dimecres, 29 d’abril de 2009

en algun lloc

Ets un trosset de l'univers, on més bé es respira...

dilluns, 27 d’abril de 2009

CRÍTICA A DRAGON BALL EVOLUTION


Sóc de la generació de Bola de Drac, d’aquells que vam créixer intentant emular el kame-Jame-Ha o intentant transformant-nos en superguerrers de l’esplai –esforç que implicava que tot sovint se’ns escapés algun gas producte del nostre darrere-.

Esperava amb impaciència veure que tal anava la pel·lícula de DRAGON BALL EVOLUTION. Les crítiques no la pintaven massa bé. Per aquest motiu, vaig decidir baixar-me la pel·lícula al·legalment per Internet.

No la vaig poder acabar de veure. Horrible!!! Exageradament horrible!!! Un insult a la sèrie d’anime i a tots aquells que la vam seguir, i que la seguim. Què els borderlines dels productors no eren conscients que estaven treballant amb un filó en potència? que no sabien que si ho feien bé podien fer la saga més llarga coneguda a la història del cinema –més fins i tot que Loca academia de Policia...-?

Trist, depriment i lamentable...

Per qui no hagi vist DRAGON BALL EVOLUTION; la peli es basa en la lluita entre en Goku (un estudiant d’institut que es marginat pels kinkis del barri) i en Cor Petit (un tipo de color lila, amb uns vestits molt curiosos i sense antenes). Quin fàstic... En Goku és un desgraciat que encén espelmes amb Kame-Hames, l’avi Gohan és assassinat per en Cor Petit, el Follet Tortuga és un senyor de mitjana edat i cabells negres que viu al mig d’una ciutat, la Bulma té el pel negre i en Yamsha és un kinki que no destaca precisament pel seu control de les arts marcials i en Cor Petit no pareix al Tambourin i companyia mitjançant ous sinó que ho aconsegueix amb simples transfusions de sang –que, al damunt, és vermella!!!-.

Per favor! no mireu mai DRAGON BALL EVOLUTION. Mai!!!

divendres, 24 d’abril de 2009

strooooombers!



Aquesta nit... Strombers! Són... la festa!

Us recomenem que els escolteu... i sobretot que acudiu a algun dels seus concerts, que, per cert, solen ser gratuïts.

Sentirme vivo, sentirte conmigo...

divendres, 17 d’abril de 2009

ODA AL WC COMUNISTA


Treballo en una empresa on existeixen banys per als treballadors i lavabos destinats específicament per al públic. Pel lloc on em trobo ubicat, em resulta més pròxim l’wc públic. Després d’intentar anar-hi diverses vegades vaig ratificar, a desgrat meu, que la consciència capitalista persisteix fins i tot als urinaris. I us explicaré perquè. El capitalisme rau en la cerca de l’enriquiment i el respecte per la propietat privada, en contra d’allò públic o col·lectiu.

Així, els elements que podem considerar públics en una societat –que la noció del capitalisme més agressiu no contempla- perden interès i no disposen de cap “prestigi” i, a més a més, no són protegits per cap convicció moral de caràcter comunitari. I els wc’s no són cap excepció!

Com estan habitualment els lavabos públics? agosarat és el qui necessita alliberar a Willy i posa les seves natges en contacte amb l’estructura helicoïdal que ens facilita el senyor Roca! D’altres, equilibristes aficionats, se les maneguen de mil maneres diferents per defecar a distància i en contrapès perillós, fet que implica una més que provable remullada posterior deguda a l’ona expansiva que genera el resultat del nostre sopar a l’impactar contra l’aigua pantanosa que dóna sentit al “cagadero”. Existeix un tercer model de caganers que, sabent que són poc dotats pel món del funambulisme, del malabarisme i d’altres equilibris circenses, creen una capa protectora de paper de cel·lulosa -o de vàter- que els serveix per protegir el seu immaculat darrere.

En definitiva, d’una forma o una altra, pràcticament s’ha de fer una tesi doctoral per poder cagar als vàters públics. Heu reflexionat mai sobre les hores de la nostra vida que hem perdut als banys públics? I no precisament fent les nostres necessitats, sinó preparant el terreny per poder-les fer amb un mínim de salubritat.

I tot això és culpa del capitalisme! Sí, de veritat ho crec. En un món no capitalista –comunista, per exemple- els cagaderos estarien sempre nets perquè, de fet, no existirien els vàters privats. Tots consideraríem tots els wc’s com a nostres, els respectaríem i els dignificaríem com es mereixen, doncs ens aporten la gratificant sensació d’aquell qui ens alleugereix la vida.

Així, i corrent perill de ser considerat comunista convençut, apostaria per una nova revolució soviètica ja que, almenys, i pel que puc concloure, les cagades comunistes són més agraïdes, socialitzants i dignes que no pas les dels capitalistes; brutes, agressives i carregades de la fètida imatge social del “no em preocupo pel que no és meu”.

P.S. Un altre dia tractarem el tema divertit i curiós dels policleans o “cagaderos mòbils i inestables subjectes a les bromes que et poden fer els cabrons que s’estan esperant fora”.

*Sànset*

dijous, 16 d’abril de 2009

problemes tècnics


No sé si heu entrat al blog últimament però durant la setmana passada vam tenir alguns problemes tècnics amb el blog i no s'hi podia accedir. Esperem que ara ja funcioni amb normalitat!

Disculpeu!

dilluns, 6 d’abril de 2009

la comunitat, les torres i el retorn



Ahir vaig acabar el meu pas per la desconeguda Tierra Media. Suposo que tots sabreu del que parlo però jo, fins fa ben poc, era una autèntica ignorant de El senyor dels anells. Dissabte passat, diumenge passat i ahir van ser els dies en que vaig poder gaudir, gràcies a una insistent recomanació, de la màgia de les pel·lícules de Tolkien.

Mentre veia les pel·lícules, però, no vaig poder evitar fer la següent associació:




*Utnoa*

divendres, 3 d’abril de 2009

Al país de les joguines el PDLJFC va guanyar al REIAL Mandril la Sopa de Xampinyons, mentre en Puyal ho retransmetia amb una passió desfermada.

Feia un dia plujós al país de les joguines. La mostassa els arribava pràcticament a la cintura. Perquè al país de les joguines, quan plovia, plovia mostassa; una mostassada torrencial! Les pedres d’hamburguesa i els arbres cebers estaven ben salpebrats. L’home de CRO, l’home de MA i l’home de NYÓ van córrer a eixoplugar-se a la cova dels infortunis. No els funcionava la l’electre. La mostassa era el pitjor enemic de la tecnologia electrònica del pleistocè. Per sort, l’home de CRO tenia un vell transistor que anava a piles i el va engegar. Els tres homes, vestits de gala amb uns taparrabos de plomes de colibrí que pesaven tones degut a la mostassa humida , es van seure en un improvitzat cercle, deixant al centre la ràdio. Josep Maria Puyal –gran mestre de la radiocomunicació que ja hi era llavors- estava retransmetent el partit de futbol per PAISDELESJOGUINESràdio, ràdio pública i pagada per les butxaques de tots els contribuents cromanyons.

El matx enfrontava el PDLJFC (País de les Joguines Futbol Club) contra el Reial Mandril –equip de base gominosa on hi militaven un gran grapat de mandrils del país del costat, MANDRIL·LÀNDIA-. Era el partit més emocionant de la temporada, els dos equips s’hi jugaven la Sopa de Xampinyons. Qui en sortís victoriós s’emportaria un gran plat de sopa de xampinyons feta pel gran xef Apici. Quina tensió! En Puyal ho retransmetia amb un entusiasme exacerbat. Els mandrils feien un joc molt brut: mossegaven als jugadors del PDLJFC i contínuament es tocaven les parts (in)nobles. Molts patien que es pogués suspendre el partit degut a la mostassada. Els mandrils no portaven bé el tema de la mostassa. Per tots és sabut que el mandril no es sent còmode xipollejant en un camp banyat de mostassa!

El Reial Mandril era l’equip que més vegades s'havia menjat la Sopa de Xampinyons. I no de forma neta! Temps enrere, un dictador, el general Frasco, es dedicava a invertir diner púbic de MANDRIL·LÀNDIA per aconseguir fitxatges mediàtics pel seu equip preferit, el dels mandrils. L’afició ho sabia, i sempre que anava a veure el partit a l’estadi l’animaven tot cantant: “Fraaaaasco, Fraaaasco, Fraaaasco, Arriba Espiña!”, ja que es veu que l’home era molt aficionat a la pinya en conserva i sempre guardava quantitats ingents del producte a la part més alta de l’armari del seu palau, el Palacio del Cardo, on hi vivia amb la seva dona, tota una mandrila, que no deuria ser massa atractiva...

Però tot això era aigua –mostassa, essent correctes- passada. El general havia mort temps enrere, doncs havia caigut víctima d’una esllavissada de pots de pinya en conserva -la avaricia rompe el Paco-, i l’equip del seu metàl·lic cor d’alumini se’n ressentia. EL PDLJFC feia molt temps que es mereixia menjar la Sopa de Xampinyons, sempre s’havia quedat a les portes d’aconseguir-ho. La plantilla, liderada per jugadors del carisma i la qualitat d'Stochkov, Koeman, Laudrup, Guardiola, Ferrer, Bakero o Zubizarreta s’ho mereixien. Però el partit havia arribat a la prorroga sense que ningú aconseguís marcar.

L’home de CRO, l’home de MA i l’home de NYÓ tremolaven, com si fossin la Maria de las Mercedes, dels nervis. Sabien que el seu estimat equip havia d’aconseguir la victòria.

Al minut 111 de la pròrroga l’àrbitre, Aron Schmidhuber, va sancionar en tir lliure indirecte una falta dels mandrils, ben a prop de la seva àrea. Stochkov va tocar la pilota, Bakero la va parar i Koeman va xutar amb tal potència que l’esfèric va entrar a la xarxa de la porteria dels mandrils amb una potència desmesurada. Pocs minuts després col·legiat xiulava el final del partit.

Quina sopa de xampinyons que es fotrien aquella nit! i l’home de CRO, l’home de MA i l’home de NYÓ van sortir a celebrar-ho a la platja del JB. Els mandrils estaven de dol i el cel es va obrir, la mostassa va deturar la seva caiguda i va acabar fent un bon dia al país de les joguines.

**Sanset**

dimecres, 1 d’abril de 2009

Santiago mon amour

Avui, dia plujós, recordo amb certa nostàlgia les vivències a la gran ciutat Santiago de Compostel·la. És difícil, encara ara en l'aniversari del meu retorn, resumir o fer balanç de tot el que el meu cervell va evolucionar a tants quilòmetres de casa.

Va ser una estança poc habitual, marcada per moltes hores d'introspecció i barrejada amb grans moments. Nodrir-me de paisatges, de pensaments il·luminats i d'experiències en solitari podrien ser els grans trets del meu viatge. Crec que va ser una experiència que em va fer créixer i adonar-me d'on queda el temps de bogeria limitada i on comença la placidesa del contemplar, del gaudir i del viure per un mateix.

Avui, amb el portàtil a la falda i intentant escriure quatre ratlles sobre el treball que estic duent a terme, he pensat en tu i he volgut dedicar-te un escrit en forma de record.


Arc de Sant Martí sobre teulades humides des de la finestra del menjador del gran edifici blanc i enfinestrat de Plaza de Vigo amb punxes de la Catedral de fons.

Utnoa