divendres, 29 de gener de 2010

BILINGÜISME

Abans de començar vull avisar que aquest serà un escrit molt parcial i, fins i tot, amb una bona dosis de mala llet. La idea d’escriure això m’ha vingut degut a les opinions vessades en un molt bon post d’en Ferran de In Varietate Concordia.

Avui escriuré sobre bilingüisme perquè n’estic fins al capdamunt de sentir segons quin tipus de tonteries sense sentit de calibres exageradament exagerats.

No és el mateix “individu bilingüe” que “societat bilingüe”. Ser bilingüe implica que una persona és capaç d’expressar-se en dos idiomes. Pràcticament tots els catalans ho som, perquè tots parlem castellà i, un bon admirable percentatge, parlem català.

Ara, el meu país, Catalunya, no és un país bilingüe, la meva no és una societat bilingüe. El meu país no usa de forma indistinta dues llengües. El meu país en té una de pròpia i una per imposició. Per tant, el meu país no és un país bilingüe. Al meu país hi ha un idioma, el meu, que ha rebut hòsties de tots cantons i encara belluga, i bellugarà molt de temps, mal que a alguns els pesi. I sí -senyor Borbó, que li quedi clar per sempre més- el castellà ha estat, és i serà una llengua d’imposició. I qui no em cregui que se’n vagi a la biblioteca i llegeixi un parell de manuals d’Història. A poder ser que no hagin estat escrits per catalans o castellans. Siguem imparcials. Agafeu el de Pierre Vilar o el de Bonassie o mireu que n’opina Paul Preston. Per cert, fer servir algun text d’en Vargas Llosa és fer trampes, perquè ell sempre defensarà que els colonitzadors mai van imposar res, que ells anessin on anessin anaven repartint floretes i fent bessitos al personal. I els indígenes van tornar-se tots castellans –els que van quedar- per voluntat, perquè van voler abraçar la cultura de Cervantes. ja que la del “tam tam” i “los garabatos en las losas” estava passada de moda.

El català ha patit un frustrant i frustrat –per sort- procés de substitució lingüística des del segle XVI. Del que s’ha intentat fer amb el català se’n diu lingüicidi, i no m’invento el terme. Tanmateix, hem persistit. I ho hem aconseguit perquè, en contra del que molts creuen, no som un Poble de venuts, no som un Poble de covards. El Poble català, el nostre Poble, ha estat un Poble de valents, un Poble de gent que se l’estima i un Poble que ha lluitat i lluitarà per seguir viu.

Se’ns ha intentat eliminar de moltes maneres. A base de bufetades (per què coi deuria servir el castell de Montjüic?) i una mica més dissimuladament (¡Llenaremos Catalunya de inmigrantes!). Van veure que de la primera manera el tema no funcionava. Quan pensaven que acabaven amb nosaltres, ressorgíem. Mala hierba... I, llavors, els il·luminats van pensar en la segona opció. Ai l’as! senyors, el nostre país ha estat sempre un país de trobada. Estem ben acostumats a rebre gran nombre de personal “extravagant” (etimològicament “de fora del país”). Als segles XV i XVI van ser francesos. I, mireu, molts es van tornar catalans. Raros, raros, raros... I al segle XX van ser els murcians i els andalusos, entre d'altres. I molts Fernández, López, Pérez i González ara diuen que són catalans. Malalts, són tots uns malalts!

I ara han de sortir els mateixos quatre capullos de sempre -Ciudadanos de pa sucat amb oli, analfabets, terroristes culturals i companyia- i ens hem de sentir dir “que doblen al catalán un 50% de las películas es un acto de imposición”. I un be negre amb potes roses! Nosaltres fem “actos de imposición”? Qui us penseu que sou? Sóc incapaç d’entendre com aquells qui sempre han imposat tenen els sants collons de dir-nos que nosaltres imposem alguna cosa.

Això va per tots aquells que viuen a Catalunya i consideren que els obliguem a alguna cosa. Mireu, us ho diré francament. Si no us agrada el meu país, si us considereu atacats per una presumpta imposició lingüística, si no esteu a gust, si penseu que som uns tirans, si creieu que us volem mal;aquí teniu la solució, foteu el camp, no patiu més, que encara ens queden uns anys de tocar la pera. Ara, no us equivoqueu, no tireu cap amunt quan marxeu, que a França, que també són un país, us parlaran en francès, el cine serà en francès i les persones us faran menjar croissants i budells d’ànec. Al tanto! Feu cap a Espanya, que hi falta gent que pensi com vosaltres i aquí, en canvi, ens en sobren.

*Sànset*

dijous, 28 de gener de 2010

LLIMACS

L’Enciclopèdia Catalana diu que un llimac és: ZOOL Nom donat als gastròpodes pulmonats estilomatòfors de la família dels ariònids i dels limàcids, de cos allargat, sense closca aparent i amb la pell del dors solcada de plecs longitudinals.

Ara bé, jo us explicaré que hi ha un altre tipus de llimacs més perillós: el llimac llepaculs, que és el que solta més baba.

Anem a pams. On treballo, d’aquesta segona tipologia de limàcids n’hi ha per parar un tren de mercaderies. Allí on treballo hi ha càrrecs. Sí, càrrecs: jutges, secretaris judicials, alts càrrecs ben curiosos i fiscals en cap. I tots tenen el seu sèquit de llimacs.
Quan em trobo aquests càrrecs, els saludo, fins i tot amb alguns hi converso i amb algun altre he fet un cafè o dos. Ara, els seus llimacs són els més perillosos. A la que intueixen que comences a parlar amb algun dels seus capos et miren malament, et matarien amb la mirada si poguessin, perquè pensen que deuràs voler llepar cul, i el metre quadrat de cul d’alt càrrec va molt buscat.

El curiós és que alguns d’aquests alts càrrecs també es transformen en llimacs quan ho veuen convenient. Metamorfosi pura i dura. Un exemple; aquest estiu va venir la consellera Tura al meu lloc de treball. A mi em van “aconsellar” d’assistir a la presentació com a representant de la meva secció. Hi vaig haver d’anar. Quan va arribar el vehicle oficial de la consellera –que ben poc té a veure amb el meu- tots els càrrecs allimacats van córrer cap al seu cotxe. S’empenyien per intentar arribar els primers i ser els primers que poguessin tastar cul. El rastre de babes era immens. Les senyores de la neteja recordaran molt de temps aquell dia.

El problema de tot això és que el càrrec acostumat a tenir llimacs creu que tu t’allimacaràs al tractar amb ell, independentment de la teva posició a l’escala tròfico-laboral. Un altre exemple: per desgràcia, i així ho expresso, un dia vaig haver d’anar a parlar sobre qüestions estrictament laborals amb la fiscal en cap. Jo, respectuosament, la vaig tutejar. Quan el seu cervellet acigronat ho va detectar –que ben poc pillava, doncs li parlava en català- em va respondre: “a mi me tratas con respeto, me tratas de usted”. A això no vaig tenir més remei que dir-li: “D’acord. Cap problema, mentre a mi també em comenci a tractar de vostè”. Em podia haver encès un cigarro amb el foc assassí que treia pels queixals. Com us podeu imaginar, la conversa va ser curta i poc fructífera.

*Sànset*

dimarts, 26 de gener de 2010

Cementeris Nuclears

La lògica diu que allí on hi viu gent hi ha d’haver un cementeri. Fent un símil, allí on hi viuen l’amic urani i l’amic plutoni hi hauria d’haver un cementeri nuclear –perdó, magatzem temporal superxulo.

La cosa, però, no és tan simple. Per començar, entenc la sol·licitud i proposta de l’ajuntament d’Ascó quan aposten per ubicar al seu terme nuclear –perdó, municipal- el cementeri nuclear. Cal tenir en compte que ja tenen dues centrals. I, posats a fer, “per tenir merda, tinguem-la tota”. A més a més, l’ajuntament d’Ascó s’ha acostumat a cobrar –i molt bé- les sucoses quantitats que cada any li proporciona A.N.A. (Associació Nuclear d’Ascó) en concepte de proximitat, riscos i perillositat. Les centrals nuclears tenen data de caducitat. Tenir un cementeri nuclear garantiria a l’ajuntament d’Ascó seguir cobrant cada any uns 6 o 7 milions d’euros fixos més variables derivats d’altres conceptes. Seguirien parant la mà, com a mínim, fins a mitjans de la dècada dels 70 d’aquest segle.

Ara bé, la “cosa nuclear” que té Ascó entre mans no és només una qüestió de caràcter municipal. El que Ascó faci o deixi de fer afectarà a tots els habitants de la Ribera i als de part de l’estranger. Això del cementeri nuclear no és com fer una votació al poble per alçar una estàtua dedicada a Panxo Villa a la plaça major. L’ajuntament d’Ascó hauria de tenir present l’opinió dels altres pobles riberencs, i no ho està fent.

Els altres pobles s’han pronunciat, i han dit NO. Fins i tot CiU (partit, per cert, pronuclear, però que veu pròximes unes eleccions...) ha dit NO. Senyors de l’ajuntament d’Ascó, si us plau, escolteu els vostres veïns. Ser alcalde d’un municipi implica quelcom més que regir els destins dels seus habitants. Ser alcalde implica ser el màxim representant d’un consistori i ser l’encarregat de reunir-se i acordar qüestions de caràcter supramunicipal amb els membres del Consell Comarcal o de la Diputació Provincial. I el cementeri nuclear és una qüestió que va més enllà d’un terme municipal, és una qüestió de caràcter supramunicipal.

Si el meu iaio em deia “ni gent d’Ascó, ni vent d’Aragó” deuria ser per alguna cosa...

*Sànset*

divendres, 22 de gener de 2010

Relats conjunts - Demanant un taxi



"Aquell dia vas marxar d’aquella manera... que em va quedar gravat. Després de tot plegat va ser el cop més dur, que marxessis d’aquella manera. M’hauria agradat dir-te tantes coses! Necessitava la teva companyia i el teu recolzament. T’havies convertit en la meva vida, i vas marxar. I no has aparegut més. I jo què faré? Vaig pensar. I vaig sentir-me desvalguda i desemparada. Abandonada. Però tu vas voler marxar. Te’n vas anar. I jo, impotent, no vaig poder-hi fer res. Com et podia convèncer? Què havia de dir-te? El cap enterbolit i el tòrax ofegat. Així em vaig quedar. Palplantada davant la galeria, sense poder respirar, sense poder articular cap mot. Sense fer res. I només puc recordar la silueta del teu cos, sota la pluja, demanant un taxi.

Annika, t’estimo.

Espero que t’agradi.

Lisbeth Firmin"

Utnoa

dijous, 21 de gener de 2010

El pes d'una paraula

En Pep ahir va sortir en roda de premsa i va dir que estiguéssim tots tranquils, que si el president que sortís després de les eleccions a can Barça el volia, ell renovaria. Ja estem tots assossegats. En Pep n’ha tingut prou amb la seva paraula perquè ens el creguem. I, segons el meu parer, això és el que té mèrit de veritat. Guanyar les sis copes també, però tenir aquesta credibilitat en un món d’incrèduls diu moltes coses d’una persona. I perquè ho tinguem clar, us en poso alguns exemples.

1. Ens creiem els polítics quan, amb la seva paraula, ens asseguraran que intentaran complir les promeses electorals?
2. Ens creiem al nostre cap quan, amb la seva paraula, ens assegura que ens renovarà el contracte?
3. Ens creiem algun antic amic quan, amb la seva paraula, ens assegura que intentarà canviar, que no ens tornarà a deixar pel camí?

Vivim en un món on si les coses no estan escrites en un paper i convenientment signades i segellades, no ens les creiem. Dir “et dono la meva paraula”, ha perdut pràcticament tot el pes i tot el valor. Ser un “home de paraula”, ja no disposa de cap tipus de càrrega social. La paraula no serveix, la paraula no és res. I tot això degut a què, molta gent amb la què havíem confiat, ens ha perdut el respecte i no ha complert la seva paraula. La societat perd la confiança en ella mateixa, esdevé esquerpa als ulls del seu propi cos i no s’estima prou com per valorar-se. La societat està deixant de ser-ho per passar a ser un banc d’individualitats que no veuen el veí amb els ulls d’un amic, sinó amb el recel del més acarnissat competidor. La societat no aporta sociabilitat, la destrueix i enalteix l’individu per sobre de tot. La societat no vol saber que l’essència de la humanitat és el fet de ser capaços de viure, de conviure, en grup de forma harmònica i organitzada. De saber que formem part d'un tot, que ens integrem en un gran cos, que viu, que respira.

I tot això, degut a aquells mentiders que ja fa massa temps que ens enganyen. I ara ens sorprenem a nosaltres mateixos creient-nos la paraula d’un individu, quan el que ens hauria de sorprendre és que no ens creguem res.

*Sànset*

dimarts, 19 de gener de 2010

CRÒNIQUES COL·LOQUIALS: El conte de la SGAE

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà i més absurd, un senyor que disposava tant d’òrgans reproductors masculins com femenins. Els seus amics l’anomenaven Ramoncín l’andrògin. Aquest, a qui, per cert, li agradava molt donar el cante, es va associar amb un tal Borau, que havia estat castrat a mossegades anys abans per la terrible fetillera Marina Rossell (bromes a part, vicepresidenta de la SGAE). Amb el temps, i per avorriment, el tal Ramoncín l’andrògin, va decidir abraçar la fe del Terrorisme Musical, anomenada “del pollus fritus”, el fundador de la qual era el seu amic Borau. En Borau havia decidit donar-li aquell nom, temps ençà, en clara al•lusió a l'inesborrable desacato que li havia provocat na Marina Rossell al cruspir-se les seves parts innobles –desconeixem si aquesta es va menjar el pollo femella fregit o de viu en viu, però ens decantem per la primera opció.

En Ramoncín, ràpidament, va anar escalant posicions a la secta, fins que va aconseguir desbancar en Borau –riau, riau- esdevenint així el Rey del Pollus Fritus. Tanmateix, en Borau no es va enfadar pas, i no li van quedar més collons –jeje- que obeir el seu nou amo i senyor. Amb el temps, els dos, com no sabien que fer ni on anar i perquè eren mala gent de mena, van decidir professionalitzar el seu cante i protegir-lo legal i jurídicament mitjançant la fundació de la SGAE (Societat General d’Andrògins i Eunucs) per tal de preservar llurs interessos i els interessos d’aquells qui eren com ells. Tots els seus amics i seguidors s’hi van arreplegar.

Quan tota aquella gent es reunia, la lluna es tenyia de sang al copsar les seves paranoiques cerimònies, misses negres i desagradables concerts. Però amb això no en van tenir suficient, i el malvat Ramoncín va decidir engendrar ell sol –ja que disposava de mitjans per fer-ho...- les lleis de la seva fe. Un matí va pujar al Monte Paxulí i allí va esperar a que el seu venerat i implacable messies, conegut com Ariel Santamaria, el “messies del juantxisme”, li donés les taules de la llei. L’Ariel, com mai va amb presses i s’anava parant a tots els bars que trobava pel camí, va tardar 40 dies en arribar. Quan va ser allí, el messies Juantxi li va lliurar les dues taules que contenien les 10 lleis del Pollus Fritus, que feien així:

1. Cobraràs a aquells qui descarreguin música mitjançant sistema P2P.
2. Cobraràs a aquells qui es comprin un CD verge.
3. Cobraràs a aquells qui es comprin un DVD verge.
4. Cobraràs a aquells qui es comprin un pen drive.
5. Cobraràs a aquells qui es comprin un disc dur extern.
6. Cobraràs a aquells qui tinguin una connexió a Internet de banda ampla.
7. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
8. Cobraràs a aquells qui facin concerts benèfics i altres actes d'aquesta calanya i no emprin cançons i melodies de membres de la fe del Pollus Fritus.
9. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i hi tinguin la ràdio encesa.
10. Cobraràs a aquells establiments on la gent s’afaita o es talla els cabells i no hi tinguin la ràdio encesa.
_______________________________

P.S. Demano disculpes a l’Ariel Santamaria, a qui respecto profundament. Sento haver-lo fet sortir en una història on els protagonistes són en Ramoncín i la SGAE. Per res del món voldria incloure a l’Ariel al mateix sac que aquesta gent. Simplement ha estat una llicència que m’he pres per tal d’aportar major grau de surrealisme a l’aventura.

P.S.2. A na Marina Rossell no li demano disculpes.

P.S.3. Per cert, tenim un nou bloc, un bloc musical, on hi vessem cançons que ens agraden i en volem dir alguna cosa, esperem que sigui del vostre gust i us invitem a que el visiteu! Si pot ser, discreció ,que la SGAE no ho esbrini. No m’agradaria haver de veure’m les cares amb el terrible Ramoncín.
P.S.4. I sí, sé que hem colat publicitat sense cap tipus d'escrúpol.



*Sànset*

divendres, 15 de gener de 2010

Infidels

Notícies fresques! Última hora!

A E. la seva suposada parella l'ha enganyat amb una altra, s'acabaven de comprar una casa.

H. està encapritxat d'una noia de la feina, i evidentment M., la seva actual parella, no en sap res.

B., companya de feina d'una amiga, està "sortint" amb un noi casat.

No m'entra al cap. No puc. No ho tolero. Per alguns que escrigui això potser us servirà per pensar que sóc conservadora, o tradicional, xapada a l'antiga, o de ment rígida i tancada... No ho sé. Però només pensar-hi m'entra un mal d'estómac...

Tu et fas la teva vida. Vas agafant cosetes i les introdueixes, te les fas teves. Vas coneixent persones, fas amics. Vas a llocs, fas viatges. Et diverteixes, surts. Intentes guanyar diners, treballes. Surts a fer un tomb, parles amb una amiga. Dines amb la família, rius amb el germà. I un dia t'enamores. I ell s'enamora de tu, es clar. I comenceu a poc a poc, amb por, amb dubtes... però la cosa sembla que dura, així que aneu a viure junts. Compartiu. I sobretot us respecteu. Ah! I us comuniqueu! En certa manera, doncs, esteu compromesos.

ULL - Estar enamorat és compatible amb el compromís!

Per mi, perquè una relació funcioni ha d'existir el RESPECTE. És vital. Com també ho és la comunicació, per part dels dos. Comunicació amb respecte. I la sinceritat, clar. Em comunico amb tu sincerament i amb respecte, perquè t'estimo. I com que t'estimo i estic enamorada de tu comparteixo la meva vida amb la teva. Compartim pis, llit, menjar, viatges, estones, sofà, tele i sentiments, potser també fills.

És la vostra vida. Fins el dia que un dels dos decideix que hi vol incorporar una tercera persona, però, per si l'altre no hi està d'acord, no li ho diu. No fos cas que s'enfadés!

I tot es trenca. Ja no hi ha respecte, ni sinceritat, ni comunicació. Ja no es pot compartir res amb aquella persona.

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Escric això perquè la primera notícia em va deixar molt trista, ja que E és una amiga des de fa anys. Des d'aquí molts ànims, molta energia, com tu sempre dius!


Utnoa

Us deixo aquesta cançó

dimarts, 12 de gener de 2010

LA CAIXA: BENEFACTORA DEL POBLE

Aquest matí m’he llevat i me n’he anat a treballar. Abans d’agafar el cotxe he decidit passar per un caixer a traure diners per tal de poder pagar-me el matiner i energètic tallat-calentet-sense-sucre. La meva sorpresa ha estat majúscula quan he vist que el caixer estava tancat. Penjat a la porta hi havia un cartellet que venia a dir, més o menys “els caixers romandran tancats entre les 8 del vespre i les 8 del matí per causes relatives al bon ús de l’espai”. Això, fins fa poc, no passava. El cartellet afegia la direcció de l’únic caixer de tot Tarragona que estava obert, que feia “torn de nit”, vamos.

El fet d’aquest matí no poder veure’m el tallat rutinari, per ser franc, m’ha tocat bastant la pera llimonera. I, ben cabrejadet i amb el cap ben fred –degut a la temperatura ambient- m’he començat a plantejar el motiu pel qual la bona gent que gestiona La Caixa –us patrocina els esports- ha decidit tancar els caixers amb pany i forrellat aquests dies d’ambient tan gèlid.

Eureka! Ja ho sé! Que bons que són la gent de La Caixa! Que bons que són els nostres amos (sí, perquè Catalunya, i part de l’estranger, és d’ells i, pu-lu-tant, són els nostres amos i Senyors, entenent el terme en sentit feudovasallàtic). La bona gent de La Caixa tanca els caixers perquè els malvats, malèvols, malèfics i maldestres sense sostre no hi entrin durant la nit a dormir i a fer de les seves. Però, per què ho fan això? És evident; els sense sostre, al no tenir la nòmina domiciliada a La Caixa, no en són clients i, per tant, la direcció de l’entitat considera que fora un greuge pels seus clients oferir llit calent i espai on dormir ben còmodament a una gent que no es veu beneficiada pels seus sucosos interessos.

Ja fa dies que penso que hauria de domiciliar la meva “divertida” nòmina a algun altre cau de xupòpteros. Cada cop ho tinc mes clar; l’acabaré domiciliant a sota del meu geriàtric matalàs de molles. Tot sigui per no donar massa feina als amic de La Caixa, perdó, de La Faixa.



*Sànset*

dijous, 7 de gener de 2010

L’ENQUESTA 2: Tot és culpa de Yoko Ono!

Els resultats definitius de la darrera enquesta, la pregunta de la qual era Qui creus que és el culpable de l’escalfament global?, han estat els següents:

1- Pedja Mijatovic, pel seu abús de laques i gomines – 13%
2- Les vaques, per tirar-se massa pets amb alt contingut de metà – 3%
3- Els hàmsters, per tirar-se massa pets amb alt contingut de metà – 6%
4- Georgie Dann, per barrejar molta laca, massa metà i tanta caspa – 26%
5- Ronald McDonald, per fer hamburgueses amb vaques, o hàmsters, que es tiren massa pets amb alt contingut de metà – 6%
6- Yoko Ono, per seguir respirant – 43%

A primer cop d’ull cal constatar que els nostres benvolguts i savis lectors han considerat que, sota cap concepte, i en contra del que opina Al Gore, la culpa és de les vaques o dels hàmsters; fet que implica que, lògicament, tampoc sigui culpa de Ronald McDonald. Ara bé, vull emfatitzar en que, en el cas que fos culpa d’algun d’aquests animalons (vaques, hàmsters o Ronald McDonald), els nostres apreciats lectors consideren que els pets dels hàmsters fan més pudor que els de les vaques.

Després de consultar fonts fiables, he pogut arribar a la conclusió que aquest ha estat un equívoc, però un equívoc lògic, ja que els pets de les vaques fan més pudor i van a més velocitat que els dels hàmsters. El que passa és que els hàmsters alliberen les ventositats a casa, espai tancat, i les vaques ho fan a l’aire lliure, espai obert. Per tant, i com considerareu normal, el pet del hàmster assoleix una major intensitat per metre quadrat, ja que el seu espai és limitat; mentre que els pets de les vaques disposen d’un espai il·limitat pel qual bellugar lliurement.

Un 13% del nostre honorable públic ha cregut que tot el merder era culpa del bo d’en Pedja Mijatovic, i un 26% més considera que la mala bèstia que ens està enverinant és en Georgie Dann. Cal tenir en compte que en Pedja és culpable de moltes coses (de terrorisme futbolístic, de terrorisme verbal, etc) i l'amic Georgie també (de terrorisme musical, bàsicament), però, i com consideren la majoria dels nostres estimats afins, la culpable de l’esclafament global és, clarament, Yoko Ono.

I per què és Yoko Ono? Francament, no ho sé, però segur que és culpa d’ella. I és culpable d'això i de moltes coses més que he pogut anar esbrinant després d’un llarg mes d’investigacions totalment empíriques i científiques. Tot seguit us en passo un petit llistat amb proves eloqüents i amb alguna explicació aclaratòria :

1- Yoko Ono és culpable de la separació dels Beatles. Bé, això ja ho sabreu tots, no m’invento la sopa d’all. I per qui no s’ho cregui, Yoko Ono va obligar a Sant Joan de Liverpool –conegut pels no creients com a John Lennon- mitjançant maquiavèl·lica màgia negra d’origen oriental a abandonar els Beatles i, per si fos poc, el va imbuir a fundar la Plastic Ono Band, on també cantava la susodicha. Un crim contra la humanitat, com us podeu imaginar, sobretot quan cantava ella. Aquí en teniu una prova visual i auditiva (no recomanable per a gent sensible). Només cal que us fixeu amb els ulls d’en Chuck Berry –minut 1:20- quan a ella li dóna per bramar vilment.



2- Yoko Ono és la culpable del martiri i mort d'en Sant Joan de Liverpool. Sí, com ho llegiu. John, després d’anys de reflexió, es va aconseguir deslliurar del nefast encantament al que l’havia sotmès la bruixa japonesa i la va deixar. Per ella allò va ser un ultratge en tota regla i va tornar a emmetzinar-lo intel·lectualment. Ell va tornar amb ella poc temps abans de la seva mort. A més a més, ell es va aprimar molt. Sospitós, eh?

3- Yoko Ono és la culpable de l’aparició del nazisme. Em direu; “però si encara no havia nascut!”. Falç! crèduls, que sou uns crèduls!-amb perdó- I com ho sé? Per investigar-la se’m va acudir anar a consultar arxius alemanys i... sorpresa! Mireu quina imatge em vaig trobar:


Què vol dir això? Que Yoko Ono ja hi era, i que ella va ser qui va inculcar a la pobre, dissortada, desgraciada, execrable i trista ment de n’Adolf Hitler els fonaments del nacionalsocialisme. Yoko Ono no té edat. Corre per totes les èpoques i saqueja la voluntat d'aquells més pobres (J. M. Aznar, per exemple) només per fer el mal. Per cert, com haureu pogut comprovar, la imatge és dels principis del nazisme, doncs n’Adolf encara no s’havia operat dels dos bultos que li havien sortit al cap després del seu pacte amb Yoko Ono.

Bé, tinc moltes més proves, però no em vull fer més pesat, ja que considero evident i provada la culpabilitat d’aquesta encarnació del Mal anomenada YOKO. No sé si podem fer massa cosa per deturar-la, doncs només som humans. Possiblement, l’escalfament global, el canvi climàtic, Bin Laden –sequaç de Yoko, per cert- i la tercera guerra mundial són imparables.

Sant Joan de Liverpool sigui amb vosaltres.



*Sànset*

dimarts, 5 de gener de 2010

CRÒNIQUES COL•LOQUIALS 4: Cap d’any psicodèlic

Abans d’entrar en l’assumpte vull dir que, tot i el que pugui manllevar del meu minvat intel·lecte en les següents línies, el cap d’any va ser genial. Crec que parlo en nom dels dos si deixo caure que ens va agradar molt i, com podreu veure, va ser irrepetible, sense obviar cap lletra d’aquest mot.

Vam anar a cloure el vell any al Santuari de Paller de Bagà – lloc del qual ja us en havíem parlat alguna vegada i que us recomanem. El dia es va succeir afablement fent el turista per aquelles precioses contrades: Bagà, les Fonts del Llobregat, La Pobla de Lillet (no confondre amb Millet), Castellar de n’Hug...

A les set de la tarda érem al Santuari. Ens vam dutxar i canviar, ben preparats per l’ocasió, i vam baixar al bar, situat a la planta baixa de l’edifici. Allí demanàrem un parell de quintos d’aquella marca que patrocina aquell equip que, segons Utnoa, està dirigit per l’home més guapo del món. A baix ja hi havia un grup de famílies fent gresca i xerinola. El cambrer ens va servir i ens va donar conversa sense que li demanéssim pas:

- Muchos accidentes por aquí estos días (aquell mateix matí havia succeït un accident a Cercs. Dissortadament amb víctimes mortals).
- Sí, ens en hem trobat un aquest matí, a Cercs. La gent va massa depressa i no para compte amb el gel. Vaig respondre.
- Estos mossus son unos cabrones. Tendrían que controlar más la velocidad y no quitar puntos a la buena gente. A mi me retiraron el carné por saltarme un Stop.

Vaja, deuria ser un Stop molt gran perquè li retiressin tots els punts. Després d’explicar-nos com la seva dona, conductora novell, el portava a treballar cada dia al Santuari, es va retirar.

Al cap d’una estona pujàvem a sopar. Exquisit –no m’entretindré més valorant el sopar perquè estic fent règim i, només de pensar-hi massa, patiria un jamacuco. A quarts de dotze érem un altre cop al bar per celebrar l’entrada d’any. Estàvem acompanyats per:

1 – Els gestors del local –encara no sabem ben bé qui mana. Un d’ells, mandrileny d’origen, sempre molt simpàtic, disposava d’un català amb el qual, només de sentir-lo, el mateix Pompeu Fabra gaudiria immediatament d’un orgasme talla tsunami. Aquell home, que sospito que és un agricultor aficionat d’aquella planta gastronòmicament tant valuosa per la dieta Jamaicana, sempre pateix d’ulls vermells. Crec que és culpa de les lents de contacte...

2- Aquelles famílies ja esmentades anteriorment, que havien sopat al bar uns embotits i pa’n-tumaca que havien portat de casa.

3- Un matrimoni amb un fill d’uns catorze anys. Atenció amb el matrimoni: la senyora lluïa uns cabells de color rosa que ens van recordar molt al llom de la Pantera Rosa. Sí jo hagués estat ella –la Pantera, no la senyora- li hagués demanat drets d’autor.

4- Dues senyores d’uns seixanta anys. Estic segur que als anys 70 eren unes hippies federades. Ara són excursionistes i, pel que vam poder veure dies després, s’ho prenen seriosament.

5- Un senyor d’origen equatorià i la seva parella. Aquest senyor, si no formava part laboralment de l’staff del Santuari, era un bon amic d’algun dels membres. Per cert, lluïa una gorra tota plena de brillants de color lila que no es va traure en tota la nit. Crec que la fa anar de perruca. Feia la competència a la senyora del punt 3.

A les dotze ens menjàvem el raïm i, moments després començava la juerga. El senyor de la gorra de brillants liles es va erigir com a DJ i va començar a posar DVDs de karaoke ecuatoriano-boliviano-veneçolà. Allí jo em vaig acollonir. Utnoa tenia un cubata a la mà, i jo un altre. Aquell senyor va començar a oferir el micròfon a la gent. Utnoa i jo vam ser els primers en rebre la suculenta oferta, que vam declinar –almenys jo, no em sabia aquelles cançons i, a més a més, el meu sentit del ridícul no m’ho permetia. La gent va començar a cantar. Les dues senyores excursionistes també van declinar l’oferta. La senyora que havia segrestat i assassinat vilment la Pantera Rosa per transformar-la en tint pel cabell cantava. El seu marit se la mirava amb cara de pànic. El fill, al cap d’una estona, es va animar. Els membres d’aquelles famílies també –que, per cert, devien ser parents del Sergio Busquets, per l’accent bàsicament. Els membres de l’staff s’hi van sumar, quan hi eren, perquè sortien fora molt sovint... Amb el fred que feia al carrer!

Aquell senyor de la gorra era un cantant frustrat que s’esforçava per demostrar que ell podia haver estat una estrella de la balada llatina. Els seus cants de sireno encara ressonen en el fons de la meva ànima.

Aquelles senyores excursionistes, més o menys a la una, se’n van anar a dormir. Utnoa i jo vam fer un quiebro i ens vam refugiar ben a la vora de la barra per diferents motius (visió panoràmica més divertida/estàvem més lluny del DJ de la gorra xillona/estàvem més a prop dels cubates). Un dels membres de l’staff se’ns va acostar i em sembla que ens va oferir coca. Nosaltres li vam respondre que la coca era per sant Joan. Que moltes gràcies, però amb el sopar havíem quedat ben tips. Al cap d’un temps prudencial vam anar a dormir.

I colorí, colorat, aquesta crònica s’ha acabat...


*Sànset*