dilluns, 24 de maig de 2010

SOBRE EL VALENCIÀ

AVÍS PER A NAVEGANTS: Les autoritats sanitàries adverteixen que aquest escrit carregat d’insigne i voluntària mala llet no és apte per a blaveros i/o falangistes. En el cas que ho sigueu, no cal que seguiu llegint.

De fet, escric això perquè em toquen molt els ous tota aquella gent que –des de el més profund analfabetisme- poden afirmar que el valencià és un idioma diferent del català.

L’any 1611 Gaspar Escolano publicava Décadas de la Historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia. Fullegant el llibre hi trobem fragments tan clarividents com aquests: «Como fue poblado desde su conquista [el regne de València] casi todo de la nación catalana y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos. [...] Por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros, por ser todos de una mesma lengua y nación desde los principios de la Conquista y por más de doscientos años.»

Bé. Un exemple –com tants d’altres- que escenifica l’origen i el perquè en terres valencianes es parla català. Sé que resulta una evidència, però he volgut cercar alguna font –valenciana!!!- per clarificar-ho encara més, si és possible. Partint d’aquí, ens ha de quedar palès que al País Valencià parlen la llengua que parlen perquè aquell país va ser repoblat majoritàriament per catalans.

Dit això, algun il·luminat podria manifestar: “clar, això ja ho sabíem, però després aquella llengua es va transformar en un altra perquè va rebre moltes influències de l’àrab vulgar que parlaven els moriscos que aquelles terres habitaven, i de l’aragonès, que enraonaven en algunes zones interiors del País Valencià”. No negaré que la variant valenciana del dialecte occidental del català hagi rebut aquest tipus d’influències. Ara, el català de la Terra Alta o de la Ribera també ha rebut moltes influències castellanes i aragoneses. I el català de la Catalunya Nord n’ha rebut del francès, i no per això es deixen de considerar variants del català. I el xipella, no dirieu que és urdu? De fet, i en el cas que fos una altra llengua, el meu català s’assembla més al “valencià” que no pas al català oriental. Parlaré un altre idioma sense ser-ne conscient? això no seria motiu d’exorcisme? Fins i tot –i canviant de llengua però no de tema- considero que el castellà de la península –comparativament i embarbussant- es diferencia més del castellà que es parla a Amèrica que no pas el català parlat al Principat comparat amb el que es parla a València. I, en aquest cas i curiosament, ningú qüestiona que totes siguin variants diferents de la mateixa llengua.

De fet, la invenció que el valencià és una llengua diferent a la catalana –cosa que fins i tot nega la UE, que ja és dir- representa un intent més de l’espanyolisme més ranci per fraccionar-nos com a Poble. El dividere provincere romà ha estat una iniciativa que els nacionalismes estatals totalitaris (només cal veure com França va dividir en departaments el seu territori obviant, evidentment, capitalitats històriques i realitats lingüístiques) com l’espanyol han aplicat amb el que consideraven “cultures minoritàries”. La forma més fàcil per fer-les desaparèixer és dividir-les i enfrontar-les. A més a més, i amb el País Valencià s’hi van acarnissar, quan el centralisme espanyol s’inventa les províncies –el nom del terme ja paga- a les tres del País Valencià (“Alicante, Valencia y Castellón: tres provincias y una región”) n’afegeix comarques castellanes i/o murcianes. És a dir, no només divideixen de forma contranatural, sinó que hi afegeixen territoris que mai havien estat valencians.

De fet, si els catalans i els valencians haguéssim tingut major vista i una mínima perspectiva històrica, haguéssim pres consciència d’aquests bords atemptats perpetrats per aquells qui mai ens han volgut cap bé. Hauríem tingut clara la necessitat de romandre units per fer front a l’atac indiscriminat. Tots sabem el que ens està passant. Tots ens en fem càrrec. Però la majoria callem i deixem fer.

Ramon Muntaner –natural del regne de Mallorca i casat amb una valenciana- explicava que els Països Catalans eren com “una mata de jonc”. Un exempli de l’època que ell mateix ens clarifica set segles després: «E si negun me demana: “En Muntaner, ¿quin és l’eximpli de la mata de jonc?”, jo li respon que la mata de jonc ha aquella força, que, si tota la mata lligats amb un corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran...; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anvs, que sol un jonc no hi romandrà».

Referint-se a això, el mestre Joan Fuster concloïa: “I qui pugui i vulgui entendre, que entengui.”

Potser encara hi som a temps.


*Sànset*

divendres, 21 de maig de 2010

Aliron, aliron!

Aquesta ha estat la segona temporada futbolística que m’he sentit realment aficionada al futbol i culé fins al moll de l’os.

Jo era del Barça, suposo que com la majoria de catalans, perquè a casa el meu pare ho és i també ho era el meu avi, el padrí Llorenç. De ben petita, el padrí Llorenç em va ensenyar una cançó que, des que la vaig aprendre, cantava a tot drap:

“La seca, la Meca, Vallmoll i la Masó,

el Barça, el Barça, el Barça és campió,

aneeeeeeeem per tot arreu!

Aliron, aliron,

el Barça és campión,

i el Madrid és un cabron

Crec que a ma mare no li feia gaire gràcia, però mun padrí insistia ferventment. I jo li feia cas. Era un home molt curiós, un altre dia ja li faré un post-homenatge. No n’estic segura, però podria ser que aquesta cançó inclòs se l’hagués inventat ell, doncs Vallmoll i La Masó són pobles relativament propers al seu (al nostre), ho consultaré.

Com deia, jo sóc del Barça abans inclòs de tenir ús de raó, com passa en molts de nosaltres, suposo, és com estar batejat per alguna religió. No mirava mai els partits ni estava gaire al cas de la puntuació fins a final de temporada, que preguntava qui havia guanyat la Lliga. Tot i que si que recordo el Dream Team i haver celebrat botant al balcó de casa la Champions del 92. Com també haver-me posat contentíssima un dia que els meus pares havien anat a Barcelona i em van portar una postal d’en Pep Guardiola. La vaig petonejar durant uns quants anys, la postal. Però més enllà, res.

Quan vaig conèixer a Sànset i ens vam fer nòvius ell em va dir que no li agradava gaire el futbol, que només mirava “algun partit important”. Jo vaig pensar que m’anava de perles perquè no suportava veure un partit per la tele, ho trobava avorridíssim! I sí que, junts, vam veure algun partit important, com ell deia. Per exemple la Champions del 2006. Ara bé, es veu que la cosa havia canviat quan ens vam retrobar. A principis de la temporada passada vam tenir una petita enganxada perquè ell volia anar a veure un partit de Lliga normal i corrent en plena Festa Major de Tarragona. No m’ho podia creure! Qui era aquell home? Qu'est-ce que c'est ?

Al final vaig utilitzar la tècnica “si no puedes con tu enemigo, únete a él”. No sabia res de futbol! Vaig fer mil i una preguntes a Sànset (i encara en continuo fent) i vaig veure gairebé tots els partits. Si miro enrere i em comparo amb l’actualitat... sóc una autèntica entesa futbolística! I se m’ha despertat l’afició per seguir aquest esport fins al punt de celebrar un gol com ho fa tothom quan estàs al bar. Recordo que al principi em feia vergüenza ajena que la gent s’aixequessin quan el Barça feia un gol i cridessin d’aquella manera!

Cal dir que he tingut la sort de començar en un dels millors moments, doncs m’he emportat un munt d’alegries en els meus dos primers anys de culé incondicional. Recordaré tota la vida el moment en que Iniesta va fer el gol de la semifinal de la Champions, va ser molt fort! Tothom es va tornar boig! El sentiment que va despertar al bar on estàvem va ser extremadament espectacular. Volaven cadires!

Nois, noies, culés i no culés, us he de dir que la meva intenció era fer un post crític cap al futbol però no m’ha sortit... ! Així que el deixo per un altre dia... es veu que avui he necessitat plasmar la meva trajectòria futbolística i el sentiment d’emoció que se m’ha despertat fa ben poquet. Potser va començar com una estratègia, però... qui es recorda d’aquell dia?

Ah! I que sapigueu que jo vaig confiar en el Pep des del primer dia! :P


Utnoa

dijous, 20 de maig de 2010

Els noms de les coses i de les cases

Sempre m’ha agradat burxar la cultura tradicional del nostre país. Crec que escenifica moltes coses i ens explica qui som, on som i perquè som d’aquesta manera. L’origen d’una paraula, del nom d’un lloc o del sobrenom o del mal nom d’una família sempre m’ha encuriosit i n’he intentat conèixer els motius.

Un exemple que sempre he trobat curiós és el de l’alberge o auberge. És la forma de dir “préssec” que tenim a les terres de l’Ebre, al Priorat i a part del Camp. “Préssec” neix del llatí “persicus”, és a dir, que prové de “Pèrsia”. Però, i “alberge/auberge”? És simplement el “persicus” afegint-hi el prefix àrab “al”. Deixem passar els segles i el resultat és “alberge/auberge”. Així, moltes més paraules que ens recorden als ebrencs que vam ser “moros” molts anys. I els que som del terreno ho sabem, encara que a molts no els agradi. D’exemples en tenim a dojo. Quin és el nom de la capital de la Ribera d’Ebre? I us puc assegurar que no prové de “morera”, per moltes “mores” i “moreres” que s’entestin a posar a l’escut. El mateix serveix per Móra la Nova, antics “Masos de Móra”. Per cert, sabeu quin és un dels cognoms més estesos tradicionalment a la Ribera? "Mauri”. Evident l’origen, oi?

Una altra cosa que sempre m’ ha atret són els mals noms de les cases. Al meu poble hi ha “xolladors”, “marracos”, “follanius”, “barberets”, “caxandos” i “sofios”, entre d’altres. L’origen d’alguns són més que evidents: als “follanius” els diran així perquè algun avantpassat deuria tenir problemes a l’hora d’engabiar el muixó. Sembla que “caxando” sigui una deformació de “caxondo”. “Sofio” prové d’un nom propi i “marraco” és una forma ebrenca d’anomenar a algú que té males intencions .

Jo sóc de “ca’l barberet”. De fet, quan anava a l’escola els vells del poble em coneixien com “el petit de ca’l barberet”. L’origen del mal nom –que llueixo amb orgull- rau en l’ofici del meu avi. El meu besavi era el barber del poble, però va morir molt jove, quan el meu avi tenia 12 anys. Llavors, i per aconseguir mantenir la família, el meu avi va començar l'ofici del seu pare. Sent un preadolescent, va passar a ser el barber del poble.

I vosaltres, a casa teniu algun mal nom?

*Sànset*

dimecres, 19 de maig de 2010

EN NICO VA A VLADIVOSTOK. Una proposta d'en J. M. Tibau pel seu 161è Joc Literari

Aquell sol abusiu d'estiu badava les pedres de la quasi bé sempre gèlida Vladivostok. En Nicolau hi havia arribat feia poca estona. La senyora li havia encomanat que anés a comprar tabac a la ciutat, perquè al pol nord els de la Philip Morris no hi treien mai el cap. Coneixent la mala llet que es gastava, va decidir agafar en Rudolf i anar traient xispes a fer l’encàrrec. No s’esperava trobar l’anticicló de les Azores en plena Sibèria i, quan van arribar, el ren treia un pam de llengua totalment deshidratat.

-Espera’t a l’ombra, que ara torno amb unes quantes cerveses, que t’entraran bé. Li digué en Nico al cèrvid.
-Ok, per aquí bellugaré. Li respongué aquell animal que, per cert, era dotat de cassallera veu.

En Nicolau s’endinsà a la ciutat. Va trobar un Dia obert i hi va entrar. Comprà sis Estrelles.

Tenia molta calor i no va poder evitar beure-se-les totes. Quin vici el d’aquell home! Moments després es furgava exasperat totes les butxaques buscant diners. No li quedava res, ni un duro. “En Rudolf em pelarà”, pensava. Hauré de fer alguna cosa...

*Sànset*

dilluns, 17 de maig de 2010

HE ACONSEGUIT EL SEAT 1430!!!

Ja portem més d’un any bellugant per la Catosfera i fins ara m’havia contingut d’explicar una de les meves aficions més perverses. Em direu aburgesat, ho sé, però no ho puc evitar, és més fort que jo. El fet és que col·lecciono cotxes. M’agraden molt, moltíssim. I sobretot em centro en aquells que van veure la llum entre la dècada dels 60 i la dels 80 del segle passat. A hores d’ara, al meu pàrking privat, n’hi haurà uns 200 aproximadament. Passo hores entretingut contemplant-los i traient-los-hi la pols que, com us podreu imaginar, costa una miqueta i es nega a fotre el camp per sempre.

Pel que sé sobre el tema, d’aquests més de 200 en tinc uns quants de molt valuosos. Aquest tipus de coses, curiosament, guanyen valor amb el temps, i tinc “petites joies”. Concretament, estic profundament enamorat d’un R10 –regal de l’Utnoa que mai podré agrair prou; d’un Chrysler 180 i del recent adquirit Seat 1430 Especial del 1969. Però també cal esmentar algun que altre Citroen Mehari, un Golf II GTI, el Seat 124 D, un 800, alguna Combi, un R4, l’Acadianne de Telefònica, una DKV, un Biscuter -que em va aconseguir el bon amic Josep, mestre i freak del vici- o el Pegaso Comet.

I sense més dilació, us mostraré uns quants dels “meus petits”:


Com us haureu fixat, els meus cotxets són a escala 1/43 encara que, com podreu suposar, m’agradaria poder-los adquirir també a escala 1/1...

Ara, el meu vici no acaba en el pur col·leccionisme més auster, sinó que tinc muntat un petit taller on modifico els vehicles que he adquirit i que necessiten ser restaurats. Fins ara he aconseguit putinejar un Mercedes 250 de Pilen, un 2CV de la mateixa marca o un Citroen Xsara, entre d'altres. Avui estic a l’espera que m’arribi un Nissan Patrol del 92 que necessita un profund treball de millora i repintat. Tot seguit us mostraré tal com l’he adquirit –la primera imatge- i tal com vull que acabi:

Per cert, si mai a algú de vosaltres li interessa el tema o vol saber la meva opinió sobre com restaurar o modificar algun cotxet, que no dubti a preguntar-m'ho o a accedir a la web d'en Chema Campos, un artista i mestre sobre aquest vici!

Ah, sí, que me n'oblidava: CAMPIONS!!!

*Sànset*

divendres, 14 de maig de 2010

Un pla diferent pel cap de setmana


Una molt bona opció per a aquest cap de setmana és assistir a la Fira del Circ que fan a Reus: el Trapezi.
Com ells diuen "al Trapezi les històries s'expliquen en el llenguatge del circ. I el circ envaiex la ciutat", és a dir, Reus ;)

Fan molts actes en diferents raconets de la ciutat, tots d'allò més originals i evidentment acrobàtics. No hi havia anat mai i ahir va ser la meva primera vegada. La veritat és que m'ho vaig passar d'allò més bé, fa molta gràcia quan veus que fa uns minuts que t'has quedat bocabadat! Crec que, com totes les arts, és molt d'admirar el que fan els participants, doncs són "moviments" (per dir-ho d'alguna manera!) que queden tan lluny del meu equilibri, gravetat i possibilitats corporals (i mentals) que em va emocionar de veure, des d'una simple tombarella mortal fins a una valenta noia penjada dels cabells! Va ser impressionant!

Una manera diferent de passar el cap de setmana que penso que, si el temps no esguerra, i crec que no perquè a partir de demà ha de fer SOL!, pot agradar a tothom! Us ho recomeno tremendament!




Us deixo el link amb el programa d'actes

Divertiu-vos i sigueu molt feliços!

Utnoa

dimecres, 12 de maig de 2010

CATALUNYA: UN PAÍS GOS I BRUT, PERÒ HÀBIL

Aquesta és l’afirmació que se n’extreu dels resultats obtinguts mitjançant l’estudi meticulós i empíric de la nostra darrera enquesta, en la qual plantejàvem la qüestió: “catalans, quina és la vostra forma de desplaçament habitual?”. Tot seguit us mostrarem les diferents opcions que se us proposaven i el percentatge de tries que hem obtingut per cadascuna.

A- Vaig a peu a tor arreu: 0%
B- Jo em serveixo del canvi de lloc instantani, i quan no tinc bateria agafo el núvol Kínton: 38%
C- Jo no em desplaço. Faig vida al sofà: 22%
D- Acostumo a anar volant a base de pets, com feia en Musculman: 38%

A primer cop d’ull us haureu fixat, benvolguts i virtuals amics i companys, que cap català camina. Ni se li acut. Ni s’ho planteja. Els catalans, abans de caminar, apliquem altres mètodes –que ja explicarem- fruit de llargs entrenaments i/o menges copioses o, simplement, no es belluguen del sofà.

Dit això, és determinant fer esment a aquell 22% dels nostres paisans que no es mouen del sofà. La següent i esfereïdora imatge d’arxiu –abstinguin-se subjectes aprensius- ens mostra un català que s’inclou en aquest percentatge.

Després de mirar-la “llarg i estès” haureu pogut copsar que, tal com pura llei causa-efecte, el fet que aquest alt percentatge de catalans no moguin el seu immens cul del sofà comporta altres problemes que tot seguit enumerarem:

1- Sobrepès agut. Agreujat per la manca d’activitat física i per la subsegüent no crema de calories i greixos saturats que aquesta comporta.
2- Politoxicomania. Provocada per la facilitat d’aconseguir tot tipus de drogues del sofà estant i mitjançant el telèfon o l'internet.
3- Assecament neuronal. Degut a la contínua fixació en la pantalla del televisor i pel fet d’abusar d’Antena 3 i de Telecinco i de Callejeros.
4- Esgrogueïment dèrmic. Causat per un fetge malmès per la incapacitat de digerir tant d’alcohol sumat a la manca d’insolació.

Per sort, el 76% restant de catalans fa alguna cosa i, per tant, demostra ser:

A- Bona persona i hàbil: és capaç de desplaçar-se amb el núvol kinton. Recordem que aquest núvol només pot sostindre i transportar a aquell qui és de cor humil i sincer. Per fer-ho més clar i entenedor, us mostrarem la imatge il·lustrativa de tres catalans que no es poden desplaçar amb l'esmentat núvol i, com apreciareu, el seu perquè. En aquest cas, aquests tres catalans només es podran servir de les opcions B i C. Si no els és possible, només els quedarà fer ús del transport públic, amb tots els perills i ignomínies que el fet comporta.


B- Intel·ligent i hàbil: és capaç de fer el canvi de lloc instantani. Altanto, que no és fàcil. Pocs són els privilegiats que en coneixen tots els secrets. Els que ho controlen són gent que sembla que estigui a molts llocs a la vegada degut al ràpid que belluguen. De fet, a un senyor de Castellar de n'Hug que es deia Nicolau, temps ençà i només perquè controlava aquesta tècnica, l'Església catòlica el va beatificar. Des de llavors, és el sant patró del Toys'R'us. Potser us pensaveu que no existia? Potser creieu que era una llegenda? Potser asseguraríeu que no només n'és un? Potser discorríeu que no era pas català? Però, que no veieu que porta una barretina d’hivern??? Incrèduls...

C- Intel·ligent, hàbil i brut: és capaç de volar mitjançant els seus propis mitjans. Incidint sobre el tema, volem remarcar que les darreres estadístiques a que hem pogut tenir accés apunten a que el major nombre d’aquest tipus de catalans habita a la Garrotxa, en concret a la zona de Santa Pau. La següent imatge ens mostra un indígena del indret apunt d’ordenar la posada en marxa del seu sistema extractor i injector.

Tanmateix, i segons informacions de darrera hora que transmetem en exclusiva, sembla que Iniciativa vol proposar prohibir aquesta forma de desplaçament perquè no és sostenible, ja que asseguren que les quantitats de gas metà –sé que massa sovint em poso pesadet amb el tema- que l’esfínter darrer d’aquests individus deixa anar, pot provocar alts graus de contaminació atmosfèrica. A més de la sobrevinguda contaminació acústica. Ràpidament, els garrotxins i garrotxines afectats han creat una associació en defensa de la seva forma de moure’s. El seu representant afirmava als nostres micròfons que “avui mateix me’n vaig volant a veure el conseller”. A la qual en Saura ha respost: "que faci el que vulgui, però quan arribi a l'àrea metropolitana el multarem si va a més de 80".


*Sànset*

dilluns, 10 de maig de 2010

Sóc pessimista per naturalesa

Ho sóc. Ho he sigut sempre i crec que ho seré per sempre més. Va amb mi. Em defineix. Forma part de la meva personalitat, caràcter o temperament, diga-li com vulguis!

I per què dic que ho sóc? Per què sempre m’espero el pitjor. És com pensar que a últim moment, tot i portar un punt d’avantatge i el gol average aquell a favor, el Madrid guanyarà la lliga.

Quan tinc una bona temporada, on sembla que les coses vagin rutllant prou bé, també m’espero el pitjor. És a dir, no puc deixar de pensar i angoixar-me perquè aviat alguna cosa anirà malament. Alguna cosa s’espatllarà. Algun punt es capgirarà i deixaré de gaudir d’aquella relativa tranquil·litat en la que algú em deixava i a la vegada no em deixava estar immersa.

Quan no tinc una bona temporada no hi ha manera de veure aquella llum, de la que tothom parla, al final del túnel. No la veig. I la caixa de Pandora sembla que sempre me la deixo oberta! Així que s’escapa tot. Tot. De tal manera que el pessimisme amic augmenta i aquells moments solen ser molt complicats.

El pessimisme que m’acompanya allà on vaig al llarg dels anys em fa estar molt alerta. Observo amb els ulls com a plats tot allò que passa al meu voltant. He de poder captar sempre qualsevol cosa dolenta que em pugui passar, per això estic al cas de tot. Del més mínim detall. Us en faríeu creus si us expliqués la de coses que controlo! Però no en plan manipuladora, eh! Simplement per això, pel pessimisme ditxós!

Però estar tan atenta a tot el que passa al meu voltant no és pas un avantatge. Pseudoinconscientment espero dels altres les mateixes atencions que jo ofereixo. I aquest alt grau d’exigència sobre els altres em perjudica enormement, fins al punt de sentir la necessitat d’acabar les relacions amb les persones, de pensar que no valen la pena, perquè no em sento ben tractada. Aquest és un error cognitiu greu que he comès tota la vida. Sembla molt simple, però adonar-se’n m’ha costat molt temps i m’ha resultat una tasca grandiosament complexa. Una meta confusa. Ara que ho he pogut identificar cal anar amb peus de plom i vigilar, doncs l’amic pessimisme potser no era tan amic... Ja hi tornem a ser, vigilar! Observar. Posar atenció. Oju!

De vegades intento trobar-li una part positiva al pessimisme. M’he d’esforçar molt per trobar-li. I l’únic que se m’acut és que llavors, a l’haver-me esperat el pitjor, estaré molt més contenta i eufòrica quan el Barça guanyi la Lliga.


Utnoa

dijous, 6 de maig de 2010

ESTIC CREMAT

Em dirigia aquest matí a treballar amb el cotxe de la meva senyora –el meu està al taller amb la insana intenció d’acabar d’arruïnar-me- i anava amb la ràdio encesa. He sentit quatre notícies que, al seu torn, també han encès a un servidor.

1 – Als capullos que van provocar el foc d’Horta la jutgesa del JPII01 de Gandesa els fot una fiança de 50 milions d’eurets. Me n'alegro, que es podreixin a la presó, penso. Ara, si no la poden pagar els embargaran els béns, però no aniran a la garjola perquè els piròmans en qüestió van fer un dipòsit previ de 6000 eurus per mantenir-se en llibertat. Sort que només van carregar-se un terme municipal i van pelar a cinc o sis tipos.
LA TEMPERATURA CORPORAL D’EN SÀNSET PASSA A SER DE 40 GRAUS (FEBRE ALTA)

2- Els miserables del Mandril guanyen 1 a 4 al Mallorca.
EL CABREIG VA AUGMENTANT. TEMPERATURA CORPORAL DE 60 GRAUS CENTÍGRADS (SÀNSET=BANYS ÀRABS AMBULANT)

3- La policia grega pela tres persones i n’envia 40 més a l’hospital del total que es manifestaven en contra dels problemes que ha provocat “el pla d’austeritat del govern grec” i “la fallida del país”. Jo em pregunto; els policies eren espartans cabrejats i carregadets de ladilles mutants de mig quilo cadascuna?
(He de comentar que "m'havien informat malament". Han fet bé en Jordi l'skin i en Molon Labe al fer-me'n esment. La policia no ha estat la culpable de les tres morts -tot i que si de diversos dels ferits. Les tres morts han estat causades per un incendi degut als efectes del llançament de diversos molotovs a la seu d'una entitat bancària. Els qui l'han provocat, per tant, han estat un grup de manifestants)
EL MEU REBOT VA EN AUGMENT. 100 GRAUS CELSIUS (PUC BULLIR AIGUA O FER UN OU FERRAT AMB EL PALMELL D’UNA MÀ).

4- El súmmum sacerdot dels gilipolles profunds, també conegut com Garcia Albiol, es reafirma en les seves declaracions sobre els immigrants. I –ole tus webos mashote!- assegura que alguna ment maligna està orquestrant una campanya per desprestigiar la seva persona.
PORTO UN REBOT DE LES PROPORCIONS D’UNA CATEDRAL GÒTICA. ESTIC, si fa no fa, A 5900 º (SÀNSET= ETS UN SOL)

I això que he apagat la ràdio i m’he negat a sentir la rutinària notícia sobre les burrades que diuen els magistrats del Tribunal (in)Constitucional o les bestieses que van deure concloure en Zapatero i en Rajoy després de la seva reunió.

P.S. Utnoa, ja em perdonaràs, però t’he cremat el cotxe...T'estimo...

*Sànset*

dimecres, 5 de maig de 2010

Billy Crystal us presenta una NOVA ENTREGA DE PREMIS

Abans de res, mireu si som bona gent que, per combatre la crisi, hem contractat un presentador experimentat a l’atur que, para más I.N.R.I. té una curiosa retirada al Tom-Jones-patint-un-sever-problema-derivat-d’una-inanició-galopant i li hem pagat un curset avançat de català, l’únic idioma oficial de la nostra casa.

Dit això, el deixarem parlar i que sigui ell que treballi per nosaltres:
mBon dia a tots i totes.m


La setmana passada –sí, aquella setmana fatídica en la qual l’Esfínter de Milà ens va fer fora de la Xàmpinyons Lic- la Carme i l’Elvira els van regalar el premi que avui en Sànset i na Utnoa es disposen a lliurar a deu dels blocs que llegeixen.

Abans de dir res, i de donar la llista dels blocs que han premiat, volen matisar que la decisió no ha estat gens fàcil, i que en voldrien haver premiat més. Tots. Com ho han fet per triar-los? han pres un recull de petits secrets que els agrada llegir i han descartat alguns que ja havien estat premiats anteriorment, per no fer-se massa pesats amb el tema. (i perquè ningú més em pugués tornar a contractar... FUCKYOU!)

Així, la llista d’escriptors i d’espais premiats, sense més interrupcions ni comentaris feixucs, ha estat aquesta:

Taxin, taxin, paraxín, xin, xin... Per cert, accepto propines...Tjem...

- Na Carme, per Col•lecció de Moments; recó conegut històricament com “el Bloc de la Imaginació i del dibuix artístic”.
- L’Elvira FR, per Sí dubto és que sóc, si penso és que sóc; bloc conegut entre els amics com “el Bloc que És”.
- En Ferran, per In Varietate Concordia; espai conegut popularment pel “Bloc del Butano”.
- En Garbi, per Garbi24; emplaçament conegut tradicionalment sota el nom de “el Bloc del tipo de la motosserra” .
- Na Kudifamily, per Planeta Clàudia; també conegut com “ca la presidenta Xunga”.
- En Jordi C. per He omplert la banyera d’aigua freda; lloc que, des de fa ben poc, coneixem com “Ca l’skin”.
- En McAbeu, per Xarel•lo; indret que coneixem com “allí on M.Teresa Campos es compra la colònia”.
- En PC, per Terra de Núvols; sinònim de “Miquel Martí i Pol 2.0.”
- Na Rits, per Vuit8ena; contrada que sabem per “un altre bloc que És”.
- En Xexu, per Llibres, i punt! conegut també com “com s’ho fa el tipo per tenir tant èxit?”

Fet això, doncs, aquí el teniu: