has mort. Fet que no t’hauria de preocupar en excés, per ser francs. Ara, si te’n volen fer algun en vida... mala senyal: o estàs molt fotut o el Pulpo Paul ha predit que enguany no albiraràs poder menjar el raïm.

La nostra societat ja gaudeix d’aquestes originals casuístiques sociològiques. Quan et moris –encara que hagis estat un cabronàs de dos parells de collons- tothom dirà: “ostres, que n’era de bona persona” o “els bons són els que se’n van abans”. Tot per quedar bé. No diguem mal del mort, no fos cas que se’ns aparegui en somnis o aconsegueixi capturar-nos i enviar-nos a l’altre cantó de la pantalla de la TV al més pur estil poltergeist.

Altanto però, que si l’homenatge te’l fan en vida és molt pitjor; o ets una persona molt venerable –en termes generacionals- o tens alguna cosa molt lletja i la teva esperança de vida és més aviat ínfima. O les dos coses, ves a saber.

De fet, nombrosos en són els exemples. No cal escenificar el fet d’homenatjar a un mort, que tots en coneixem una bona pila. D’homenatjar a un “viu” també en sabem molt. Recordaré sempre el del professor Agustí Altisent: el vam homenatjar en dilluns i va bellugar menys d’una setmana. De vegades, esperem que els nostres objectius siguin centenaris per dir-los “quina bona feina la que heu fet, bandidos”, l’exemple del doctor Moisés Broggi és ben clar. Altres cops, quan sabem que estan fotuts i és poc provable que se'n surtin sencers, correm a donar-los premis i a reconèixer-los els mèrits. Quan ells, en la seva dicotomia, crec que tenen altres coses més importants al cap. Els casos d’en Pasqual Maragall, l’Ovidi Montllor o Pere Anguera corroboren la sentència.

Això sí, de gent tossuda que ha estat homenatjada i es nega a morir-se n’hi ha uns quants, i penso en dos prioratins de naixement; en Xavier Amorós i la Neus Català. Si per mi fos, els retirava l’homenatge, per sociòpates.

Tanmateix, cal tenir present que l’homenatge-mortalla no només se succeeix quan t’homenatgen, sinó també quan t’anti-homenatgen. Sí, sí, quan et facin un homenatge però al revés. Rotllo missa negra, perquè ens entenguem. Recordo el cas del feixista –que no fetitxista... o potser també- Ramon Serrano Suñer. Aquest senyor, fill de mare gandesana, tenia un carrer dedicat, a la capital de la Terra Alta. Farà cinc anys, la gent del poble va decidir fer-li l’apropiat anti-homenatge que es mereixia, és a dir, desdedicar-li el carrer i canviar el seu nom pel de “carrer de Miravet”. Al dia següent, el subjecte, estirava la pota.

Coneixent els antecedents, un servidor prefereix que, des del sofà estant, mai el truqui ningú per oferir-li cap tipus d’homenatge. Per molt que se’l mereixi o per molt que amaneixin l’acte amb unes bones braves i cava del millor. Val més curar-se en salut. I mai millor dit.
________________________________________

P.S.
Dosificant mala llet, la intenció del suprascrit només ha estat dir-vos que ens hauríem d’esforçar més a dir a la gent “que bé que ho has fet, estem contents de tu” quan així ho creguem. És molt fàcil criticar, i tots en sabem molt. Ens és molt més difícil de reconèixer la feina ben feta. Dir-li al mort que sempre romandrà en un raconet del nostre cor no el farà sentir millor, us ho asseguro.

*Sànset*

dimecres, 14 de juliol de 2010

Tickling

Ahir estàvem tranquil·lament al sofà. S'hi està bé al sofà, eh? Quin invent! I mira que en aquest d'ahir quan t'hi asseus tornar-te a aixecar és gairebé una odissea. És tan vell que quedes enfonsat en ell com si s'et volgués cruspir.

És curiós el fenomen sofà. Comences assegut i acabes, sempre, mig estirat de costat. Tal com us dic, se't va cruspint. T'esprem totes les teves forces. Sense energia!!

Doncs ahir, estàvem tranquil·lament al sofà. Al principi asseguts, després, òbviament, mig estirats de costat. Un a cada punta del mateix sofà que es cruspeix les persones, els peus de Sànset em venien a parar a l'alçada de la meva panxa. Ell és molt bromista, no sé si ho sabíeu, i era evident que en algun moment m'acabaria posant els peus a la cara. Total, que ja es veia que ell volia gresca, així que ens vam posar a jugar (sempre és més divertit que segons que facin a la T.V). El cas és que entre una cosa i l'altra va sorgir el tema de les pessigolles. I Sànset que és molt competitiu, no sé si ho sabíeu, diu:

- A veure quanta estona aguanto deixant que em facis pessigolles a la planta dels peus!

UO! Quina ocasió! No és fàcil trobar algú que es deixi pessigollejar els peus així que vaig acceptar el joc, encantada!!! La veritat és que va aguantar com un valent! Jo li aguantava fort el turmell perquè no pogués enretirar el peu (que malvada!) mentre no parava de fer-li pessigolles; ara més ràpid, ara més lent... Es cargolava de riure! De fet ara no sé si vaig parar perquè m'ho va demanar o perquè em va fer pena. Jo sóc molt empàtica i aquesta situació la trobo terrible.

- Ara tu! - exclama el bromista i competitiu Sànset.

Gairebé no va poder ni tocar-me el peu. Les pessigolles són la tortura més cotnradictòria! No pots parar de riure però el que produeixen no és pas plaer ni alegria, sinó una mena de patiment que et fa indefens.

Bé, i ja us podeu imaginar la resta:

- Ara al "sobaco" (aixella o axil·la pels lletraferits)! - deia un Sànset mostrant cada cop més la seva cara de nen petitó....

Bé, quan em va tocar a mi això de l'aixella dir-vos que no vaig poder ni aixecar el braç... Tinc moltes pessigolles!

Després de la tortura va venir la calma i el nostre tema de conversa es va centrar en el que havia succeït. És altament curiós el tema de les pessigolles. Ens produeixen riure, molt de riure, però no obstant no ens produeixen el mateix plaer que riure d'un comentari graciós o d'un gag de Friends. Jo diria més, i és que poden ser utilitzades perfectament com a mètode de tortura. L'instint d'enretirar la part del cos que està essent pessigollejada és tan fort que jo l'igualaria al d'enretirar l'extremitat que saps que et serà amputada (tot i no haver-ho experimentat...).

També vam estar parlant sobre el fet d'autoinduir-se les pessigolles. És impossible! Proveu-ho. Vam pensar que potser era pel fet que si et fas pessigolles amb la mà notes tacte a ambdues parts del teu cos (mà i peu), això podria anul·lar la sensació de pessigolles? Vam fer estudi empíric i vam provar-ho amb un objecte extern. Ni rastre de pessigolles. Podria tenir alguna cosa a veure, doncs, el fet que tu ja saps el que t'espera? ...

És interessant parar-se a pensar en la nostra experiència amb les pessigolles. I adonar-se que és un recurs altament utilitzat per pares i mares quan volien fer-nos passar una bona estona de petits. Realment era una bona estona? Jo no ho tinc com un fet traumàtic, però tampoc agradable del tot. Quan veies al pare que venia a omplir-te de pessigolles... jo recordo sentir una mena de sentiment contradictòri entre por i diversió...

Podrien ser considerades com una mena de masoquisme amb o sense el component sexual? S'utilitzen com a joc, com a forma de coqueteig i també com a estímul sexual. I s'entenen com un acte que es contradiu en ell mateix. Plaer i tortura?

Es veu que una psicòloga americana, Christine Harris, ha dedicat part de la seva trajectòria en recerca a investigar sobre les pessigolles (tickling). Us enllaço un dels seus primers articles "The Mystery of Ticklish Laughter". Seguiré investigant...

Utnoa

dilluns, 12 de juliol de 2010

DE EPISTOLA HISPANIAE

Avui que estàs cofoia per aquella estrella que podràs lluir a partir d’ara sobre el teu blasfem escut i que el barça ha tingut per bé de regalar-te, t’escric aquesta carta. Te l’escric a tu, Espanya, perquè ets qui més se la mereix. Llegeix atenta, estigues tranquil·la i no t’acceleris, que per res del món desitjaria que sofrissis una parada cardíaca i que, demà mateix, haguéssim d’enterrar-te i embolcallar-te en mortalla de calç viva.

Sé que estaràs sofrint una ressaca gens menyspreable. Ara bé, fes ús del bri d’intel·lecte de que disposes i pren consciència del que ara t’escriuré, que no voldria haver-ho de repetir o emprar la versió adaptada per a inútils profunds. No sé si vas estar atenta a la manifestació que es va dur a terme a Barcelona aquest dissabte. Fes el favor de no empassar-te el que et vomitava la toia del teu gabinet de premsa –el Mundo, la Razón, ABC, etc- que es va descomptar. Això et passa per contractar gent que no va passar del cicle inicial de l’educació bàsica. Sí que érem cinquanta mil. I un milió i escaig més. Tampoc et deixis entabanar pels que t’afirmen que la manifestació va ser en contra del teu TC o en contra teva.

Desafortunada amiga, els catalans no tenim la necessitat de fer com fas tu. No necessitem anar en contra de res ni de ningú. No ho volem i no ens fa cap falta. La manifestació del dissabte va ser per Catalunya. Per nosaltres i per res més. Per la nostra voluntat i pel nostre anhel sincer d’esdevenir Poble. Perquè ni tu –i tu, que ets com ets i ho sabem- ni cap dels teus còmplices sicaris mai aconseguirà fer-nos deixar de creure en qui som. I sí, la manifestació va ser per nosaltres, per la nostra dignitat. Va esdevenir un clam alegre per la independència. Ho saps i et fot. Doncs, dos pedres.

Desenganya’t, incòmoda companya de camí, que no només hi érem els catalans rojos y radicales. Hi érem tots. Com t’expliques, sinó, que al meu costat hi anés una senyora paraplègica i quasi bé centenària? Estàs fotuda, i ho saps, perquè veus que has despertat allò que et fa més por. I No cal que t’esforcis a reconfortar-te pensant que els nostres polítics –els catalans- no són suficientment valents com per fotre aquell cop de puny a la taula que és tan necessari. Ells potser no, però nosaltres sí.

Ai Espanya, què en farem de tu, si no ets més que l’ombra d’un país bord i carregat de pseudointel·lectuals analfabets i impotents que només trempen quan recorden l’article 8 de la teva carta magna? Saps que cada dia en resta un menys perquè t’amputin. Perquè, ara a tu, et retallin. Aquell dia, que ja s’acosta i que tu tant t’has esforçat a regalar-nos, sigues conscient que només te’n sortiràs si renuncies el teu derecho de conquista. En cas contrari, la gangrena et mataria.

Espanya, gaudeix avui del teu opi futbolístic. Assaboreix amb delit el gust d’aquells sis catalans que ahir van vestir els teus colors perquè, potser, és la darrera vegada que ho pots fer.

Bon vent i barca nova!

*Sànset*

divendres, 9 de juliol de 2010

Clar i català

Entenc que l’expressió és la única via i l’únic camí cap a la comunicació més sincera i pura entre les persones.

Convivint diversos tipus d’expressions en el sistema de comunicació humà opto per a propiciar com a forma d’expressió més clara el llenguatge verbal. Ja sigui parlat o escrit. En Braille o en llenguatge de signes.

Les paraules tenen un significat més o menys consensuat. Gairebé tots coneixem el significat de la majoria de paraules més comuns i sinó sempre podem buscar un sinònim per a fer-nos entendre millor.

Entenc que el llenguatge no verbal pot resultar molt atractiu. De fet, sense ell, tots semblaríem robots gairebé idèntics que actuen per inèrcia. És un llenguatge plè d’intriga, matisos sensuals i picades d’ullet misterioses. Amb el llenguatge no verbal podem inclòs arribar a assessinar de la forma més macabre. Podem estimar. Podem insinuar. Però és susceptible de ser malinterpretat.

Cada un de nosaltres porta al damunt una càrrega d’experiències vitals que ens defineixen i ens ajuden a sobreviure en tot tipus de situacions. Quan ets més jove disposes d’un magatzem d’experiències més limitat i això et porta a viure més situacions ridícules o que et fan pujar els colors, doncs no sempre sabem com reaccionar exitosament davant una situació nova.

Així doncs a mesura que anem creixent anem coneixent els sistemes de llenguatge utilitzats en la nostra cultura. La nostra llengua i les expressions no verbals pertinents en distintes ocasions. L’educació que rebem té un paper crucial en la càrrega d’experiències en torn a la nostra forma de comunicació i expressió.

Insisteixo en que el llenguatge no verbal dóna molt de joc a la vida, ens mostra una altra cara del discurs d’una persona, però no deixo de pensar que dóna peu a múltiples malentesos, prejudicis i interpretacions errònies.

Cal considerar, però, que tot llenguatge passa per una fase de descodificació i posteriorment d’interpretació. En aquestes fases és quan el llenguatge no verbal moltes vegades es perd. Fet que passa en menys mesura en el llenguatge verbal.

L’altre dia estava pensant, bé, de fet ho penso tot sovint, com d’agradables sou la gent dels blocs. I va ser quan em vaig parar a fer aquesta reflexió. Aquí només valen les paraules. El llenguatge verbal que tots hem après i que compartim. Ni mirades, ni expressions facials. Ni gestos. Ni ganyotes. Ni moviments corporals. Només un entramat de paraules perfectament lligades per a expressar tot allò que ens defineix. Sense (o quasi sense) confusions. Clar i català.


Utnoa

dijous, 8 de juliol de 2010

Tots som un

Avui volem escriure tots dos junts. Volem dir moltes coses, però el missatge ja queda prou clar. Avui, més que mai, en som un. Dissabte, més que mai, serem un Poble que cridarà al món sencer que s’ho mereix tot. Avui estem lligats. Demà ens haurem deslliurat d’aquestes rovellades cadenes que ens oprimeixen des de fa tant. Dissabte tots serem un.




Visca la Terra!

dimecres, 7 de juliol de 2010

i

I avui anava a escriure un post divertit. En tenia la ferma intenció. Però em canso, terriblement. Em canso de veure com en aquest país ens barallem per rucades de dimensions inhòspites. Sí, inhòspites: “tots junts a la mani de dissabte, però abans arranquem-nos els ulls per veure quin coi de pancarta ens encapçala”. I obviem: “Un grup de nazis ha agredit uns castellers a la Catalunya Nord". Clar, no en diguem res, no fos cas que els rapats del país s’ofenguin... I alguns que van de catalans -quan, en la intimitat, ens apel·len catalufos- callen: “Barcelona Decideix demana ajuda institucional a Hereu però no aconsegueix cap resposta”. La hipotètica trempera reivindicativa que pogués tenir es desinfla a una –també- inhòspita velocitat.

I acabo per concloure que només aniria a la manifestació si pogués estar ben a prop del Montilla&Camarilla i pentinar-los tota la santa tarda a base de calbots. I, ja posats, invitar-los a que em tornin la part del sou que jo els he estat pagant. No se'l mereixen. I si s’hi neguen, doncs més calbotades. Fins que al Molt Honorable li creixi la melena.

I, encara més, es veu que un pop germànic, de nom Pol, ha pronosticat que avui La Roja guanyarà a Alemanya. La premsa espanyola ja està tranqui-la; si el pop ho diu, segur que guanyen. Clar, l'octòpode en qüestió disposa de més credibilitat que ells. Mireu, si avui Espanya guanya –ara em direu fetitxista- vaig a buscar el pop dels collons i me’l foto a la gallega. Així aprendrà que les càbales no es fan a la lleugera. La seva família em recordarà por los tiempos de los tiempos. Probablement deixi dona, fills i dol.

I jo que avui, amb rentat de cervell inclòs, anava a titular aquest escrit ESPANYA VULL REGALAR-TE, OMPLIR-TE, AMERAR-TE AMB QUELCOM MEU. QUELCOM INCONFESSABLE QUE PORTO DINS.

I, per si fos poc, m’han augmentat 5 cèntims el preu del cafè infecte de la màquina de la feina. En Núñez ja hagués infartat.

I, com haureu comprovat, he fracassat.

*Sànset*

dimarts, 6 de juliol de 2010

PROPOSTES PANCARTISTES

Vist que els diferents poders fàctics catalans no són capaços de posar-se d’acord sobre quina pancarta ha d’encapçalar la manifestació del dia 10, des del D.Y.W.T.K.A.S. proposem diferents possibilitats que –al nostre entendre- podrien ser útils per aglutinar i per representar l’estat d’ànim i la voluntat del nostre Poble. Sense més dilació, aquí teniu els nostres suggeriments:

*Sànset*

diumenge, 4 de juliol de 2010

Sí? vull?

Quan era petita tenia molt clar que em volia casar. De blanc, en una església, amb molts convidats… Però a mesura que he anat creixent me n’han començat a passar les ganes o simplement he perdut aquella il•lusió que tenia en fer-ho.

Perquè... què significa casar-se? I què significa no casar-se?

Quan estimes una persona i tens ganes de viure amb ella i tenir-hi fills, què passa si no t’hi cases?

Per temes “legals” i aquestes coses suposo que l’alternativa és fer-se parella de fet. Però no estàs casat i és a això al que em refereixo. És a dir, al fet d’estar casat no per avantatges econòmics i històries d’aquestes, sinó per altres motius.

Conec persones de la meva edat que creuen en el matrimoni. Hi creuen en el sentit que es volen casar perquè pensen que sinó no pots demostrar de debò que estimes a aquella persona. Creuen que decidir que et vols casar amb algú és la màxima expressió de l’amor perquè estàs molt segur que aquella és la persona indicada amb qui vols passar la resta de la teva vida. Jo ho entenc en el sentit que: és més fàcil deixar una relació sense haver-te casat que no pas divorciar-se. Tot i això, jo no comparteixo cap d’aquestes idees, però hi ha gent que les pensa i les té molt clares. La veritat és que d’algunes persones em va sorprendre.

Vaig tenir una època en que tenia molt clar que no em volia casar. No li acabava de trobar cap sentit i mai m’ha agradat ser la protagonista de la festa (sempre intento celebrar el meu aniversari juntament amb algú altre i sempre m’ha sortit prou bé!). Ho tenia molt clar i ningú ni cap comentari contradictori feia trontollar els meus pensaments.

Però últimament, què voleu que us digui, sento a tort i a dret persones que tenen previst casar-se. Veig pel•lícules on casar-se és un fet preciós i únic. Les amigues es van casant. La gent del meu voltant no para d’anar a casaments. Avui mentre conduïa portava al davant un cotxe de casats ple de flors esplèndides.

I em plantejo per què es casa la gent. Per la festa? Per la tradició? Per la fe? Per fer feliç a l’altre? Per fer contents als pares? Perquè els tornin tot el que han pagat als casaments dels altres? Per posar-se un vestit blanc? Per inèrcia? Per amor...?

És a dir, casar-se pot ser una demostració d’amor que és impossible fer, donar o sentir si no et cases?


Utnoa


divendres, 2 de juliol de 2010

BORDS

Aquí enceto un escrit cabrejat per fer esment a aquelles persones que, a partir d’ara, apel·laré com a “bords”. Contextualitzo: al meu lloc de treball –com a la majoria- hi ha gent que mana molt, gent que mana menys i gent que no mana gens. Dia a dia hi convivim subjectes de tots els colors: responsables d’àmbit, treballadors a les ordres d’algun d’aquests i “satèl·lits”. A aquests darrers hi inclouria els tècnics de manteniment, els guardes de seguretat i les senyores de la neteja, perquè no depenen directament de cap responsable d’àmbit de l'edifici. No sé quanta gent en concret hi treballem. Aproximadament, entre tots, deurem ser unes 100 persones. D’aquestes 100, 13 som responsables d'àrea. D’aquests 13 responsables, 12 tenen proletaris directament a les seves ordres i el 13è –un servidor- tot i no tenir a ningú adscrit directament, treballa habitualment amb tots els “que no manen gens” de cada àmbit. Per dir-ho d’alguna manera, la meva responsabilitat s’escola transversalment per cadascun d’aquests espais.

La meva oficina està situada en un espai força transcorregut. Habitualment, per davant meu passen tots els responsables d’àmbit i la majoria dels “satèl·lits”. Aquest matí, una de les senyores de la neteja estava xerrant amb mi distretament quan ha passat un d’aquests responsables. Com cada dia, m’ha saludat cordialment, però a la senyora de la neteja ni se l’ha mirat. I no és la primera vegada que m’hi trobo, us ho asseguro. A més a més, alguns d’aquests “grans manadors” obvien als de manteniment, ni els saluden, i només els interpel·len quan desitgen que els facin alguna tasca del tipus “porteador”. Tot això ho detecto des del primer dia que vaig aterrar. Em cabreja i em fa pensar.

El què ha succeït aquest matí m’ha fet pensar en un antic - i emfatitzo "antic"- company de carrera que, fent el dominguero per Roma, va arribar a sentenciar-nos a mi i a un bon amic: “los museos no están hechos para las mujeres de la limpieza”. A més a més, l’individu en qüestió tenia per sà costum comentar-nos que “no entiendo como podéis estar cómodos con los amigos del pueblo, si no tienen estudios”.

Sobre tota aquesta gent podria concloure moltes coses. Entenc que un anhel ben (in)humà és estar dalt de tot, i d’allà estant mirar de fit a fit tot el que belluga per baix i sentir-se realitzat. Vergonyós. Com a tot arreu, hi ha persones que estan més amunt i d’altres que corren més avall. En qualsevol dels àmbits: laboral, cultural, social, econòmic, etc. Eus aquí el racisme del segle XXI! El “racisme econòmic”, el “racisme social” i “el racisme cultural” –“no vale lo mismo la cultura del tam-tam que la de Wagner”, que deia un professor ben gilipolles que vaig haver de patir durant un curs sencer. A més a més, i per si fos poc, encara perviu el racisme clàssic. Sí, sí, aquell del “moromierda” i del “negrata”.

A aquells qui afirmen que una cultura val més que un altra (els jutges del TC, potser?), a aquells qui sostenen que no val la pena perdre el temps parlant amb les senyores de la neteja, a aquells qui mai anirien a fer el cafè amb algú que no mani –i cobri- tant com ells: se’n podeu anar tots a la merda i no cal que torneu. És d'on no haurieu d'haver sortit mai. Podeu anar a cagar a la via a les dotze i quart, que passa l'Euromed. Sou uns bords i em feu fàstic. Em provoqueu arcades. Sou una immensa vergonya per tots. Sou tan indignes que no es mereixeu ni els convenients apel·latius que us estic regalant.
*El Sànset Rebotat*

dijous, 1 de juliol de 2010

L'HOME QUE CONTROLAVA EL TEMPS

No, no és que tingui la intenció de tornar-me Mini-Molina. És que avui em ve bé explicar-vos una altra de les meves curioses aficions: la climatologia. Ja al institut vaig fer alguna assignatura optativa sobre el tema i, des de llavors, m’agrada saber llegir isòbares, imaginar-me com anirà el temps i burxar hectopascals, els hereus dels dissortats milibars (que no heu de confondre amb minibars, que és on va a fotre’s quintos la gent molt baixeta –xist!-).

Sempre havia volgut tenir una estació meteorològica. Però la voldria bona i sabia que el fet doldria profundament a la meva –també- dissortada butxaca... Sabeu què? sabeu què? Ahir la Utnoa me’n va regalar una com Déu mana. Ostres tu! Com un crio corria jo per casa amb el tracalet nou! Moltes gràcies!!!

Però, per què serveix saber quin temps farà? Matiso, saber quin temps fa no és massa difícil, ja que es basa en treure el cap per la finestra. Ara, vigila i sigues curós, que cap rata-volante no estigui alerta i ja et tingui caçat amb el seu visor i t’ametralli. Això, al que anàvem... per què serveix saber quin temps farà? doncs per moltes coses. Sí, Sí. No us enganyo. Farà calor? Patirà cirrosi el Borbó? Tindrà ladilles grans com conills? Farà fred? Plouran gripaus? El TC ens tombarà l’estatut? Usos pràctics de la climatologia que tots hem de tenir present abans de sortir de casa.

Ara, no heu de confondre el fet de suposar –i encertar- el temps que farà demà amb la possibilitat de poder controlar-lo. Perquè, si el poguéssim dominar... millor dit, si el pogués dominar jo, passaria alguna cosa ben curiosa. N’estic segur...

*Sànset*