dilluns, 13 de juliol de 2009

plans, plans, plans, plans i més plans

Bé, sóc Utnoa. Últimament ha escrit bàsicament Sànset; primer pq jo vaig estar d'exàmens i ara perquè he canviat de domicili i encara no tinc internet. A més, no sé per què però ara a l'estiu se'ns fa una mica més difícil mantenir això tan activat com voldríem. És que a l'estiu tot és més feixuc, no? A mi em dóna aquesta sensació... fins i tot caminant pel carrer! A l'hivern, amb el fred, vas més lleuger!

Aquest juliol el passem treballant. Ell on sempre, i jo entre la universitat i les classes d'anglès. Com costa reemprendre els estudis d'anglès quan fa uns quants anys que no el toques! Però gràcies al curs intensiu i l'adorable professora ja començo a pensar en anglès! That's nice!

Per anar amenitzant aquest juliol calorós i feixuc, anem quedant amb amics i anem a la famosa plaça per prendre unes birres o un gelat. Intentem mantenir l'activitat per no caure en la migdiada permanent amb ventilador (sinó et pots quedar "fregit"). Per això aquest cap de setmana anem a l'Acampada Jove, aprofitant que aquest any se celebra una mica més a prop de casa. Hi ha qui pensarà que ja no tenim edat per aquestes coses... però a ell li fa il·lusió perquè de més jove no ho va fer, i jo encantada d'acompanyar-lo perquè molts dels grups m'agraden. Per un aniversari, ja fa temps, li vaig regalar un cd de Banda Bassotti. Fa un dies deia, ostres m'agardaria anar a un concert de Banda Bassotti. I pam, dos dies després ens eneterem que actuen a l'Acampada. Ja no hi va haver més dubte.

A l'agost tenim vacances. Volem fer dues coses. Càmping al Pirineu (tradició de Sànset... jo no hi havia anat mai abans, la meva família és d'apartament a la platja) i ruta per la costa del nord d'Spain. Això últim ho acabem de decidir, com aquell qui diu. Així que anem una mica perduts. Si algú ha estat per allí i vol deixar aquí la seva proposta, endavant! Moltes gràcies.

A part de tot això, la festa major que no falti!

divendres, 3 de juliol de 2009

La meva ànima a canvi d'un quinto de Voll-Damm

Ahir a la nit estava avorrit. No sabia què fer fins que... Eureka! em vaig il·luminar i vaig decidir vendre la meva ànima al diable a canvi d’unes quantes propostes –evidentment sabia com fer-ho, doncs per contactar amb ell només cal enviar un SMS amb la paraula clau ALMA al 666.

Li vaig proposar que:

- Em digués d’on treia els diners el sr. Florentino Pérez i, ja de pas, que em digués si era parent seu.
- Si els afiliats al PP tenen accés a la zona VIP de l’Hades.
-Si realment, i com afirmen els aficionats de l’Atlètic de Madrid, l’infern és conegut com a “Liga Adelante”.
-Si Jiménez Losantos era un infiltrat seu a la COPE.
-Que trobés d’una punyetera vegada a Carmen Sandiego.
-Que deixés de tocar la pera als éssers terrenals prenent la forma de Chuck Norris, Felip de Borbó, Raffaella Carrá, Rouco Varela, Carmen de Mairena, Yoko Ono o Salva Ballesta, entre d’altres.

Aquell boc impresentable em va comentar que el que jo li demanava era informació confidencial i inabastable, i que els seus superiors del Pentàgon no li permetrien. No obstant, em va reclamar la meva ànima, doncs considerava que l’establiment de trucada i les despeses del viatge bé que s’ho valien. Li vaig dir que feia tard, doncs ja li havia venut a un amic meu dos anys enrere a canvi d’un quinto Voll-Damm.

*Sànset*

dimecres, 1 de juliol de 2009

Tinc gastroenteritis (cagarri...), crec...


Parlant en plata, una de les putades més grans del món.

No pots fer res, res de res, perquè a la mínima que et concentres per intentar fer alguna cosa comença el Gran Premi d’automobilisme fecal al circuit de formula 1 que se t’ha allotjat als budells!

I “para más I.N.R.I.” amb la calor que fot, he de dinar arròs blanc fet al seu propi suc! I per sopar... més del mateix!

I sí, això és escatològic, i més escatològic és quan no saps si el que està apunt de creuar el peatge que tens a l’esfínter és un pet o és directament fem. I ja pots apretar a córrer si el susodicho s’ha pagat la Via T!

I a més a més, el tonto del cul –tots els meus desigs siguin amb ell- que va fer el diccionari de català del word no accepta “pet” com a paraula catalana! Com li hem de dir al “pet”? gasos? Ja està bé d’anar amb eufemismes, que hem de dir les coses tal com són, que el caudillo ja fot temps que se’n va anar a parir mones -millor dit, a prendre pel cul, ja que el tema va d'això!

P.S. Crec que l’altre post que he penjat avui era més interessant...

*Sànset*

Jaquetes, ximpleries, política, Armani, bolets al·lucinògens i Ariel Santamaria



Quan vaig fer 18 anys vaig encarar amb gust la meva majoria d’edat política. Ja podia anar a votar! –sembla malaltís que un adolescent quan faci 18 anys pensi en això, ho sé. Però sí! Quina il·lusió anar a votar a aquell partit amb el qual em veia totalment identificat.

Amb 18 anys ja era tot un homo politikon. Fins i tot, tenia la sana costum de començar a llegir el diari per la secció de política. Aquells eren els temps de la Dark Age de l’Aznar. Quina majoria absoluta més “divertida”. Un professor d’Història Contemporània de la universitat sempre ens explicava que a l’Estat espanyol s’havien succeït tres dictadures durant el segle XX: la de Primo, la del Paco, la Dictablanda –que valia per mitja- i la de l’Aznar i els seus esbirros, que valia per mitja més. Coi! i no s’equivocava! Anar a votar per primera vegada durant aquell període era pràcticament una obligació ètica i moral! Com podia governar l’Estat un tipo que havia votat “no” a la Constitució espanyola? I això que ell es sentia espanyol...

Que emocionant! A més a més, els polítics del PP em semblaven –i em semblen- uns tramposos faltats de conviccions i amb unes jaquetes ben repletes de butxaques per poder-s’hi guardar els resultats de totes les prevaricacions (sé que estic generalitzant), i calia fer-los fora del poder.

No entenia, i no entenc, com gent com el Piqué o el Pedro Heras van poder saltar del PSUC al PP. És com ser del Barça i fer-se del Madrid de cop! Un savi afirmava “sóc comunista mentre no tingui diners”. Després de llarga reflexió vaig veure la resposta: tu no et faràs del Madrid sent del Barça, perquè ser del Barça és un sentiment. Llavors, ser d’un partit polític no ho és? Pel que es veu, en molts casos no.

Ser polític és com anar al Mango o al Zara; un espai on un es prova roba –generalment jaquetes- perquè vol canviar-se de look per moda, per interès o perquè el gust li ha variat. Però no la paguen, no. Quan se la canvien és per fer més diners o aconseguir satisfer certs privilegis. A mi, quan vaig a comprar roba, això no em passa. Quina enveja!

He acabat per pensar que molts polítics, molts “animals polítics” són uns esquizofrènics, uns yonkis, uns consumidors habituals de bolets al·lucinògens o bé uns cabrits que entenen la societat com el seu servidor i no a l’inversa, com hauria de ser. I aquí no només hi entren els polítics del PP. També hi caben molts convergents, un grapat d’ecologistes d’Armani, algun que altre Ciutadà, un quintà de socialistes desorbitats i el Puigcercós&Co.

A aquell que volgués ser polític li haurien de fer un psicotècnic per veure si està prou preparat per servir al Poble. L’escena política perdria molts caps! Pocs se’n salvarien: el Duran i Lleida –no l’he votat mai, però em sembla bona gent-, el Carretero –és motiu d’alegria que algú deixi un seient ben calefactat per lluitar per unes idees concretes- i l’Ariel Santamaria –un sonat probablement, mai secundaré moltes de les seves idees i propostes però, aquest sí que està fotut en política per motius, més o menys, altruistes (si entenem “altruisme” com a sinònim d’anar a tocar el que no sona als partits majoritaris de l’escena política de Reus).

P.S. Per què he fet aquest text? He fet una petita prova que consistia en escriure un títol inconnex i sense sentit i,a partir d’aquest, he intentat dur a terme alguna cosa mínimament coherent. No sé si ho he aconseguit...
P.S. 2. Us preguntareu per què he posat una imatge del Salva Ballesta. Simple, m’ha semblat la millor manera de visualitzar el terme “ximpleria”.


*Sànset*